Quan la veus no pots evitar fixar-t'hi, ressaltant amb el
seu roig cridaner enmig de l'herba que l'embolcalla. Crida l'atenció
d'una forma insultant, mig amagada, temptadora. És massa coqueta, i
demana a crits que li facis un lloc al cistell mentre la teva mà cada
cop hi és més a prop. Ep. Un moment. Quin sentit tindria tot això? Estàs perdent
l'oremus. Demanes massa, i així no tindràs res: quan apartis les fulles
que la cobreixen, estaràs apartant també la bellesa que ara t'ha atret. El desig descontrolat mata allò que tant t'agrada. I preferim les granotes abans que els prínceps, o no?
Respires profundament. Apartes la mà perquè ho entens. L'observes per últim cop. Somrius.
Reprens la marxa.
I així amb tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada