MARÇ

Quan de mi faig mofa

no ho faig amb prosa,

per estalviar el plor.

Més val l'estrofa,

que no fa nosa,

que un buit al cor.

Si l'edat la fan els problemes, l'humor el fa l'edat.

Ara puc dir que besar-vos és cultura, perquè de cadascun de vosaltres n'he après, pel cap baix, una cançó.

Agafo el tren per marxar, i és precisament aquesta fugida premeditada de les meves responsabilitats, del meu jo diari, allò que m'acosta a tu.

Respondre davant les carícies no amb pell de gallina sinó amb paper de vidre, per tapar velles cicatrius.

Ordenar el rebost. Posar data de caducitat als pots de paciència.

Si el món fos de la mida exacta del meu matalàs, estaria tot solucionat.

La tecnologia és progrés: quan la insensibilitat humana abunda, almenys els videojocs donen tres vides. 

Els problemes no és creen ni es destrueixen, es transformen. I en comptes de trobar solucions, em surten poemes.

En el fons tots estem igual, la única diferència està en què uns saben plorar millor que els altres.

Sempre et fixes en aquells que,
amb les claus, fan meravelles.
Pobra de tu, que no has sabut 
mai obrir un pany!
Cega, caus en el propi parany
i en la porta, closa, t'hi estavelles.

FESTA MAJOR

NINGES EN ACCIÓ

Falciots Ninja són bon humor i mala llet a parts iguals. Com la vida mateixa. Energia pura i quotidianitat amanida amb un toc de bogeria, que sempre va bé per sobreviure. Tenen ganes de treballar i ho demostren, i és precisament això el què enganxa: poques coses hi ha més plaents que gaudir d'una feina feta des de la més profunda sinceritat.

Entrades exhaurides aquest passat dijous a l'Heliogàbal pel concert de presentació del seu segon EP, David Brown. La paraula proximitat no se'ls podia escaure més. Un directe coherent amb els seus dos treballs, la qual cosa no sorprèn si tenim en compte l'experiència dels membres en diverses formacions. Però la música descrita no té massa sentit: jutgeu vosaltres mateixos el talent dels nois, ja que aposten per la descàrrega gratuïta i per tant ho posen fàcil.

En un panorama musical en plena efervescència, val la pena fixar-se en aquells que, d'alguna forma o altra, es diferencien  de la resta. Els Falciots Ninja tenen molt a dir i espero que el públic se n'adoni i els faci crèixer. No ho oblidem: estem vius i està bé que de tant en tant ens ho recordin. I qui millor que ells, que ho tenen ben clar, per fer-ho. 

 

 

 

 

  

 

 

PRIMAVERA

En aquell precís instant, carnavals enllà, en el que comença la primavera. En aquell límit, on tot es confon, perquè fa calor i fred encara.

FORA DE L'OFICINA

A Aalborg, cada vegada que un músic de renom ofereix un concert a la ciutat danesa, planten un arbre en un parc. Sota l’arbre, una placa rememora la data de l’esdeveniment i un botó permet escoltar una peça de l’artista. És evident: estimen la cultura i per això li reten homenatges orgànics en boscos sonors. Si no tens temps d’avaluar en quina espècie de país et trobes, són vàlids els senyals que et topes pel camí. Pots fixar-te, per exemple, en si les bicicletes aparcades al carrer estan encadenades, lliurement aparcades o bé tan sols en resta el quadre, al qual li falten les dues rodes, el seient i cables.

Viatjar per feina és una sort, que no un plaer. Explorar és una activitat reservada als períodes vacacionals. Idealitzem, tots ho fem, i les feines dels altres són sempre i per sistema millors que les nostres. És curiós observar com el nostre cap és infal·lible comparant i oblidant cercar alleujaments per la rutina. Patim, la gran majoria, d’empatia mal entesa: posar-se al lloc de l’altre vol dir avaluar la situació amb la seva escala de valors i punts de vista, i no pas amb els propis. Quan tens la definició clara prens consciència de que és més fàcil ficar-se de peus a la galleda que posar-se en la pell de l'interlocutor que es plany.

Anant de viatge t’adones que als lavabos d’altres llocs hi ha utensilis estranys, la qual cosa deu voler dir que les necessitats ens les creem nosaltres i són inherents a la cultura. També t’adones que, en el fons, les relacions laborals no divergeixen tan de les personals. Sentiments a part, tot són negociaciacions i acords entre dos ens amb maneres de fer diferents. Però entre reunió i reunió no resta temps sobrer per a gaires més observacions. Els avions no esperen.

Establint poques relacions entre ells i menys empatia, Josep Carreras i Axl Rose cantaven ahir a l’uníson sobre un escenari de gespa i fulles mortes, nord enllà. Són aquelles coses que mai acabaré d’entendre però que m’evoquen a Espriu i, per això i mil coses més, em semblen genials.

PASSWORD

Som uns irresponsables. Prenem decisions en funció d'un futur que inventem i donem per fet. Fem que el nostre present discorri pels terrenys pantanosos de la il·lusió i ens quedem tant amples. El gran mal de la societat actual, hiperconnectada, hipocomunicada, és el suposar. Hem creat aquella màgia que tots volíem però que ara ens fa mal: el nostre cervell és capaç de fer que la imaginació esdevingui certesa. I això només és el principi: internet fa la resta. Relacionar-se en aquestes dates és ben bé tant complicat com ho és desfer el nus que embolica els cables dels auriculars quan els duus al bolso.

Avui en dia, les relacions estables es mesuren per les xarxes socials compartides, i l'autoestima pel nombre d'amics o seguidors. Quan tens algú disponible 24 hores es fa difícil saber quina és la justa mesura de paraules que la seva paciència admet. Els likes són petons i flirtejos. Quedar en persona és, si fa no fa, un casament. Més un final que no pas un principi, perquè ens entenguem. Els leds del mòbil fan saltar més cors que una mirada d'aquelles que traspassa. Pànic, pressió moderna pel joc de sempre. La paradoxa és necessària: cal més superficialitat. On toca. Tot en la seva justa mesura. Superficialitat en els píxels i proximitat en les cerveses. Més persones, menys personatges.

Tants artilugis nous aculmulen feina: prou que en teníem ja amb el cervell, que s'embolica sol. Per cert: a mi, no em suposeu. Busqueu-me. Em trobareu fàcilment darrera la pantalla, ironitzant, al lloc de sempre. En el meu món, els passwords no es teclegen.

Sona: Reses sociales, Joan Colomo.