FILOSOFIA DIÀRIA

Hi ha un reguitzell de disciplines sobre les quals recau erròniament una mala fama no merescuda, atribuïble en tot cas a la poca habilitat dels professors a l'hora de mostrar alguns conceptes. Perquè una matèria desperti interès en els alumnes cal, quasi de forma inevitable, que el mestre en sigui un apassionat. La filosofia és un d'aquests casos en els quals només la pronúncia del nom genera desinterès i badalls, d'una forma tan sistemàtica com absurda. L'acció de pensar l'executa tothom en més o menys mesura, i per tant aquests coneixements ens haurien de ser útils a tots i cada dia.

La creació del personatge Merlí i la sèrie a la qual dóna nom semblava un intent de canviar aquesta xacra, una voluntat clara de desemperesir el cervell dels que tenen por a coses que s'imaginen massa complicades, sense comprovació. Però Merlí no és ni de bon tros un Ramon Gené apropant l'òpera al gran públic. No. En el personatge fictici hi predomina la barroeria de House o Sherlock (el mateix, de fet) amb tocs afegits de masclisme accentuat, però al no ser un geni com ells, no se li pot perdonar. En la sèrie en general la filosofia ocupa més aviat un paper d'actor secundari, de fil conductor sense un pes substancial, un rol totalment dasprofitat. Ja que cada capítol duu per títol el nom d'un filòsof, les seves teories podrien adaptar-se a la trama d'una forma més gràcil i enginyosa, per exemple, fent que les vides dels protagonistes servissin d'exemple de tot allò que es va explicant. No seria, així, més fàcil d'assimilar la connexió de les idees amb el món real? Una forma natural de vincular el públic amb la matèria? I per què no fer referència a alguna mena de contingut extern amb finalitats didàctiques? Tot plegat sense incidir en la identificació generalitzada del concepte filosofia amb la seva història, la qual realment representa sols una porció petita de tot el què podríem aprendre.

L'estigmatització afecta no tan sols conceptes abstractes sinó també a una classe d'institut que poc s'assembla a la del centre que puguem tenir més proper, començant per la caracterització física dels alumnes i acabant pel funcionament i dinàmiques del professorat. Un realisme fàcilment assolible però que s'ha passat per alt en pro de la trama, que més aviat s'entrebanca amb tots els elements que, lluny de fer nosa, li haurien de donar suport. Amb un embocall d'aparença progre, la TV3 deixa entreveure un cop més en els detalls un pensament rovellat que no pertoca als nostres dies ni fa cap bé com a model: el Merlí és un professor del qual no cal prendre exemple.

Entenc que les bones crítiques que ha rebut la sèrie es deuen a aspectes ben resolts com ara les interpretacions. La idea també era bona, però es queda a mig camí del què podria arribar a ser, en termes divulgatius. El producte final no fa justícia al pensament. La filosofia és la mateixa abans i després de Merlí.

GUERRA

Tots, d'alguna forma o altra, en major o menor grau, som còmplices dels conflictes que es disputen arreu del món. Guerres que destrossen vides, guerres que ningú no desitja a excepció dels que manen, amb interessos entre mans. Així ens ho fan veure Albert Pla, Fermín Muguruza i Raül Fernández a l'espectacle Guerra que es va estrenar el passat mes de juliol al festival Grec i que aquest dissabte es va poder veure al Kursaal de Manresa.

Amb una posada en escena ben resolta però poc contundent en alguns moments (amb alguns tocs de mapping que, per no arribar a ser tan delirants com pretenien, quedaven kitsch) a diferència del missatge, potent, que no deixa res per criticar. Murs hipòcritament dits de la pau, amb pintades per dissimular-los, soldats que tenen por i es droguen per anar a la guerra, criatures mortes i anomenades danys colaterals, macroconcerts per la llibertat esponsoritzats pels mateixos que financien la guerra, tropes estrangeres solucionant conflictes dels que no tenen ni idea... històries verídiques que mica en mica van apareixent com cops de puny, en un complert fil argumental narrat pels protagonistes en forma de cançó, amb bases electròniques d'efectes multimèdia i la guitarra de Refree, l'únic instrument real que està present al llarg de tota l'obra. Un diàleg intens entre personatges mig ficticis, mig reals, però en tot cas reveladors. Atenció especial a la teatralització de Pla.

Malgrat la resolució sigui en alguns punts dubtosa, el contigunt de l'espectacle és interessant, punyent i aconsegueix el què busca, fer-nos milions de preguntes. Quan els mitjans ens enganyen i ens venen només una cara dels conflictes, més val escoltar els qui, aparentment, semblen bojos.

LA POESIA ÉS BALLABLE

Amb el fred amenaçant darrera les portes de l'església vella de Gironella es clausurava aquest divendres la primera edició del festival de poesia Propera Estació la Tardor, que ha portat els versos d’alguns poetes a la vil·la durant els mesos de setembre, octubre i novembre. Una proposta que segons els organitzadors pretén cobrir el buit existent a la zona en aquest àmbit, aprofitant l’alt nivell d’autors que hi ha al país bo i fent difusió de les seves obres en actes com els que s’han anat celebrant durant aquest període.

En el majestuós marc romànic que els feia d’escenari, els encarregats del punt i final van ser el poeta de Guardiola Tomàs Arias i el barceloní Josep Pedrals. El primer, contundent, transcendental, explica els desvaris de l'amor i altres entrebancs vitals des d'una perspectiva molt personal. El segon, irònic, fa versos d'allò quotidià, fent-ne mofa en comptes d’embellir-ho, com si l’art d’endreçar paraules fos bufar i fer ampolles, amb una expressivitat impecable. Una bona oportunitat per sentir-los recitar i sobretot per escoltar també els versos musicats d’en Pedrals amb els seus Nens Eutròfics. En general, una aposta sens dubte interessant (tot i que potser poc divulgada) si es pretén acostar la poesia al públic: sí, encara que no ho sembli els versos també són ballables.

Article publicat al Nació Berguedà el 24/11/2015.

PASTANAGUES

Si un té ganes de sortir un dissabte al vespre i no vol acabar com el Friscu de la cançó dels Lax’n’busto, és quasi inevitable fugir de la capital berguedana. L’estructura decrèpita del Memfis serveix d’advertència, a l’entrada de la ciutat, d’allò que s’hi amaga dintre o, més aviat, del què no té: unes piràmides buides, el túmul funerari de l’oci nocturn de la ciutat, un monument pòstum a la calma dels caps de setmana. Ara, els únics que freqüenten la zona amb ganes de gresca són els conills veïns, que saludo amb complicitat cada cop que busco refugi Llobregat avall.

Però en el fons, tots som una mica com aquestes temoroses i pràctiques bestioletes: cadascú a la seva llodriguera, amb la seva gent i no m’emprenyis que ja estic bé. Tenim bars i barres, i barres de bar, però a vegades poca estima per la cultura que ens defineix. A manca de fures que ens atiïn, anem adormits. I així, la major part d’iniciatives que s’han anat creant amb la intenció de curar aquesta xacra -algunes d’ambicioses i altres de més senzilles- han anat fent fallida, al llarg del temps o morint prematurament amb tan sols una edició de vida. Amb una gestió que ara no és motiu d’anàlisi, Berga ha sabut conservar el patrimoni folklòric d’una forma correcta, però pel camí ha perdut el cinema, el festival de teatre i fins i tot discoteques i bars musicals han tancat, alhora que tampoc compta amb cap programació estable de concerts. Si bé acull els actes del FEMAP, el Punk al bosc i té un festival de dansa lliure, per exemple, això només cobreix una petita porció de l’ampli ventall d’aficions i interessos del públic berguedà, i per tant no crec que sigui suficient per satisfer la gran majoria.

En part no ens podem queixar, de tant en tant tenim concerts a l’agenda, però els organitzen entitats concretes i ja sigui per desinformació o per culpa del nostre tarannà esquerp, aquell recurrent què-diran-si que ens priva de tantes coses, que ens acabem quedant al sofà. I així s’esdevé la paradoxa. La ideologia, a vegades, ens nega allò que en termes generals pretén fomentar. És evident: per uns motius o per uns altres som un mal públic, i per tant no és d'estranyar que tot allò que s’enginya a casa s'acabi localitzant fora del terme municipal. Qüestió de supervivència. I a gastar els pneumàtics.

Quan un es mou a dreta i esquerra i s’adona que els veïns se’n surten molt millor, és inevitable qüestionar-se què fem malament. Generen sentiments de complicada gestió, contradictoris, perquè sé que nosaltres també ho podríem fer bé, perquè ho demostrem i ho hem demostrat més d’una vegada. Tornem a omplir el Memfis amb alguna idea, va. Tenim les pastanagues. Només ens falta sortir del cau.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 23/11/2015.

RECORDAR

Recordar és una acció tan vital com pensar, i quan no hi ha temps per llegir tots aquells texts que haurien de ser lectura obligatòria per entendre el nostre entorn, val la pena no deixar-se perdre les lectures dramatitzades que cauen a l'abast. El passat 3 d'octubre vam tenir-ne una oportunitat. En una aliança nova, el Konvent i el Casal Panxo van treballar junts per dur la política a l'espai de Cal Rosal però sense polititzar-lo, presentant-nos una obra guardonada amb el premi Teatre Principal de Texts Dramàtics de Mallorca, destinada a no oblidar i a qüestionar-nos què els va succeir a les seves protagonistes i a tants altres combatents que, com elles, van ser capturades per l'enemic.

Diari d'una miliciana és això, una lectura en veu alta del diari d'una de les protagonistes, que amb visió subjectiva recull els fets que van ocórrer aquells dies d'agost i setembre del 1936, quan un grup d'infermeres barcelonines que van desplaçar-se a Mallorca com a voluntàries per combatre amb el bàndol republicà. Amb una escenografia minimalista però 100% eficaç, i un to sorprenentment innocent però real, que potser no imaginàvem, se'ns detallen les precàries condicions del front així com la mala organització i el paper de la dona allà, relegat sempre a un marginal segon pla. En el text, tothom rep. Si bé es tracta d'una obra sense contextualitzar històricament parlant, el públic ha de ser suficientment responsable quan va a veure aquest tipus de continguts i fer els deures un cop torna a casa. Vivències com la d'aquestes noies queden gravades.

ERRORS

He revisat tots els meus errors antics, un per un, abans de donar el proper pas. N'he mirat la data, les causes i les excuses. He tibat la llengua al corrector fins a acabar-lo perquè tapar els desastres amb una taca mai m'ha semblat gaire elegant. I amb la serenor que aquestes accions infonen, he seguit endavant, tant tranquil·la.

SETEMBRE

M'agrades perquè m'acabes els superlatius.

No hi pinto res entre els que em pinten, a mi, de gris.

Tenir ganes de jugar una estona a futbol amb el teu propi cap.

En el fons no vull una casa sinó un cau per poder ser encara més salvatges.

I què voleu què hi faci, si jo sento el temps com un xiclet quan per altres és una pedregada.

VIDA DE GOS

Article publicat al Nació Berguedà el 07/09/2015.

Un diumenge qualsevol d’agost, dotze de la nit. Pels carrers no s’hi passeja ni una sola ànima assedegada. En hores intempestives la ciutat és orfe de noctàmbuls, romàntics i curiosos. Un desert o un oasi. Aquests dies només la freqüenten grups de gent abillats amb cordes, cinta adhesiva i cartells, quadrilles de cowboys urbans a la recerca d’un gos esquerp que fa quasi dos mesos que ronda la ciutat després d’haver-se escapat de casa i no deixar-se atrapar per ningú.

L’animal és perseverant. Tothom el veu però ningú pot agafar-lo. Ha après a espavilar-se i ara és salvatge. Més que fugir, m’agradaria pensar que ha trobat en aquest estil de vida un al·licient que la rutinària vida de gos no li ofereix. La criatura, lúcida, ha decidit tornar als orígens de la seva espècie i no deixar-se manar per cap amo. Una simple acció instintiva que posa en dubte les obligacions que s'assignen a cada individu per convenció social, per pertànyer al ramat. Viure al poble és sinònim de ser la diana de tants ulls que espien des de darrera la cortineta. Qüestionar la llibertat dels altres i pretendre que no es moguin de la parcel·la d’existència on l’atzar els ha situat és esport nacional.

Però no ha marxat del nucli urbà. Segur que això li permet alimentar-se, però també li propicia certs riscs. No és ruc: ho sap.  I per això penso que potser realment no vol marxar-ne. Ha ensumat en aquells carrerons color curri de cases decrèpites que conformen el casc antic històries d’altres èpoques, i ha notat que, quan s’hi perd, el temps passa a un altre ritme, el dels dies que comencen amb els primers vols de les orenetes i acaben amb el dels estols d’estornells buscant un jaç on passar les hores fosques. Potser ha entès que la vida és això, deixar-se llepar pel sol en endormiscades passejades matinals cap al castell i no demanar gaire res més que poder observar tranquil·lament el paisatge. Tan sols per veure la llum tangencial del capvespre tacar les Canals de Sant Miquel val la pena jugar-se la llibertat.

Ara, durant les nits solitàries d’estiu a les que la ciutat ens té avesats, recorro els carrers mancats de noctàmbuls, romàntics i curiosos amb la companyia imaginària, com si fos una ombra que camina a la meva vora, d’un gos que ha fet el què altres no gosen. A mode d’agraïment prenc partit i accepto la seva tossuderia. No patiu: sap el què es fa, sabrà cuidar-se. Quantes coses n’hem d’aprendre, de les bèsties.

TEMPTACIÓ

Quan la veus no pots evitar fixar-t'hi, ressaltant amb el seu roig cridaner enmig de l'herba que l'embolcalla. Crida l'atenció d'una forma insultant, mig amagada, temptadora. És massa coqueta, i demana a crits que li facis un lloc al cistell mentre la teva mà cada cop hi és més a prop. Ep. Un moment. Quin sentit tindria tot això? Estàs perdent l'oremus. Demanes massa, i així no tindràs res: quan apartis les fulles que la cobreixen, estaràs apartant també la bellesa que ara t'ha atret. El desig descontrolat mata allò que tant t'agrada. I preferim les granotes abans que els prínceps, o no?

Respires profundament. Apartes la mà perquè ho entens. L'observes per últim cop. Somrius.

Reprens la marxa.

I així amb tot.

AGOST

L'atzar. Ja sé que no sóc el seu tipus.

Faig ulleres perquè no he dormit, perquè t'he estat somniat massa.

Tenir agulletes al cor i les idees de ressaca.

Quan la ciutat quedi deserta, doneu vacances als semàfors.

La tempesta que feia tant que esperàvem va arribar. I va durar just el temps de desestendre'm la roba.

És fotografiar-te la única forma de fer-te quedar una estona més?

Agafar un avió per arribar a la tardor més de pressa.


 

THE WALL

Es poden fer vacances sota l'ombra d'una palmera o bé sota la vigilància de trenta càmeres de seguretat. Escriure a la cafeteria del costat de l'hotel més bombardejat d'Europa t'obliga a prendre partit. En carrers cèntrics plens de filferro espinós, les flors de les cantonades només són allò que ve després de la mort. Per tot això els pubs de vora la frontera tenen un timbre a l'entrada.

Travessar el mur és mirar el terror cara a cara, és sentir la por al cos al saber que la porta, a les set, es tanca. Que les noves generacions pugin jugant sota metres i metres de parets i reixes vol dir que la guerra encara no s'ha acabat. Els problemes s'alimenten d'aquella violència que és rutina. Perquè quan aquestes criatures et reben a pedrades, et descobreixen un odi que no coneixies i que encara ara ets incapaç d'entendre: aquell que es duu a la sang després de segles de lluita armada, sang que encara ara amara de tant en tant l'asfalt de la capital.

Els dependents dels centres comercials t'atenen agraïts i els habitants dels barris et miren fixament, de forma hostil, des del seu jardins, en el context d'una ciutat que no sap encara què és el turisme. I és llavors quan un es queda atrapat per l'atzarosa desconeixença: es fa difícil imaginar què han vist aquells ulls per expressar mirades tan dures, i és aquesta sensació la que duu a definir d'una forma quasi palpable la paraula desesperació. L'horror individual fa que en casos extrems tota escapatòria sigui contemplada com a viable. I a partir d'aquí, racionalitat, democràcia i Europa són paraules que queden buides, per redefinir.

Però no sé quines mirades són pitjors. És impossible deixar la ment en blanc quan, passejant tranquil·lament pels carrers de Belfast, t'observen trenta càmeres de seguretat.

LLITS DE MATRIMONI

Les racions de menjar preparat del supermercat, sempre per a dues persones, indueixen a pensar que no compartir-les és ser un desgraciat. El món està pensat per ser dos, o res. Els restaurants, les vacances, les discoteques i les excursions amb bicicleta. Però el concepte s'ha venut malament i el bombardeig ens ha tornat porcions individuals de vida insípida, de sentiments liofilitzats.

No m'ho pregunteu una altra vegada: viatjar sol és un acte voluntari i no pas la causa de tenir poca paciència. Sentir-se sol és una cosa que no té res a veure amb les distàncies. La mida del nostre espai vital és directament proporcional a l'acceptació de la nostra persona. I això vol dir mirar-se el món amb perspectiva, allunyar-se del melic.

No m'enredeu: tenir parella a vegades no és estimar sinó ser estrictament contrarevolucionari. Realment, la companyia és un problema quan és l'excusa per no haver d'autointerrogar-se. A la gent d'avui la lliguen les normes del segle passat. Que d'un llit doble se'n digui habitualment llit de matrimoni és l'evidència més clara de què tenim un problema.

JULIOL

Les coses, clares. -puntualitzà, en un murmuri quasi inintel·ligible.

No tenir por és saber-se de memòria el camí de tornada cap a la casella de sortida.

Considero mestre aquell qui, en comptes de tatxar-me, em subratlla.

Que en dos milímetres hi càpiga tant desig, condensat allà, en aquell espai aparentment tan breu.

VEUS PROFUNDES

SAC DE PATATES

Hauria d'estar somiant amb coses lleugeres

com cascades i blat lluent.

Treure pes a les barrabassades i

donar-me aliment.

Oblidar tot el que em burxa

com si fos fàcil arrancar-se la daga

del pit

i de l'enteniment.

Al final,

no ser persona:

no ser amant

ni pacient

no ser dolç

ni gendre

ni fill ni client.

No ser aigua.

No ser conseqüent.

Només un sac de patates 

en plena caiguda lliure.

Xarim Aresté

Llegeixo a poc a poc. Em fixo en les paraules (és bonic, això dels dialectes), en l’ordre dels mots, en les pauses, i en el ritme que tot això genera, perquè els versos també són cançons. No em voldria perdre cap detall perquè sé que tot el què els poemes manifesten no és banal. Hi ha una profunditat punyent, clarivident, en tot això. Ho sé, ho noto. Que la reflexió prengui com a punt de partida coses d’allò més quotidianes no vol dir res. La lucidesa, a vegades, és això.

En Xarim és poeta quan fa música, i filòsof quan escriu. O tot alhora, ara no ho sé. Mestre, sempre, d’alguna cosa, això sí. Al poemari Catacumba Umbilical (66 rpm Edicions), que el músic de Flix va presentar el passat mes d’abril, tot es mescla. Però tant hi fan, les etiquetes, si la forma de treballar és lliure com ho és la seva, tan profunda com el títol suggereix. Tan se val mentre la hiperactivitat es manifesti i ho faci en aquest seu estil tant seu. El què compta és que hagi acceptat el repte d’omplir aquestes pàgines. Quan un perd la por només pot fer les coses bé, i aquest llibre ho certifica.

La mescla de disciplines és present en tota l’obra. Joan Garau dóna color al conjunt i el reafirma. Tots dos creen un món oníric i punyent, un jardí pel qual val la pena perdre’s una estona. No es pot delirar més tocant tant de peus a terra.

UN CÀNTIR BEN PLE

La presentació, en un producte de consum, és vital. L'envoltori determina les vendes. A l'estiu, època de festivals i festes majors per excel·lència, saber on has d'anar per gaudir de bona música i bon ambient no és una qüestió fàcil. Per sort, el mercat, tot i que repartit de forma desigual pel territori, és ampli.

Canti La Font és un festival petit però que compleix amb tot allò que s'espera quan es vol passar una vetllada agradable a la fresca. Amb un atractiu aire retro, fa tres anys que es mouen per fonts de diverses poblacions del Lluçanès duent-hi la vida que fa uns anys s'hi passejava, reviscolant-les. Aquest cop li ha tocat el torn a la Torre d'Alpens, i l'èxit és evident al veure la varietat d'edats que atrau la proposta i la comunió que s'esdevé en la mescla que conversa, animada, com ho hauria fet fa uns anys o com ja ho feien els seus avantpassats.

La combinació de les dues disciplines que aquest any s'hi presentaven, com són la música i el circ, ja és de per sí atractiva, però si la qualitat la marquen els detalls, només cal fixar-se en la cura amb la que s'ha tractat cada aspecte de l'event com ara l'ambientació de l'espai, la cuina... i anar fent. Tot això només vol dir una cosa: és evident que els organitzadors creuen en allò que fan. I només per això ja s'han guanyat tota la meva simpatia.

Davant de l'habitual escàs suport institucional que rep la cultura en aquest país, és necessari que la gent prengui la iniciativa i sigui el poble mateix qui s'organitzi. Espero que el Canti La Font creixi i inspiri. Que sigui una nova dou que abasteixi d'aigua la comarca i que regui els territoris veïns. M'alegra veure que malgrat la calor, al Lluçanès no hi ha sequera, ans el contrari. I que per molts anys.

foto: José M. Gutiérrez (Nació Osona)

FISIOLOGIES

Hi ha tossuts que encara intenten sumar peres amb pomes. Però els resultats no els quadren perquè creuen que els raspalls de dents no són amics amb els tampons. Llavors vas al lavabo i t'interpel·len de forma barroera i incoherent.

Hi ha relacions que només l'anatomia i la ignorància justifiquen.

JUNY

Se'n pot dir himne, d'una multitud de cors bategant alhora?

M'agraden les pors que són com una piscina d'aigua gelada.

Hi ha una part de felicitat que és, per definició, antisistema.

L'avorriment és la pitjor droga per algú que no sap estar-se quiet.

En aquell punt en què els meus ulls no t'entenen i necessito compartir uns centímetres quadrats de la teva pell amb el meu tacte per estar segura de que existeixes.

Dormo poc perquè el món real sigui més oníric.

Si no se me'n va del cap, perquè vaig molt de cul, trauré el nas per venir a parar l'orella una estona.

Sóc acèrrima defensora de l'alta definició. Gelosa de les tecles, els somriures pixelats em cansen.

TÒPICS

És curiós veure com, de vegades, per defugir quelcom, fem una marrada tal que, girant en cercle amb poca traça, hi acabem topant de cara. Amb els tòpics també passa, i el programa Som Dones que s'emet al 33 em sembla un clar exemple d'aquest error. Es volia fer un programa dedicat a les dones que ha acabat essent un anunci de compreses.

Sóc ingènua i no crec, o m'agradaria no fer-ho, en les males intencions, per això em pregunto quina mena de favor és aquest de donar veu a una representació de l'aproximadament 50% de la humanitat en un espai a part de la resta de la programació i de mitja hora escassa. No sé veure, en aquest format, cap funció integradora (i menys essent-ne un home el director), com tampoc l'hi veig en l'execució, feta des del tòpic masclista de la dona asseguda al sofà i que només xarra. Si bé el contingut de la conversa pot ser interessant, l'entorn els juga una mala passada. Perquè si tot això fos necessari, el problema fóra realment greu. Per sort no és així, i altaveus d'aquest tipus, més que necessitar-los, ens fan nosa.

Els temes generals que, programa a programa, es van tractant, deixen en evidència que l'enfocament no està tant actualitzat ens agradaria. Que en el capítol que es parla de sexe es faci referència pràcticament només a l'anatomia femenina des d'un punt de vista mèdic és força conservador i redundant: el nostre cos, justament perquè és nostre, ja ens el coneixem. Però ei, si s'ha d'anar per aquí, debatem sobre els problemes que hi ha encara avui a l'hora de parlar de la menstruació en segons quins àmbits. Però això, és clar, si no queda més remei. Perquè sembla ser que encara és d'hora per relacionar sexe i plaer a la televisió pública. La moral cristiana encara pesa massa, i així la dona segueix apareixent als mitjans en el rol submís d'aquell que només pot complaure. No fos cas que trenquéssim el tabú de parlar de pornografia, i menys de pornografia feminista. Encara que fem un programa de i per dones. Ui no, això deixem-ho pel segle següent. No fos cas.

Per sort, les coses, són més senzilles: i és que el punt de vista femení no cal buscar-lo. Simplement existeix quan qui parla és una dona.

FOTOSÍNTESI

Et deu fer gràcia, que parli dels arbres des de la banda d'aquells que ho volen asfaltar tot. Dóna'm temps, i mentestant apiada't del meu cadàver perquè encara respira, només és un dany col·lateral d'aquests temps que corren. Tot segueix el seu curs. D'aquí poc la por em paralitzarà el diafragma. Llavors ja faltarà menys per ignorar un perill que no és on ens el volen fer veure, per saltar al buit i començar a fer la fotosíntesi. 

Sona: Dia a dia a dia, Sanjosex.

MAIG

 
Que l'anhel de viure sigui lleuger
com tant desesperada és l'ànsia
d'escoltar un suspir poc viatger
a cent quilòmetres de distància. 

Si t'arrossegues t'embrutes. I digueu-me: amb qui t'has d'amistançar, si duus les vestimentes impresentables i polsoses?

Sempre, en tot, hi ha un punt crucial des del qual pots triar fer de la situació o bé una gesta èpica o una mera anècdota.

La distància entre dues persones es mesura per la diferència de posicions que ocupa l'altre en la llista de prioritats pròpia.

Fer-me creure en allò que no s'esdevindrà significa abocar tota la meva fe en un forat negre, és a dir, malgastar uns recursos finits, que ja no podré emprar en altres coses. Fer-me falses promeses és, en altres paraules, obligar-me a deixar de creure en tu.

L'enamorament és només l'impàs entre la curiositat i l'estima verdadera.

El món està tan desgavellat que confonem sensibilitat amb amor i, a sobre, el sentiment ens espanta.

JEKYLL I HYDE

 

Enyoro èpoques no viscudes per si, de tal faisó, la realitat resta oblidada. Tot són mals presagis. La humanitat tendeix, a pas inexorable, al declivi. Suara, com mai, la imaginació és una vital metzina.

Sona: La bona educació, Obeses.

MONSTRES O PRINCESES

Quan vam començar a veure l'Arnau Tordera als mitjans, el personatge ens sorprenia a tots. Però tan sols per què no enteníem res del què ens estava dient. Els anys han passat. I el temps ens ha demostrat que no només és hàbil emprant la ironia sinó que a més, tenia raó. Discussions sobre semblances entre ell i Don Giovanni a part, potser sí que ha adquirit alguns dons del seu creador.

I és que quan Obeses es posa a treballar, no ho fa per poc. Tenen ben après el concepte d'èpica i l'apliquen en tot allò que toquen. Per això, el passat dijous 21 de maig, data de presentació del tercer treball del grup, Monstres i Princeses, van sonar potents com mai. En part perquè no estaven sols a l'escenari. 

Obeses 3D és un espectacle en tres dimensions només en valors numèrics, en el qual la Banda Municipal de Barcelona, un cor creat especialment per a l'ocasió i el mateix grup s'uneixen en una amalgama sòlida, perfectament cohesionada, on ningú es fa nosa, al contrari: junts es multipliquen. Peces instrumentals de treballs anteriors (destaca una tendra Com la sal al mar) es barrejaven amb temes del darrer disc, interpretats conjuntament en la seva gran majoria. Però si parlem de la música en sí, tres dimensions són indubtablement poques per un treball executat en tan diversos estils i farcit d'incontables referències i citacions. Per tot això, Monstres i Princeses creix a cada escolta.

Des del primerm disc, la qualitat de les lletres ha anat a l'alça sense renunciar en cap cas a l'estil que els caracteritza, és a dir, fent sempre gala de les extravagàncies en comptes d'aparentar una normalitat que hauria sigut falsa. Que no es tallin un pèl a l'hora de plasmar una imaginació tan desbordada és d'una valentia admirable. Tots tenim un monstre dins l'armari. I anar disfressat als concerts, com en ocasions assenyalades suggereixen, és una bona manera d'expulsar-lo o, almenys, airejar-lo uns instants. No cal fer pudor de càmfora. Més d'un s'acabarà redescobrint.

Malgrat les presses no hagin permès interpretar encara en directe La llegenda de la rosa i el drac o assajar més cançons per no repetir bisos, ha quedat sobradament demostrat que si una cosa els ha faltat ha sigut únicament temps. Per sort tenen talent suficient per combatre la malastrugança quan aquesta els encalça. La única cosa que ara no tinc clara és si tendeixen més a monstres escènics o a seductores princeses, però tard o d'hora ho sabrem. El temps els tornarà a donar la raó perquè obres de tal magnitud no es veuen cada dia i sí, n'estic convençuda: tot això portarà cua.

 

 

 

LA CULTURA QUE ENS UNEIX

La distribució del temps que, com a societat, apliquem per ordenar-nos, és ben sòrdida. Tant, que decidim no escoltar música durant un dia en contra del 21% d'IVA cultural però l'endemà, quan pretenem recolzar als músics assistint a un concert, coherents amb el nostre fer del dia anterior, sembla que, per alguns col·lectius emmarcats dins l'àmbit cultural, siguem el diable en persona.

Ahir s'estrenava a l'Auditori de Barcelona el tercer disc d'Obeses, espectacle que no sols comptava amb l'actuació del grup sinó també amb l'actuació de la Banda Municipal de Barcelona i una part del Cor Jove de l'Orfeó Català. Un bon sarau. Fa tant temps que les entrades són a la venda que fins i tot alguns despistats ja en van comprar pensant-se que l'esdeveniment estava programat pel dia 21 de maig del 2014, és a dir, per un any abans. I és que que un jove compositor de 29 anys presenti una obra de tal magnitud en aquest espai és un fet excepcional.

Però ahir, a l'Auditori, hi passaven més coses. Des de fa 22 dies els acomodadors del teatre estaven en vaga com a protesta pels sous que reben i les condicions de treball en les que es troben, com a subcontractats a través d'ETTs. Després que s'hagi contractat seguretat privada per part del mateix Auditori per a suplir els seus serveis, ahir van dir prou. Alguns diuen (cosa que caldria contrastar) que aprofitant l'acte i creient que obtindrien, dels seguidors del grup, el recolzament que necessitaven per fer la seva causa visible.

En el fons, però, que ambdós fets coincidissin no deixa de ser una casualitat, donada la diferència de dates en les respectives programacions. Jo hi era, i vaig decidir entrar. I no considero que això em posicioni en un bàndol o en un altre perquè veient la bona voluntat que ha posat el grup en els comunicats emesos avui (tard, certament, perquè no se'ls va avisar amb marge de temps suficient per negociar res), tot acord hauria sigut possible i, per tant, potser no era necessari arribar al conflicte. Condemno els contractes escombraria perquè tots avui en dia sabem què són. I condemno, per sobre de tot, la violència amb què va acabar la manifestació. Tanta brutalitat impacta i és precisament això el què provoca la ràbia que ha obligat la consciència de molts a escollir bàndol.

La mescla que s'ha creat és dissortada com desafortunats són els comentaris de La Directa, titllant d'obsessionats als que vàrem decidir entrar. Pensem, tenim opinió, malgrat no sigui la que els vaguistes voldrien. No som fanàtics per no haver actuat segons les suposicions d'un col·lectiu. Estem d'acord en el què. Ara, sincerament, crec que el com era errat, i prova d'això és la irreal estampa d'antiavalots encarats amb princeses i altres personatges pintorescs. Precisament Obeses és un grup amb caràcter i reivindicatiu com pocs. Allò no quadrava de cap manera. 

Entenc que els acomodadors necessitin expressar el seu malestar, però el problema potser està en la ineficiència dels mitjans, que no fan aquestes lluites visibles. Si la visibilitat s'esdevé mitjançant el boicot a actes culturals i actituds forçades, tots hi acabarem perdent perquè, al cap i a la fi, ells viuen precisament de la cultura i el públic és qui l'alimenta. Si això és així, evidentment tenim un problema que en cap cas es resol sense el diàleg i una actitud transformadora global positiva. 

Si surts amb la intenció de divertir-te i de cop et trobes, entre l'espasa i la paret, havent de defensar una causa que fins fa cinc minuts no era la teva, la confusió és bestial. Però ni dubto de la causa dels vaguistes, ni de la correcta actuació d'Obeses, ni de la meva decisió i opinió sobre tot plegat. Sí que ho faig de la direcció de l'Auditori, ahir invisible (tret d'un mail de disculpes en data d'avui), i del Sistema en general, però això darrer no és nou. No vull haver haver de prendre partit a la força. No com ahir, d'una forma tant violenta i dissortada. Ahir, en el fons, tots érem allà per la cultura. No hauria estat tant difícil entendre'ns.

SOM

Som néts de la guerra, fills de la dictadura i germans de la crisi. No ens podem queixar: carreguem a les espatlles anys d'experiència per afrontar-ho tot. Naveguem a la deriva, perduts entre falses promeses de futur i un present gens encoratjador, amb les il·lusions delmades a base d'incompetència. Però ens en sortirem. La sang ens bull.

Som la generació de la por. La de les conseqüències nefastes, la dels peròs, dels consells conservadors, la de les mentides als telenotícies. Ens volen estàtics, reticents al canvi per si un cas és pitjor. Volen que sobrevisquem en comptes de voler-nos vius. Els somnis estan prohibits en aquests temps que corren.

Som la generació incompresa. La generació de la qual s'espera que sacrifiqui la felicitat pel sou, sigui quin sigui, vingui d'on vingui. La que és rebutjada si per principis diu no a una oportunitat, titllada de desagraïda si aspira a quelcom més que vuit hores al dia d'una feina que no fa sentir útil. Perquè el sistema diu que felicitat és un cotxe car i hores extres, però això no s'especifica en cap clàusula de cap contracte. I a nosaltres, els estereotips ens importen poc. El sistema no ens mana, i somriure és la millor manera de plantar-li cara.

Som la generació desaprofitada. La inversió perduda, la dels coneixements desats en un calaix. El govern ens subvenciona els estudis i després, benevolent, paternalista, ens aconsella emigrar si volem viure d'allò que sempre havíem somniat. Marxa o queda't en aquestes arenes movedisses que hem creat.

Tot plegat ens ha fet aprendre que la vida no té cabuda a dues pàgines de currículum. I és per això que, malgrat tot, som. Exigents i inconformistes. Malgrat no els hi interessi, tenim coneixements i tenim principis. El saber ens l'han donat ells, la moral les circumstàncies. I no dubtarem en fer-los servir: són la nostra única arma.

Sona: El padrí, Oques grasses. 

"Advertising has us chasing cars and clothes, working jobs we hate so we can buy shit we don't need. We're the middle children of history, man. No purpose or place. We have no Great War. No Great Depression. Our great war is a spiritual war. Our great depression is our lives. We've all been raised on television to believe that one day we'd all be millionaires, and movie gods, and rock stars, but we won't. And we're slowly learning that fact. And we're very, very pissed off." Fight club.

ANTIMATÈRIA

Barris sencers de carrerons foscos i antics alberguen el meu desempar. Aquell buit que se't forma quan algú marxa és dins meu com jo sóc a la ciutat: un puntet d'antimatèria que s'hi passeja. Les parets estan amarades de l'anyorada essència, la meva malenconia i aquesta fina pluja que, a la seva manera, et completa. Es filtra pels porus, cala i ho neteja tot. 


Sona: Lleons marins, Xarim Aresté

ABRIL

Trobar-te és un camí d'estrets carrerons, 
un avançar lent, per por, en primera,
un aguaitar-te amagant-me pels racons,
i, per vergonya, acabar fent marxa enrere.

La imaginació i l'amor són germans en temps de crisi.

Si fos mentida et diria el mateix, però aquest cop s'escau que, a més, és veritat. I què hi pot haver més convincent que una veritat i una mentida sumades?

La part bona de no saber-te el nom és que tens recanvi.

Triaré els verbs no invasius del diccionari per nombrar-te.

Apunt: quan dic que estic oberta a tot, no verbalitzo la paraula voluntat per evitar redundàncies.

"La casualitat no existeix,  la casualitat no existeix", com una lletania. I donar gràcies a la vida perquè em porta la contrària.

MATAR EL DRAC

Roses, princeses i dracs. No és estrany que Sant Jordi sigui un dels millors dies de l’any, perquè segurament té tots els ingredients que necessita per ser-ho. Però malgrat estiguem a les portes d'una diada per celebrar, no ens deixem enlluernar per l’eufòria col·lectiva: de vegades els dracs no s’amaguen on ens pensem. Les roses, malgrat ens deixem endur pel seu perfum i ens n’oblidem, tenen espines.

És una llàstima que ens haguem entossudit a fer que aquesta jornada sigui un particular homenatge català a les pel·lícules Disney. Les llegendes mai deixaran de ser llegendes, però això no vol dir que no mereixin un tractament actualitzat i d'acord amb els temps que corren. Ens hauríem de fer mirar això de promocionar rols femenins submisos i desvalguts com la cosa més normal del món. Vigilem què ensenyem a les escoles, relativitzem. Sant Jordi és el patró de Catalunya, un model, però no en prenguéssim pas exemple. Les pubilles d'avui en dia no necessitem cavallers que ens rescatin de res. Procurem sortir-nos-en soles. Gràcies.

La part cultural salva la diada, sempre i quan aquesta sigui del nivell que el país mereix. Si J.R.R. Tolkien va inventar-se la Terra Mitjana és perquè necessitava un suport fet de la mateixa matèria fictícia que totes aquelles criatures etèries que s'havia empescat i que en algun lloc o altre havia d'encabir. Una lògica coherent que els catalans hem obviat totalment a l'hora de situar una llegenda en un punt real del territori, la qual cosa té la seva gràcia, per l'absurditat que suposa. Perquè Montblanc acapara el protagonisme de tota aquesta història? Simplement perquè té muralles? Deixant de banda el contingut, que es fomentin nyaps com la seva representació de la llegenda, és de nou digne d'estudi. Si aquesta vil·la s'ha de quedar el monopoli d'una història masclista (debats sobre el contingut a part), com a mínim que algú salvi la situació amb un text i una escenografia dignes. Que sigui una obra feta pel poble no pot justificar-ne la mala qualitat. Gaudim de la sort de tenir entre nosaltres professionals del sector d'alt nivell, i la desgràcia de no ser-ne conscients. Tot plegat, un còctel difícil de digerir.

Demà, que els llibres siguin d'autors de casa, les roses del roser de la cantonada. Estimem a qui ens vingui de gust i, a ser possible, a tothom. Regalem llibres i roses indiscriminadament, perquè Sant Jordi, malgrat tot, segueix essent un dels dies més bonics de l'any i val la pena celebrar-ho, però sense perdre el senderi. No oblidem que el drac l’hem de matar una mica entre tots i totes sense excloure ningú. Perquè les princeses, d’això, també en saben.