Hi ha un reguitzell de disciplines sobre les quals recau erròniament una mala fama no merescuda, atribuïble en tot cas a la poca habilitat dels professors a l'hora de mostrar alguns conceptes. Perquè una matèria desperti interès en els alumnes cal, quasi de forma inevitable, que el mestre en sigui un apassionat. La filosofia és un d'aquests casos en els quals només la pronúncia del nom genera desinterès i badalls, d'una forma tan sistemàtica com absurda. L'acció de pensar l'executa tothom en més o menys mesura, i per tant aquests coneixements ens haurien de ser útils a tots i cada dia.
La creació del personatge Merlí i la sèrie a la qual dóna nom semblava un intent de canviar aquesta xacra, una voluntat clara de desemperesir el cervell dels que tenen por a coses que s'imaginen massa complicades, sense comprovació. Però Merlí no és ni de bon tros un Ramon Gené apropant l'òpera al gran públic. No. En el personatge fictici hi predomina la barroeria de House o Sherlock (el mateix, de fet) amb tocs afegits de masclisme accentuat, però al no ser un geni com ells, no se li pot perdonar. En la sèrie en general la filosofia ocupa més aviat un paper d'actor secundari, de fil conductor sense un pes substancial, un rol totalment dasprofitat. Ja que cada capítol duu per títol el nom d'un filòsof, les seves teories podrien adaptar-se a la trama d'una forma més gràcil i enginyosa, per exemple, fent que les vides dels protagonistes servissin d'exemple de tot allò que es va explicant. No seria, així, més fàcil d'assimilar la connexió de les idees amb el món real? Una forma natural de vincular el públic amb la matèria? I per què no fer referència a alguna mena de contingut extern amb finalitats didàctiques? Tot plegat sense incidir en la identificació generalitzada del concepte filosofia amb la seva història, la qual realment representa sols una porció petita de tot el què podríem aprendre.
L'estigmatització afecta no tan sols conceptes abstractes sinó també a una classe d'institut que poc s'assembla a la del centre que puguem tenir més proper, començant per la caracterització física dels alumnes i acabant pel funcionament i dinàmiques del professorat. Un realisme fàcilment assolible però que s'ha passat per alt en pro de la trama, que més aviat s'entrebanca amb tots els elements que, lluny de fer nosa, li haurien de donar suport. Amb un embocall d'aparença progre, la TV3 deixa entreveure un cop més en els detalls un pensament rovellat que no pertoca als nostres dies ni fa cap bé com a model: el Merlí és un professor del qual no cal prendre exemple.
Entenc que les bones crítiques que ha rebut la sèrie es deuen a aspectes ben resolts com ara les interpretacions. La idea també era bona, però es queda a mig camí del què podria arribar a ser, en termes divulgatius. El producte final no fa justícia al pensament. La filosofia és la mateixa abans i després de Merlí.
Entenc que les bones crítiques que ha rebut la sèrie es deuen a aspectes ben resolts com ara les interpretacions. La idea també era bona, però es queda a mig camí del què podria arribar a ser, en termes divulgatius. El producte final no fa justícia al pensament. La filosofia és la mateixa abans i després de Merlí.
