dijous, 28 d’octubre del 2010

HORITZONS

Un es mou amb la vista fixa sempre en el seu entorn més proper. És més fàcil, més còmode, però en aquest sentit sóm cecs que anem a les palpentes. De sobte, un dia alces la vista i mires a l'horitzó. T'has cansat de veure-hi tant d'aprop fins al punt que els ulls et fan coïssor. I de sobte, veus l'horitzó. I t'esglaies.

Entre els teus ulls i l'infinit hi ha un número incontable de punts que et criden l'atenció, i et fa por no poder dipositar en cadascun el temps que es mereix pel simple fet de ser allà, perquè creus que, per algun motiu no atzarós, hi és.

És la tarda i el sol passa rasant sobre les teulades que, juntament amb els tons de les fulles dels arbres, donen un toc càlid, malenconiós, amable, al paisatge. Ja és la tarda i tot i això et sembla que tens tot el temps del món. Tens la seguretat de qui ha fet un descobriment. I és en aquest detall on rau la diferència.

divendres, 22 d’octubre del 2010

LES MISTERIOSES AVENTURES DE LES PARAULES

Un mot. Un reguitzell de lletres, de sons, de fonemes. L'ordre. En això es basa la comunicació. I amb això ens entenem, ens barallem i fem poesia.

De vegades la comunicació és un anar endavant, endarrera. No poder expressar el què un sent, el què pensa, el què sigui que es vulgui transmetre. Una situació desesperant. Malgrat parlar el mateix idioma, no ser capaços de trobar les paraules o els exemples adequats perquè l'altre rebi el missatge que estem intentant fer arribar. Perquè si falla la paraula... què ens queda? En tal situació, restaria hores i hores palplantada intentant fer-me entendre, fos com fos. La paciència, ja la retrobaria en un altre moment. Quedaria exhausta fins aconseguir enderrocar l'alt mur que s'alça entre els dos interlocutors, en comptes de veure com les paraules s'erosionen talment còdols de riu que vagaregen avall, avall, xocant i sense trobar un espai on dipositar-se útilment. Podrien fer ponts, i de vegades fan muntanyes.

I altres voltes les paraules se les enduu el vent i van a parar en el lloc més recòndit, en l'orella més atenta que la casualitat ha posat al mig del pas. També, a vegades, les frases es deformen i perden el sentit. També hi ha qui xarra massa, i qui ho fa massa poc. I no cal dir que, tot això, té el seu preu i les inevitables conseqüències.

M'agrada que les converses portin a algun lloc.

dimarts, 31 d’agost del 2010

ESTIUEJAR


Va i ve, la gent. Va i ve, per algun motiu, amb algun objectiu entre mans. Va i ve, i jo me'ls miro passar. I desitjo estiuejar, entès en el sentit mateix que té hivernar: estiuejar, és a dir, tancar-me en algun cau i no sortir-ne fins que la feina, la pressió i el fred m'hi obliguessin. Abans passar un mes de letàrgia a vagabundejar sense rumb. Abans dormitar i agafar forces a perdre el temps. Perquè és justament la por que em provoca el fet de veure passar l'estona de braços creuats el què em fa escriure. Tecleja la ràbia que provoca el fet que les circumstàncies et duguin en un lloc on no se't permet cap ocupació, on el cap no deixa volar les intencions del cor i un acabi creient que la millor solució és aquesta. Restar quiet, endollar-se a la corrent, carregar les bateries i esperar sense cap il·lusió que l'indicador marqui "full" per posar's-hi de nou.

dilluns, 26 de juliol del 2010

LA MÉCANIQUE DU COEUR


Miss Acacia té uns ulls preciosos, però tenen un defecte. No obstant, s'hi veu prou com per veure que Jack té una protuberància en forma de rellotge li sobresurt del pit, que a més té agulles i fa tic-tac. És evident que el seu cor és diferent del de la resta, però tot i que més fràgil, també pot caure dins els rebuscats paranys que l'amor amaga en els racons de la freda vida d'Edimburg.

Es fa difícil fer un resum de La Mecànica del Cor ja que part de la seva gràcia recau en les descripcions de les situacions, i és només pàgina a pàgina que un es fica a la pell del protagonista i entén totes les seves raons... i com de dura és la vida amb un rellotge-cor! Ambients d'un gòtic de Tim Burton en els quals transcorre una història d'amor i coherència sens dubte ben curiosa.


A part de la genialitat d'aquest altament recomanable conte per a adults, el seu autor, Mathias Malzieu, és també el líder de la banda de pop-rock Dionysos, la qual té un disc amb el mateix nom que el llibre que el musica. I si amb això no n'hi ha prou per convèncer, veieu, veieu quines meravelles de videoclip fan aquesta gent!

"Arribarà el dia que potser hauràs de pagar un preu molt alt per tot el plaer i l'alegria que l'amor genera. I quan més intensament estimis, més intens serà el dolor futur. Coneixeràs l'angoixa de la gelosia, de la incomprensió, la sensaicó de rebuig i d'injustícia. Sentiràs el fred fins al moll de l'os, i a la sang se't faran glaçons que et correran sota la pell. La mecànica del teu cor esclatarà. Jo mateixa et vaig instal·lar el relloge i en conec perfectament els límits del funciomnament. Com a màxim, potser resistirà la intensitat del plaer, però no és prou sòlid per patir les penes de l'amor."

divendres, 26 de març del 2010

JEROGLÍFIC



"Sant Robat aterra dels containes", ens anuncia la pancarteta. Amb la qual cosa dedueixo que el Sant (Robat, es deia de nom) era a dalt dels containes (contenidors, en direm a partir d'ara) i se li demana que aterri, que baixi, amb aquest humil paperet al costat del qual s'hi disposen amablement unes ulleres. És per això que dedueixo també (no cal ser gaire Sherlock Holmes) que el Sant és curtet de vista, pobre home.


dijous, 11 de març del 2010

MARXAR?

Marxar, l'etern desig que ha burxat sempre als homes curiosos, sempre el mateix anhel de buscar un lloc millor, si és que existeix. Perquè, de llocs millors potser n'hi ha una infinitat, potser tan sols n'existeix un... però casa, allà on ens hem criat i hem viscut part de la nostra pròpia vida, serà sempre, indubtablement, la nostra casa. I vet aquí l'etern dilema.


--------------------
Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple
------------------

dimecres, 10 de febrer del 2010

EL PREU D'UN SOMRIURE

Endreçar les joguines velles sol dur bons records i una nostàlgia inevitablement associada. De vegades, però, no són només les joguines les causants d'aquestes sensacions, almenys no en el meu cas, i me'n sento orgullosa. Un tros de roba que s'havia quedat perdut entre els vestits de les nines. Quatre fustes, d'igual mida, petites, al costat dels cotxes i les pilotetes de goma. Aquests objectes per a mi eren també joguines: havia passat moltes hores fent castells amb les peces de fusta, fent vestits amb algun parrac sobrer.

En contra del què pugui semblar, el què he encetat no és una crítica als nens dels senyors adinerats que tot allò que demanen és tot allò que tenen, ni molt menys cap tema amb connotacions econòmiques. Possiblement aquesta gent els faltava el què a mi m'havien ensenyat, però això ja és cosa de la casualitat i l'educació de cadascú. Estic molt orgullosa (deia abans) de què la meva família m'ensenyés que per a passar-m'ho bé no calien objectes materials (almenys grans i cars objectes materials) sinó, simplement, imaginació i ganes de gaudir. Tenia tot el què volia, que recordi, no em puc pas queixar ni molt menys, però també era feliç amb una capseta enmig del bosc, buscant grills. Amb una fulla i una riera, i un pantà fet de troncs més avall.

Ara, amb la perspectiva de la responsabilitat que comporta ser monitora i veure'm reflectida en la canalla, procuro transmetre el què he après. Perquè encara que jo disposi de tot, no per tothom és així, els mitjans dels quals disposem per arribar a una finalitat concreta, en aquest cas el gaudi, el plaer d'un joc, ens allunyen els uns dels altres. Què millor que desprendre'ns de tot allò que ens separa, doncs? Poder caminar junts, lliures de diferències externes, per un mateix camí que ens fa més companys i evita disputes, gelosies, rancors.

I encara ara procuro recordar-ho, ser així. La utilitat, la senzillesa, són unes eficaces maneres d'entrar al cor de la gent i, sens dubte, d'apropar-nos a allò que anomenen felicitat.

dilluns, 25 de gener del 2010

LA MENT HUMANA



...és així d'estranya. De recargolada. De perversa... Tant serveix per millorar la nostra exisència i els nostres objectius com per complicar la vida dels altres. Perquè veure una necessitat bàsica empresonada d'aquesta manera és una sensació angoixant (atiada pel record d'una tarda d'agost en la que vaig necessitar entrar a comprar aigua a l'hostal que hi havia on ara hi ha la font, i no me'n van voler vendre). No tenim dret a fer aquestes coses, la natura és quelcom a compartir, sense amo ni senyor. Aquesta font mateix, revinguda, pot escapar de les reixes que empresonen el doll d'aigua. I no la pararà ningú. I oblidar així barreres inútils, humiliants, denigrants, que només fan que separar races i classes socials i generar odis i desesperacions. Aquí tenim de tot (o això creiem ara, o almenys a alguns anys vista) i en canvi, dediquem el nostre esforç a empresonar, frenar, el què tothom necessita i que passa així a ser possessió exclusiva només d'uns quants il·luminats. M'agradaria no haver de veure aquests petits signes que em creen la sensació d'estar perdent el temps.

diumenge, 17 de gener del 2010

COM LES SALAMÀNDRIES

De vegades no sé si la meva pell és com un tel de ceba o, per contra, forma una gruixuda escorça definint el contorn del cos, impenetrable. No tinc clar si el què m'afecta és fruit d'una mala comunicació amb l'entorn, per falta d'empatia potser, o bé és una implicació major de la necessària, un grau d'esforç que a la llarga, si no és recompensat, s'acaba fent feixuc. No ho sé, i això és el què provoca en mí unes ànsies inexplicables de voler fer com les serps, arribant a sentir enveja per elles. Voldria poder mudar la pell, deixar enrere l'anterior carcassa per lluïr-ne una de nova, més tendre, millor. Una cobertura llisa, però no un llis sedós i amable, fins i tot empalagós, de vestit de gala, sinó un llis de salamàndria. Un llis humit i llefiscós, on només penetri l'aire, i les altres coses, no vitals, rellisquin.

En diuen autodefensa...

dilluns, 4 de gener del 2010

AVATAR

Els humans sóm una merda. Parlant clar. No tinc forces per retenir-me a dins el què penso, veig. És així i ni ens n'adonem, o volem obviar-ho, tancar els ulls i fer com sempre. No sé què és ben bé el que ens mou, però no ens pot dur a bon port, de cap manera. Es veu d'una hora lluny. Els humans, de vegades, sóm repugnants.


L'home, i quan parlo de l'home vull dir l'home i la dona, i per sort no tots, l'home, deia, té tendència a la facilitat. És per això que sols valora només allò tangible i que té per si sol un valor concret: els diners. No entenc aquesta dèria, ja que els diners no tenen més valor que el que els hi donem nosaltres, i en certes situacions tampoc fan cap servei. Què són els diners al costat d'un immens paisatge, d'una bella posta de sol entre les muntanyes? Els diners no ho són tot. Ni molt menys. Més aviat, i davant els plaers de la vida, tendeixen a ser poca cosa.


L'home es considera més important que cap altra espècie del planeta terra, per més lligada que hi vagi la seva existència. No sap veure aquest matís. És molt trist; l'espècia humana va ser dotada d'intel·ligència per a sobreviure, no per a destinar-la a projectes que sols millorin la seva qualitat la vida (i la resta del món, que s'espavili). Però la Història avança... i hem perdut tot lligam amb la terra que ens envolta, amb la natura que ens acull i ens deixa créixer entre les branques de les seves plantes i el pèl suau dels animals que ens alimenten. Ara tot això sona a hippie, a persona estranya, a algú que viu despenjat del món. I el problema és que tots ens hem oblidat del món... i el món és allà, i no està sa, i cap polític entén els seus crits de dolor.


Els nostres avantpassats sí que sabien de què parlo. Vivien d'allò que la terra els donava i de poc més. En alguns països, és ric qui té més cabres. Si es té sostre, llit, família i salut, té prou sentit, això, no? Els indis Cree deien fa temps el què ara no volem sentir. Quanta raó tenien quan, fa anys, proclamaven que "només després que el darrer arbre hagi estat talat, només després de que el darrer riu hagi sigut enverinat, només quan el darrer peix hagi estat pescat... només llavors veuràs que els diners no es poden menjar."