divendres, 30 de gener del 2015

GENER

"Fotre un cop de porta amb una porta giratòria"
Endoll. Guillamino/Pedrals



Diga'm, doncs, què ens queda si la imaginació es gasta. Si abans ja no teníem res, i ara tenim menys encara.

No m'afectes: t'he convertit en energia cinètica.

L'efermitat del pintallavis potser és una metàfora de les relacions que atrau.

Autoestima: anar-te a treure el maquillatge i recordar que no en duus.

T'anava a dir que el que parlaves influenciat pel Sistema, però no vaig gosar, havies begut massa. L'alcohol, però, també és el Sistema.

Se'n va anar molt de l'olla i va embrutar tota la cuina.

De vegades m'autocompadeixo i no em surten les llàgrimes. Perquè hauria de vessar-les per mi, si ja són meves?

- No m'agraden els termes mitjos- digué, mirant a banda i banda.

Els nens i els gossos són quasi els únics éssers capaços de donar amor sincer. 

No, gràcies. Estic deixant el consumisme.

L'ego és mesurable amb la quantitat de suposades indirectes que un s'imagina que rep al llarg del dia.

Crec que tu i jo complim la tercera llei de Newton.

Conversa entre pintaungles i acetona: això del color se me n'està anant de les mans. 

dimecres, 28 de gener del 2015

CASTES

- Què vols?
- Vull posar una denúncia -va respondre el germà-. Vull que es faci un informe d'aquest crim.
- Quin crim?
- La mort del meu germà per culpa del vehicle d'aquest home -va dir, assenyalant-me.
L'ajudant del comissari es va mirar el rellotge de polsera.
- Déu meu, sí que és tard. Gairebé són les cinc. Per què no tornes a casa? Oblidarem que has estat aquí. Et deixarem tornar a casa.
- I aquest home? El tancaran?
L'ajudant del comissari es va fer tocar les puntes dels dits.
- Mira, en el moment de l'accident, el teu germà no portava llums. És il·legal, ho sabies? A més a més, sortiran més coses. Et prometo que sortiran més coses.
El noi el va mirar bocabadat. Va agitar el cap, com si no l'hagués sentit bé.
- El meu germà és mort. Aquest home és un assassí. No entenc què passa. 
- Escolta'm bé: torna a casa. Banya't. Prega a Déu. Posa't a dormir. Torna demà al matí. Llavors ja farem la denúncia, d'acord?
El germà va entedre per fi per què l'havia fet anar a la comissaria; va entendre per fi la trampa que l'havia pescat. Fins en aquell moment, potser només havia vist policies a les pel·lícules hindis. Pobre noi.
- Això és una vergonya! Trucaré als diaris! Trucaré a advocats! Trucaré a la policia!
L'ajudant del comissari, que no era gaire propens a a l'humor, es va permetre fer un petit somriure.
- Això, truca a la policia.
El germà va marxar fet una fúria, cridant més amenaces. 
- Demà canviarem les matrícules -va explicar l'ajudant del comissari-. Direm que el culpable ha fugit. Substituirem un altre cotxe. Tenim cotxes del desguàs a punt per a aquests casos. Té molta sort que el seu Qualis topés amb un home que anava amb bicicleta. 
Vaig assentir.
Si mor un home que va amb bicicleta, la policia ni tan sols no ha de fer un informe. Si mor un home que va amb moto, ho hauria hagut de fer per força. Si el mort hagués anat en cotxe, m'haurien ficat a la garjola.

TIGRE BLANC, Aravind Adiga


Tot això per dir que aquí, de les castes, se'n diuen aparences. Tot per dir que l'Índia no queda tant lluny, per segons quines coses.

dimarts, 27 de gener del 2015

ABRIC



Les coses passen sense fer soroll perquè són una remor que va per dintre. Els sentiments són la matèria prima de tot (els propis, i els dels altres). Observar el món sempre duu grates sorpreses i et recorda que també saps dir coses boniques, de tant en tant. Creure en la casualitat és ser poc responsable. Les úniques coses clares és que fent fotos se't gelen les puntes dels dits i que no hi ha millor abric que una abraçada.

Sona: Amb tot, El Petit de Cal Eril


dimecres, 14 de gener del 2015

TERRITORI


 

Les metàfores, de vegades, són tangibles i visitables. La porta és oberta, el sostre ens cau a sobre i els productes químics de sota els nostres peus amenacen en fer-ho volar tot pels aires. Tot és tan surrealista que podríem parar el sol a la terrassa encara que fos mitja nit, si no és que ens el tapa el núvol de casa els veïns. És fosc però ens il·luminen els cotxes, i amb això n'hi ha prou per poder dir que no tractem bé el patrimoni. Estimar el territori no és ben bé això. Obrir-lo i tancar-lo a tothom, museu de decadència. Tampoc cal gaire més llum per veure-hi clar. Quin consol ens queda, si aquest es perd? Que jo sàpiga: cap.

dimarts, 13 de gener del 2015

POST-ROMANTICISME



El romanticisime mata, i avui en dia encara hi ha romàntics. O post-romàntics, més aviat. El post-romanticisme consisteix en no necessàriament llegir Verdaguer però ser un dels seus personatges. Ho confirmen les botigues de roba venent samarretes com aquesta. La difusió de missatges que inciten la subordinació és lliure i massa natural. I així, la formació en les relacions, per bé que necessària, és encara massa utòpica.

Si algú et dóna tot el seu món per ser al teu, rebutja l'oferta. O series capaç d'estimar una ombra, la teva pròpia ombra? Tampoc donis mai el teu a canvi de res. O series capaç d'estimar no essent ningú, i fer-ho així, sense criteri? Siusplau, no fem bestieses fomentant l'autodestrucció. El romanticisme és cosa del segle XVIII. Les fruites, senceres.

divendres, 9 de gener del 2015

SOM JOVES. I QUÈ?


Tinc entre els meus dits un exemplar del poemari de Jaume Coll titulat "Quanta aigua clara als ulls de la veïna". I això em fa immensament feliç per diversos motius. El primer i evident: me n'agrada el contingut. Una lectura àgil però d'evocacions profundes, sinceres. Me n'interessa especialment la descripció quotidiana de la ruralitat, expressada com una realitat com qualsevol altra, sense connotacions ni odes de cap tipus. És tant precisa que no costa transportar-se als paratges i gaudir del desassosec del capvespre a pagès, deixant-se envaïr pel ritme pausat del temps. M'agrada que s'atreveixi a explicar en vers com muny les cabres. En això hi noto decisió i solidesa. Però això no és tot: celebro, per sobre de tot, que la publicació del volum s'hagi escaigut, si no l'erro, als seus vint-i-cinc anys.

I s'esdevé la paradoxa: sembla que per una cosa que li és inherent, com és la manca d'experiència, la joventut espanti. I aquí comença el bucle, per exemple, d'exposicions col·lectives de joves artistes. Així, sense noms. Com a grup, com si un per si sol no pugués omplir una sala. D'aquí naixen els concursos adulterats que acaba guanyant sempre -casualitats de la vida- el nebot de l'alcalde. No em fan el pes aquelles iniciatives mitjançant les quals l'artista, ansiós de mostrar la seva obra, perd nom i cognoms pel camí a canvi d'una visibilitat mínima. Com si el talent, per ser el creador jove, no fos prou madur i la reputació s'hagués de guanyar a costa del què faci falta. 

L'edat no deixa de ser una etiqueta que, mal emprada, banalitza el missatge que se'ns vol transmetre. Per això, entre mils d'exemples més que podem trobar (per sort no tot són males notícies), la publicació de volums deliciosos com el de Jaume Coll atien l'esperança i són, a part d'un gaudi pels sentits, una gran alegria. L'artista és, esdevé, i es manfiesta. Per sort, algú creu en nosaltres. Som joves. I què?


dimecres, 7 de gener del 2015

DESMESURA





L'ésser humà és desmesura. Som fets d'excessos i no sabem trobar terme mig. Ja fa temps que vàrem perdre l'equilibri. Aviat ens expulsaran de la Natura.

dilluns, 5 de gener del 2015

FINESTRES AL MÓN. EXPOSICIONS A BARCELONA.


GENESIS. Sebasatiao Salgado. CaixaForum.
Unes fotos imponents, mostrant una natura exhuberant. Paisatges recòndits d'una bellesa indescriptible. Però tot això no és d'estranyar si parlem de Sebastiao Salgado, és a dir, d'un fotògraf de l'agència Magnum guanyador, entre altres, de varis World Press Photo. Una exposició dissenyada per al gaudi de l'espectador, però amb una perfecció que l'allunya de tota crítica d'allò que mostra. Tanta sobrietat separa. El més arriscat: mostrar paisatges tropicals en blanc i negre.


DONES, AFGANISTAN. Gervasio Sánchez/Mònica Bernabé. Palau Robert.
L'explicació sense embuts d'una realitat que de vegades resulta més còmode no veure, la mateixa que tant bé retrata Khaled Hosseini en els seus llibres. Una exposició molt clara i didàctica que mostra la cruel vida de la dona a l'Afganistan, acabant amb un bri d'esperança. Les lluites per la supervivència s'han de conèixer si es vol entendre el món.


ON THE TABLE. AI WEIWEI. La Virreina.
L'art d'Ai Weiwei no deixa indiferent. Descarat, provocador, gamberro. Denuncia hàbilment tot allò que no li deixen explicar. Un muntatge en el qual l'èmfasi recau, sobretot, en l'activisme de l'artista en contra del govern xinès. Un resum per conèixer la seva obra i per entendre un país i una manera valenta de veure la realitat de la qual tenim molt a aprendre.