MARÇ

2. La repetició té dos efectes sobre els sentiments, sense terme mig: o bé els nega, o bé els intensifica.

Sóc nòmada, física i metafísicament. Es veu que s'encomana més enllà de la tangencialitat.

3. Allò de que comprometre's amb una persona per tota la vida és de mala educació, ja que suposa despreciar tota la resta.

4. Parlar al mur del facebook de les teves emocions secretes.


5. Un vaivé del qual no puc evitar amarar-me. O no et tinc o em quedo xopa i en gaudeixo amb la contrapartida que suposa exposar la pell als embats del fred vent que me la clivella dels turmells als llavis.

9.  "Avui fa just una setmana que". Aquesta breu sentència és símptoma clar d'enyor i que fa set dies estava millor.

11. Fa més d'un any que somnio amb Nova York, però elidint aquesta destinació reconsidero el fet de tornar. Tot el què l'enamorament proposa és una pèrdua d'oportunitats.

ACLARINT CONCEPTES

Les quatre de la tarda. TV3. La Riera. Un personatge d'aquesta sèrie, entre moltes altres mentides, confessa que és diabètica. El seu entorn, que la coneix i sap que no és veritat, fa burla d'aquest fet. Qui s'ho pren seriosament, però, comet errors majúsculs en associar la insulina com a solució a una baixada de sucre o hipoglucèmia, quan el què cal en aquests casos és ínequivocament una cosa tant quotidana com és el sucre o, en el seu defecte, qualsevol aliment que en dugui. Lluny de la inclusió de temàtica alliçonadora que sovint es fa amb calçador dins d'aquest contingut televisiu, en aquest cas els guionistes es permeten una relliscada digna de rebatre.

La diabetis també és un tema recurrent en els telenotícies o a qualsevol altre format divulgatiu que tracti sobre l'alimentació desequilibrada d'una manera superficial. En aquests espais, més que informar es desinforma quan es parla de la diabetis associada a l'obesitat. No tots els diabètics són obesos ja que no tots pateixen la mateixa patologia: la diabetis tipus 1 és genètica i per tant no és provocada pels mals hàbits alimentaris. Per contra, la tipus II sí que es pot adquirir abusant de dolços i hidrats de carboni. Però la tendència és a mostrar-nos imatges relacionades amb el segon cas quan es parla de la família en general, creant un vincle certament desafortunat. Mai ens parlen de diabètics tipus I que com s'escau duen una vida completament normal i, ves quines coses, a més són ídols de masses. Woody Allen, Halle Berry. Siusplau, visualitzeu-vos a partir d'ara com a exemples d'aquest cas.

Aquesta informació indueix a errors a qui el tema no el toca d'aprop i per tant no necessàriament coneix aquests matisos. Així, la ignorància general és justificable per bé que la que professen els mitjans de comunicació és condemnable. Davant temes seriosos com és la salut s'ha de ser especialment rigurós, ja que, i fent ús de sensacionalismes per combatre les mentides, una mala informació adquirida com a certa pot induïr a catàstrofes. No s'ha de permetre la creació d'ambients hostils perquè sí.

Si m'envalentono a fer correcions és perque em sento amb drets per fer-les. La diabetis i jo som velles conegudes. Potser pateixo una mena de síndrome d'Estocolm vers ella que m'impedeix professar-ne grans animadversions, perquè de manera ràpida només se m'acut definir-la com una tediosa obligació de portar una vida sana. Per això, i perquè fins ara no m'ha privat mai de res, la considero més aviat un tret característic de la persona que la pateix (fins i tot beneficiós en molts casos) que no pas una malaltia, paraula amb unes connotacions no aplicables al dia a dia d'una persona amb diabetis. Només és un viure una mica al límit, com una droga que un no tria prendre.

Davant aquests petits defectes personals, i encomanant el positivisme d'altres sèries que no siguin les maldestrament fetes a casa, recordo el "Don't tell me what I can't do" d'en John Locke, a Lost. M'agradaria que les veus potents de casa també llançessin aquest tipus de missatges en comptes d'informar correctament i mostrar-se caritatius un dia a l'any per, després d'una feina ben feta, abocar-la durant els 364 dies restants per la borda.

TOTS AQUESTS DOIS

La setmana passada vaig fer diverses descobertes en un breu espai cronològic. Per por de no cometre una exageració fruit de l'eufòria del moment no havia redactat sobre aquest fet, però com que tal eufòria encara roman continguda em veig obligada a fer-ho. Altrament, no seria justa.

Guillem d'Efak és un personatge verdaderament pintoresc. No sé perquè no té el ressò que altres cantautors del seu temps han arribat a assolir, quedant immerescudament dissolt entre veus més potents a nivell mediàtic. Tal vegada es deu a la seva personalitat jovial i despreocupada, difícilment conciliable amb la moral convencional. Potser perquè la manera de protestar de la gent de Ses Illes no és més que un cant dissimulat, més aviat detectable per la seva persistència que pel seu to. O potser la poca dedicació a un camp concret deguda la diversificació del seu talent innat en les diverses àrees que el vàren acollir, ja sigui la música, el teatre o la poesia.

Retractable de conducta, picaresc, seguint les passes del seu pare, però intensament entranyable i de vida dura però sempre feliç (que ja té mèrit!), el cantautor segueix el patró dels illencs. Sempre s'han manifestat catalans amb naturalitat, fins i tot despistadament, sense exagerades ànsies reivindicatives, en una hàbil forma d'arribar a tothom i evitar cap mena de censura. Ell no estava exempt d'aquesta generalització i sobrevisqué així els entrebancs de la dura postguerra. En l'espectacle, Pep Tosar és un fictici però totalment creïble d'Efak cantautor i monologuista, dotat d'una veu sorprenent i d'embadalidor discurs en el qual l'humor i l'emotivitat es complementen. Una delícia. "Tots aquests dois", l'espectacle del qual parlo, és una barreja entre documental, recital i teatre. L'actor canta i explica, entre detalls cinematogràfics, documents inèdits i testimonis de la vida del cantautor projectats en una pantalla que separa música i escenificació, dos móns que s'entortolliguen al llarg de tot l'espectacle. Un format plural al qual el gran públic no està gens acostumat. 

Tot plegat s'esdevé en un marc també curiós. Amagat en una entrada d'un fals cutre, el Círcol Maldà és una sala sòbriament barroca, bella i acollidora. Amb cadires enlloc de butaques i sense el típic escenari, és un d'aquests llocs d'aires bohemis que et fa creure que el teatre es pot esdevenir en el més inhòspit dels indrets, on menys te l'esperes, a l'estil del Fringe escocès. Una opció alternativa però no excempta de professionalitat que no m'agradaria haver de recordar amb nostàlgia d'aquí un temps: seria injust dir que ha de sobreviure, perquè es mereix més que això.

"Tots aquests dois", és a dir, d'Efak, Tosar i el Maldà, són la clara evidència que allò que, d'entrada, pot semblar petit, esdevé d'immensa i gratificant descoberta quan li pares l'esment que li pertoca.

BARBARISMES

Estic preocupada. Cada dia que passa obtinc noves proves per sostentar la teoria que no tothom qui creu parlar català ho fa realment. Cada dia que passa hi ha més i més individus obstinats en parlar una nova pseudollengua que emmalalteix la original, fent que la seva salut empitjori d'una manera qui sap si irrecuperable.

No parlo amb el puritanisme propi del més nostàlgic dels filòlegs, sinó més aviat amb un descoratjador desànim al veure que aquesta malura infecta s'apodera de tots els sectors possibles, a mode de plaga. Siguem clars, una servidora ni s'esgarrifa ni vol en cap cas que un català verdeguerià s'apoderi de les converses disteses i amistoses rutinàries, les típiques converses de cafè, desplaçant la col·loquialitat que la pròpia situació requereix. Però sí que hauríem de parar esment en l'abús d'un destacat i ingest nombre de barbarismes innecessaris.

Avui en dia, quan les relacions que establim amb l'entorn es fan majoritàriament via escrita, és fàcil trobar mil i un exemples d'aquest problema: no parem gens d'esment en com diem les coses. Generalment escrivim tal com raja missatge rere missatge, tots impregnats d'un abundant mal ús del català. Ens hi hem acostumat i ja no ens fa mal d'ulls escriure un "lo", un "algo", un "bueno" o un "pues" per abreujar el nostre text. De la mateixa manera, parlem de "tendes" i "bocates" amb total naturalitat. I si seguint aquest mesquí comportament fruit només del despreci, del simple no fixar-s'hi, estiguessim cometent un assassinat? Parlar amb els avis evidencia que amb els anys moren paraules. Però, de seguir així, com parlaran els nostres néts?

Però no tota la culpa és nostra i solament nostra, dels que hem estat educats en una llengua que després ens és impossible d'emprar correctament. Hi ha tota una munió de gent que no només l'hauria d'emprar correctament per decència sinó que fer-ho hauria de formar part del seu deure. Per començar, és lamentable comprovar que sovint el nacionalisme i la manca d'una dicció adequada conflueixen sense cap mena d'incomoditat en la mateixa persona. També, a tall d'exemple, podem rememorar el nostre parodiat expresident, el Molt Honorable Sr. José Montilla, que no brillava precisament ni pel seu lèxic ni per la seva retòrica. No obstant, no cal mirar enrere per trobar pluralitat d'exemples d'aquest cas: situats en el govern actual, és suficient escoltar uns minuts la nostra estimada Alícia per quedar estabornits amb un dels seus habituals (ai las, i quina persistència!) "Tenim que...", etzibats a tort i a dret amb, qui sap, més o menys mala intenció.

Qui sap, remarco, potser la dreta, perfectament conscient de la funció vertebradora que la llengua té en el nostre petit país, ha ordit secretament un pla per aconseguir per fi extingir-la, i ho fa des de dins, sense aixecar sospites. Si fos així, tindríen, sense saber-ho, com a principals companys en la conxorxa els mitjans de comunicació autonòmics, que sembla que hagin apostat també per una mena d'autodestrucció. Sí, la ràdio i la televisió públiques, un bé que ara per ara als habitants nacionalistes de les espanyes no hauria pas de generar gota de preocupació. Allà s'hi arriben a dir autèntiques atrocitats. Sí, la TV3, model de català estàndard. Els mateixos.

De fet, potser no cal preocupar-se per si parlem correctament el català o no, quan enllà hi ha qui no el considera vàlid per la educació. Però no ho puc evitar. A part de tots aquests estira-i-arronsa que no presagien res de bo, també em preocupa pensar que els barbarismes parasitaris puguin conformar  realment un afegit problema seriós, una invasió subtil però incontrolada que ens arreplegui desprevinguts quan ens adonem dels danys. Malgrat polítics, periodistes i tota la resta de ciutadans que llegim, pensem i escoltem en català féssim un ús correcte del propi llenguatge, potser l'esforç seria en va. Potser no som un país normal. Potser no ho sóm perquè encara no ens hem preguntat obertament perquè Messi no parla català.

SOBRE LES VAGUES D'ESTUDIANTS, LES RAONS DEFENSABLES I ELS DIES PERDUTS

Dijous arribava a peu a la Universitat Autònoma de Barcelona. La majoria dels accessos al recinte estaven bloquejats, i una de les úniques solucions per accedir-hi (els trens no paraven a la universitat per petició dels manifestants) era estacionar el vehicle a un punt proper i seguir caminant. El motiu: la vaga de 48 hores convocada pels estudiants. Així doncs, els meus companys d'estudi em brindaren un tranquil passeig matinal cap a la feina, uns instants que, si més no, vàren servir per analitzar in situ el què estava passant.

El dia anterior fou igual. Vaga i accessos tallats. Les assamblees d'estudiants de la UAB justifiquen una vaga de dos dies com un pas necessari cap a una futura vaga indefinida, si mai cal. I, mentrestant, enlloc d'informar forcen al personal a seguir les seves protestes bloquejant el trànsit.

Per altra banda, la informació donada pels mitjans el dia anterior dividia les estadístiques de seguiment de la protesta en Facultats i, encara d'una manera més generalitzadora, entre estudiants de Ciències i estudiants de Lletres. Quan diuen que les incidències han estat majors en facultats com les de Dret, Geografia i Història, etc. donen a entendre un major descontentament per part d'aquests sectors vers la política que s'està duent a terme en el sector de l'enseyament que no pas la que podrien tenir els alumnes de disciplines científiques.

Creure això seria un greu error. En primer lloc, perquè els estudiants de Ciències també patim un augment en l'import de la nostra matrícula com qualsevol altre estudiant, que ens afecta directament la butxaca. En segon lloc, perquè els diners destinats pel Govern a tasques d'investigació són cada cop menys, la qual cosa fa que estudiar qualsevol disciplina científica comporti un sobreesforç de motivació davant un panorama que es mostra ara per ara certament desolador. Parlant d'ocupació, també tenim a dir-hi: podríem exposar llargament com ens afecten les retallades en els sous i en els llocs de treball a la mateixa universitat. I, per últim, per menys urgent però no per menys bàsic, cal també remarcar que informar-se amb aquestes estadístiques i quedar-se tant tranquil és admetre un model d'educació vigent a l'Estat i obsolet a la resta d'Europa.

Parlar dels estudiants de Ciències i els de Lletres és habitual en el nostre context diari. Però aquest model educacional nega a la persona una part de coneixement que no adquirirà durant els seus estudis universitaris. Fora d'aquí, són molts els països que incorporen assignatures de Filosofia en les carreres d'Enginyeria, per exemple. I no, no tracten de fer més savis els seus alumnes omplint-los el cap amb foteses que mai faran servir. No: es tracta, simplement, de formar enginyers més bons. Ja que volem fer tants canvis, no ens podríem plantejar també què estem fent, fomentant aquestes distincions de caire quasi racista?

Mentrestant m'anava atansant a la meva Facultat, sentint ràbia per haver-hi d'arribar a peu i patint perquè ningú em privés el pas de nou. Jo també recolzo, sinó totes, la majoria de les teories dels que protestaven. Però no podia sumar-me a la vaga. La constància i rigor que requereix el dia a dia científic (i d'aquí els resultats de les estadístiques) m'obligava a treballar i a no manifestar el meu rebuig en una protesta de dubtosa efectivitat. De fet, mentre caminava, trobava encara acumulacions de sal en algunes rampes, recordatoris encara presents d'aquelles grans nevades que va fer el mes passat i que de ben segur tots recordeu. Quants dies llençats en va, en els que el país no avança, i s'adorm...