Endreçar les joguines velles sol dur bons records i una nostàlgia inevitablement associada. De vegades, però, no són només les joguines les causants d'aquestes sensacions, almenys no en el meu cas, i me'n sento orgullosa. Un tros de roba que s'havia quedat perdut entre els vestits de les nines. Quatre fustes, d'igual mida, petites, al costat dels cotxes i les pilotetes de goma. Aquests objectes per a mi eren també joguines: havia passat moltes hores fent castells amb les peces de fusta, fent vestits amb algun parrac sobrer.
En contra del què pugui semblar, el què he encetat no és una crítica als nens dels senyors adinerats que tot allò que demanen és tot allò que tenen, ni molt menys cap tema amb connotacions econòmiques. Possiblement aquesta gent els faltava el què a mi m'havien ensenyat, però això ja és cosa de la casualitat i l'educació de cadascú. Estic molt orgullosa (deia abans) de què la meva família m'ensenyés que per a passar-m'ho bé no calien objectes materials (almenys grans i cars objectes materials) sinó, simplement, imaginació i ganes de gaudir. Tenia tot el què volia, que recordi, no em puc pas queixar ni molt menys, però també era feliç amb una capseta enmig del bosc, buscant grills. Amb una fulla i una riera, i un pantà fet de troncs més avall.
Ara, amb la perspectiva de la responsabilitat que comporta ser monitora i veure'm reflectida en la canalla, procuro transmetre el què he après. Perquè encara que jo disposi de tot, no per tothom és així, els mitjans dels quals disposem per arribar a una finalitat concreta, en aquest cas el gaudi, el plaer d'un joc, ens allunyen els uns dels altres. Què millor que desprendre'ns de tot allò que ens separa, doncs? Poder caminar junts, lliures de diferències externes, per un mateix camí que ens fa més companys i evita disputes, gelosies, rancors.
I encara ara procuro recordar-ho, ser així. La utilitat, la senzillesa, són unes eficaces maneres d'entrar al cor de la gent i, sens dubte, d'apropar-nos a allò que anomenen felicitat.
