DARKNESS

El passat 14 de febrer la banda de hard rock anglesa The Darkness aterrava a la Sala Bikini. Després d'uns anys de treva i tornada amb gira com a teloners de Lady Gaga inclosa, la seva parada a Barcelona ha sigut ben celebrada pel variat públic que va ocupar la sala. L'omplien samarretes de Queen, Europe, Motörhead...

I Justin tornava, després de tot, amb energia. Si el rock és actitud, allò era rock'n'roll del bo. Pots dur ferros a les dents i no saber ballar però oferir un espectacle potentíssim, i això és el què cal fer un cop surts a l'escenari. Amb una atenció especial cap al públic que li feia perdonar el fet de no dir ni una sola paraula en català o castellà (ell mateix va dir que no en sabia), agafava allò que tenia a l'abast, com ara una càmera per utilitzar com a pua. Tot s'hi val. Així, una joveníssima assistent va acabar compartint escenari amb els músics, i el mateix cantant va baixar a tocar damunt les espatlles de qui li va fer donar una volta per tota la sala. Una manera de fer tan correcta com esbojarrada.

Un repertori per presentar disc nou, Last of our kind, que curiosament contenia quasi més cançons dels dos primers àlbums, Permission to land i One way ticket to hell... anb back, aquells que els van dur a la fama, sobretot per la famosa I believe in a thing called love. En aquesta gira, la potent veu de Justin s'uneix a l'escenari amb els instruments de Frankie Poullain, Dan Hawkins i Rufus Taylor, fill del bateria de Queen Roger Taylor. Un grup sens dubte de directe al qual s'ha de veure obligatòriament per poder sentir rock'n'roll, i més després de tantes pèrdues com hi ha hagut últimament. The Darkness, en contra del què el seu nom indica, aporta llum al gènere.

NOVES BRANQUES

Una cotxa fumada davalla, desconcertada, sobre el nou empedrat que hi ha a la placeta Maragall, prop de la barana, just on abans hi havia els parterres. La planta a la qual acostumava a fer parada ja no hi és, i l’ocell, aliè al període preelectoral que ha provocat aquests canvis, es troba de cop desemparat, i es podria dir – si no fos perquè és una bèstia – que fins i tot se’l veu moix. En tot cas el món animal no permet badades: entremig de les potes de taules i cadires dels bars veïns s’aproxima un gat amb ganes de convertir la distracció en un bon berenar.

Els canvis, i més quan són inesperats, produeixen desconcert. La pèrdua de quelcom al què un estava habituat suposa un esforç de readaptació a les noves circumstàncies que sovint fa mandra. El Berguedà n’és un bon exemple, ja que ha sigut víctima d’un canvi forçós esdevingut en poques generacions. Sembla ben bé que passejant per Berga i parant-hi atenció encara sigui possible percebre l’eco del soroll continu i eixordador provocat per l’anar i venir de les llançadores, amortit pel pas dels anys, anys que han dut els telers darrera una vitrina. Des de fa un temps, i en un rampell per trencar amb el passat actiu, les Berguedanes són al museu i les mines i colònies són un museu en sí mateixes. La realitat ha provocat que la indústria es retirés de la zona deixant pas al turisme com una de les principals fonts d’ingressos. Una solució amb èxit relatiu, que es podria resumir amb la ja coneguda expressió de “passar a ser un cul de sac a ser un cul de sac foradat”, després de la inauguració del túnel del Cadí. Comarca de processons, tenim per patrimoni cues amb pulcritud anglesa: en fan cotxes i erugues, que ja és casualitat. De res serveixen els laments, cal començar a cuidar-nos del què és nostre i fer-ho mirant endavant. Hem de ser pràctics, no estar per punyetes.

En aquest sentit, que es deixi de concebre la indústria tèxtil com quelcom del passat i es creïn projectes per impulsar-la és una bona notícia perquè encara queda feina per fer en aquest sector, dins l’àmbit tècnic. Fins ara, les úniques naus reaprofitades eren la del Caprabo i la del Konvent. Entre altres exemples, és també interessant adonar-nos del contingut dels pastorets de Pitarra i contextualitzar-lo, de la mateixa manera que cal seguir buscant utilitats als blocs de formigó del Vall.

El gat, tal i com l’ocell, desproveït de la vegetació que abans l’amagava, és vist ràpidament pel segon. La cotxa vola buscant branques més altes que la mantinguin a recer i el gat, capcot, camina lentament en direcció oposada, cap al centre de la plaça. Els nous escenaris després d’una sotragada no seran vàlids si són conservadors. Vull dir que de vegades, un petit canvi en el govern no és suficient si no es modifica el sistema. Cal veure aquests moments com oportunitats de millora i no pas aficionar-nos a l’esport nacional de la crítica sense obra ni raonament. Deixem-nos de queixes i, situats a la branca més alta, fem l’exercici d’observar atentament des del nou punt de vista.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 22/01/2016.