ORÍGENS

Hi ha preguntes que es formulen sovint, sense pensar massa, que tenen un resultat més delicat del que a simple vista pot semblar. Particularment sempre m’ha resultat curiós –per raons òbvies- el típic “I d’on ets tu?”. M’agrada anar més enllà especialment en aquest cas concret: d’on és realment una persona? Potser aquest dilema transcendeix tot el paperam que acredita a un individu com a ciutadà de tal lloc o de tal altre i s’ubica en el camp més sentimental, on no hi ha veritats absolutes.

Viure entre dues cuitats no és fàcil, ja que, a part del transport, i algun altre inconvenient menor, desemboca sovint a situacions que van des del còmic a la incomprensió, passant per l’absurd. Reconec però que, essent aquest el meu cas, no hauria de queixar-me. És més, molt en el fons n’estic agraïda. El perill: per voler tenir masses coses, no tenir res. L’avantatge: visió panoràmica, riquesa i contrastos que em permeten discernir entre què vull i que no. I tants anys experimentant-ho sense ús de raó, altres ja amb ella, m’han dut a la irrevocable resposta.
No és una actitud romàntica, ser d’on et dicta el cor? Calen més raons per a sostenir una resposta tan contundent com fràgil?

Potser no cal donar-hi tantes voltes. Potser el tarannà, les costums, el parlar d’un individu t’acaben dient on té la casa. Mai oblidaré que en Jorge Drexler em fes aquesta pregunta. Després d’intentar conversar uns instants amb ell amb el meu castellà maldestre, em va etzibar:”¿de dónde eres tu? Tienes un acento muy fuerte...”. I ara em ve al cap:

Yo no sé de dónde soy,

mi casa está en la frontera.

Y las fronteras se mueven,

como las banderas.

Mi patria es un rinconcito,

el canto de una cigarra.

Los dos primeros acordes

que yo supe en la guitarra.

Soy hijo de un forastero

y de una estrella del alba,

y si hay amor, me dijeron,

y si hay amor, me dijeron,

Toda distancia se salva.

No tengo muchas verdades,

prefiero no dar consejos.

Cada cual por su camino,

igual va a aprender de viejo.

Que el mundo está como está

por causa de las certezas.

La guerra y la vanidad

comen en la misma mesa.

Soy hijo de un desterrado

y de una flor de la tierra,

y de chico me enseñaron

las pocas cosas que sé

del amor y de la guerra.

Jorge Drexler, Frontera

INICI

Començo a escriure i encara no sé ben bé perquè ho faig. La lluita interior entre les ganes de fer-me un blog i la mandra persisteix, per això no tinc cap garantia de quin serà el futur de tal empresa. Creuem els dits, i esperem que aquest intent de modernitzar-me tingui, almenys, un xic de continuitat. En els temps que corren les reflexions i les crítiques no es fan en un bar i amb un cafè entre les mans, sinó amb aquesta nova eina, joguina per a mi, que ara estic provant sense haver-me llegit el llibret d'instruccions. Creuem els dits.