Recordar és una acció tan vital com pensar, i quan no hi ha temps per llegir tots aquells texts que haurien de ser lectura obligatòria per entendre el nostre entorn, val la pena no deixar-se perdre les lectures dramatitzades que cauen a l'abast. El passat 3 d'octubre vam tenir-ne una oportunitat. En una aliança nova, el Konvent i el Casal Panxo van treballar junts per dur la política a l'espai de Cal Rosal però sense polititzar-lo, presentant-nos una obra guardonada amb el premi Teatre Principal de Texts Dramàtics de Mallorca, destinada a no oblidar i a qüestionar-nos què els va succeir a les seves protagonistes i a tants altres combatents que, com elles, van ser capturades per l'enemic.
Diari d'una miliciana és això, una lectura en veu alta del diari d'una de les protagonistes, que amb visió subjectiva recull els fets que van ocórrer aquells dies d'agost i setembre del 1936, quan un grup d'infermeres barcelonines que van desplaçar-se a Mallorca com a voluntàries per combatre amb el bàndol republicà. Amb una escenografia minimalista però 100% eficaç, i un to sorprenentment innocent però real, que potser no imaginàvem, se'ns detallen les precàries condicions del front així com la mala organització i el paper de la dona allà, relegat sempre a un marginal segon pla. En el text, tothom rep. Si bé es tracta d'una obra sense contextualitzar històricament parlant, el públic ha de ser suficientment responsable quan va a veure aquest tipus de continguts i fer els deures un cop torna a casa. Vivències com la d'aquestes noies queden gravades.
Diari d'una miliciana és això, una lectura en veu alta del diari d'una de les protagonistes, que amb visió subjectiva recull els fets que van ocórrer aquells dies d'agost i setembre del 1936, quan un grup d'infermeres barcelonines que van desplaçar-se a Mallorca com a voluntàries per combatre amb el bàndol republicà. Amb una escenografia minimalista però 100% eficaç, i un to sorprenentment innocent però real, que potser no imaginàvem, se'ns detallen les precàries condicions del front així com la mala organització i el paper de la dona allà, relegat sempre a un marginal segon pla. En el text, tothom rep. Si bé es tracta d'una obra sense contextualitzar històricament parlant, el públic ha de ser suficientment responsable quan va a veure aquest tipus de continguts i fer els deures un cop torna a casa. Vivències com la d'aquestes noies queden gravades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada