No sé on és aquell país del que tanta gent parla, malgrat sempre he anel·lat tenir la sort de poder-hi passar, almenys, unes vacances. Es diu Xauxa, i tot i que ningú me n'ha sabut indicar el camí, tinc la sospita que no cau tan lluny o, si més no, no és difícil tornar-hi. I això és així ja que gosaria afirmar que alguns afortunats que viuen entre nosaltres, alguna o altra vegada hi han estat, han tingut la joia de veure'n els seus esplendorosos fruits i el privilegi d'endur-se'n una mica de la poderosa sort que allà regna cap aquest món ple de desastres i incomprensió. La documentació a les biblioteques és escassa, algun poema i quatre contes per a nens. He hagut de fer feina bruta: dissimuladament, espio tals sospitosos i, sense que se n'adonin, procuro veure si mai duen cap mapa a la butxaca, o si, per casualitat, tenen intencions de tornar.
No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.
No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.
