Fa relativament poc que tenim
notícies de la criatura i les expectatives que generava eren altes. No és per
menys, tenir més de 10 músics (és difícil definir un nombre exacte) dalt l’escenari
i que tot plegat no sembli una olla de grills no sembla cosa fàcil. Però la
marca Aresté sempre és sinònim de garantia, cal donar-li un vot de confiança i
amb Branca Santa no ha fallat. Una aposta molt diferent al què el músic de Flix
ens té acostumats, però no per això decebedora, al contrari. Aquest cop, seguir-lo
ens ha conduït en un nou món sonor on en comptes de despullar-se com en les
seves composicions més introspectives té per costum, ara es vesteix amb mil
capes. Es tracta d’un projecte coral on tothom té molt a dir-hi i les influències
es barregen. L'experimentació balear (i és que la major part de músics són de les Illes) reapareix en majúscules després de l'adéu d'Antònia Font. Són molts, i ahir van demostrar que van sobrats de potència fent
sonar per primer cop en terra ferma les seves Trompes d’assalt.
La cita era a l’Apolo 2 i emmarcada dins del festival Connexions, on
sovint el volum va en contra de la bona acústica, què hi farem. Un escenari
petit per tanta gentada en acció, 14 en total. Nervis davant els resultats de l’experiment. I
una càlida acollida per part del públic assistent a l’estrena. Roger Pistola, l’altre
impulsor de la trobada conjuntament amb l’ex-Very Pomelo Pep Garau (trompeta al
nou grup, també), porta la veu cantant presentant les peces del disc que mica
en mica van sonant en directe, creant paisatges de funk, rock, blues i de tantes
altres pinzellades més al seu voltant. Alguns de més tranquils i plens de llum,
altres més tenebrosos. Un Apunta amunt
que bé podria cantar en Gerard Quintana a una continuació del Tothom ho sap, o
un Ha fallat tot que demostra tot el
contrari just al tancar el concert. En definitiva, un jazz que es transforma en
potència un cop és dalt l’escenari, on l’encaix de tothom no dóna gaire marge a
la improvisació però que fa brillar les habilitats de cadascú pràcticament per
igual. Un relat complex on l’atenció que cal per no perdre’n el fil fa
impossible l’avorriment.
No només són els músics que
desenvolupen la seva activitat sinó que l’espectacle rep també el destacat suport
visual de l’artista Joan Garau, que després d’un temps ja de companyia mútua,
es podria dir que és la imatge dels treballs del flixanco. El disc La rosada, el
llibre de poesies Catacumba umbilical i ara Trompes d’assalt s’inunden de fins colors
i paisatges surrealistes de la mà dels collages de l’artista plàstic de les
portades dels discs, i a les quals cal afegir les projeccions durant el directe
del col·lectiu. L’estètica cuidadíssima s’agraeix molt perquè és sinònim de bon
gust.
Sens dubte, Branca Santa pot
donar per molt ja que les possibilitats són infinites. Els sons es barregen
potenciant els solos de cada instrument passant de puntetes per sobre les
lletres i esquivant també una sonoritat més a l’estil wall of sound, que també
podria ser interessant. A veure què ens espera en el futur. Ara, però, tenim
sobre la taula una proposta que costa de veure per les nostres terres, que
trenca amb el què estem acostumats i que per tant val la pena dedicar-hi
atenció ja que només per això ja és respectable. Els desitjo escenaris més
grans, d’horitzons infinits, i que d’aquests assalts n’obtinguin grans botins.