dimarts, 29 de juliol del 2014

JULIOL

cercar feina d'àngel de la guarda.

si allò sotstret empitjora el delicte, qui roba roba és un gran lladre al robar dues vegades.

la incertesa de saber què punyetes faré el pròxim segon és la definició més exacta de viure.

un poeta dolent és un malversador de mots?

no busco, em limito a trobar. i la gent no ho entén.

si em pregunten si sóc o no feminista, respondré que ser-ho, al meu entendre, és ser masclista donades les connotacions positives d'uns i les negatives dels altres. per tant...

no ens confonguem: sobreviure va per sota viure.

no us prengueu la poesia  al peu de la lletra, de la paraula o del vers, assassins de metàfores!

n'estic segura: la seguretat no existeix.

alabo la puresa dels sentiments, atès que estimar amb prefixes és sempre dolent: subestimar, inestimable, desestimar...

la por: la pell com un mirall que reflecteix les voluntats i fa viure endintre, i no enfora.

diumenge, 20 de juliol del 2014

LLADREGOTS, PERÒ SINCERS

És un fet: escric força sobre música al blog. Sovint, però, també decideixo no acabar publicant allò que en algun moment de motivació irracional redacto. El motiu és senzill: jo no tinc ni idea de música, i hi ha dies (d'aquells de pocs ànims que tots tenim de tant en tant) que em sembla totalment absurd parlar d'una cosa que desconec. Víctima d'un sentiment mescla de culpa per intrusisme professional i de por al rídicul a parts iguals, els paràgrafs acaben desats en algun arxiu, en alguna carpeta, resguardats per l'oblit i la calma aparent de la meva consciència.

Però realment tinc raó? No. Quan parlo de concerts no pretenc embolicar-me a discutir el virtuosisme dels músics o l'afinament dels instruments, per exemple, perquè (a part que em seria impossible), la música, al meu entendre, és més que això. La música és un llenguatge, un mitjà per arribar a la gent, però allò que pretén transmetre és universal. Les sensacions que ens causa són inherents a l'ésser humà, no cal cap aprenentatge per sentir-les, però sí que cal certa habilitat per provocar-les. 

En el meu humil parer, si hi ha algú que d'això n'és mestre, és en Xarim Aresté. Si pugués, escriuria en veu baixa, al parlar d'ell. Em fa por trencar-lo, perquè de vegades tinc la sensació que és de vidre. Tot allò que fa és un devassall d'emocions, una font d'intimitat sincera, una humanitat sorprenent, que em faig creus com pot voler compartir de forma tant oberta. En Xarim toca amb el cor, i com que per ell la tècnica o l'instrument que li caigui a les mans no és problema, no existeixen filtres que aturin la seva inspiració, que ens regala en format de cançons, pura.

Hiperactiu de mena, ha sigut després de l'etapa com a líder dels desapareguts  Very Pomelo que ha iniciat el camí en solitari publicant l'autoeditat Lladregots, sense deixar de participar alhora en altres projectes. Ara el presenta en format trio amb la Massa Coral de Sant Marrà, units tots tres per una gran complicitat. I així, la fragilitat, dalt l'escenari, es vesteix contundent, posseïda per la potència d'un rock'n'roll frenètic, visceral, com pocs es veuen en aquestes terres. 

El passat dia 17 de juliol ens demostraven tot això al Voilà de Manresa, en una mescla de temes dels Pomelos i propis, tant dels ja editats com inèdits. Espero que això sigui sols l'inici: en Xarim ve carregat d'energia, i tanta sinceritat (en un món, el de la música, on paradoxalment no abunda) no es pot deixar escapar.


 
 
 
 
 


dissabte, 19 de juliol del 2014

LES ESTONES AL KONVENT

Si l'art, pel fet de ser art, busca provocar alguna sensació al receptor, val a dir que al Konvent l'encerten de ple al triar les propostes que exposen, any rere any, en un festival atrevit i en expansió. Les sensacions que provoquen són fosques, tenebroses, però no per això deixen de ser-ho. I les crítiques que han rebut aquest any em confirmen que el què escric és cert. 

Però el Konvent és més que això. És l'espai que ocupa, és l'atmosfera, és la cura amb què els seus organitzadors tracten l'escena i la fan participar de les activitats que emmarca. El Konvent és un lloc inquietant, de decadència inspiradora al dos-cents per cent. I, avui en dia, és un espai terriblement acollidor. Mica en mica, començo a respirar tranquil·la: no cal anar a Barcelona per trobar el què aquí s'oferta.

Us deixo algunes fotos de l'edició d'enguany del Konventpuntzero i del concert de Pau Riba celebrat al mateix lloc uns dies abans.




























dimecres, 16 de juliol del 2014

ESCEPTICISME


És innegable que el llistat de candidatures falses de la plataforma antiindependentista Libres e iguales és un fart de riure, ja sigui per l'enginy d'alguns noms dels adherits com pel ridícul de la situació, desemmascarada, al descobert. Però darrera de tot això hi ha un punt de malícia, com ganes d'opressió té l'altre bàndol. Tots plegats anem curulls de sentiments que corrompen.

Mentre aquí, tot i que enfadats tots amb tots, ens ho agafem rient, Mediterrani enllà es barallen. Quant de mal fan les diferències. Veure-ho tot plegat fa venir ganes d'abandonar les banderes, de prohibir-les arreu, perquè segur que sense uns colors en una disposició concreta també sabriem ser ben feliços. Vist com els va a ells, n'estic segura.

Perquè, realment, d'on ve aquest nacionalisme? Quants s'amaguen darrera les barres, i prou? Aquests dies poc sento parlar pels mitjans nacionals d'esportistes catalans que estan fent un molt bon paper fora del país. I si no els parem l'esment que es mereixen, és que tenim l'autoestima molt baixa. I quina mena de relació (amb els veïns o amb un mateix) funciona en aquestes condicions? Com volem marxar sense ni saber qui som? Quin greu que em sap, però és un fet: a Escòcia això no passa...

dimarts, 1 de juliol del 2014

JUNY

T'estimava, et volia trobar per tots els racons.
Tu desestimaves la meva presència en cadascun dels teus segons.

Em sento més estimada ara, que m'estimo jo, que no pas abans, quan em desestimava un altre.

Li vaig demanar un anell però només va copsar vagament la geometria de la idea i em va regalar un forat negre.

Un cop els patrons estigueren fets, la modista posà fil a l'agulla.

Deixà el pinzell i sortí d'una revolada. "Jo, aquí, no hi pinto res!" exclamà el pintor, enfurismat.
 
Tots aquells que creuen que el temps ho cura tot són víctimes d'una peresa tan gran que els fa autodeclarar-se, en un acte de pura sinceritat, devots irresponables que tenen fe en que un ens intangible farà la seva feina. Per ells, si el temps ho cura tot, l'oblit que els garanteix és el reialme dels monstres del subconscient.

En trobaras aviat un altre, digué ell, perquè tens una bona feina i un cotxe nou.
En trobaré un altre, respongué ella, que m'estimi no per tot allò que tinc sinó malgrat tot allò que em manca i per tot allò que vull ser i pel que lluito dia a dia.