diumenge, 20 de maig del 2012

ELS SONS DE LES NITS D'ESTIU

Omplo l'armari de vestits clars i regiro el garbuix de sabates per aparellar les sandàlies. La calor comença a fer acte de presència i aquesta brisa diferent que es respira, ja càlida de bon matí, em duu l'olor primerenca de l'estiu. Una olor que, a més, té melodia pròpia.

I és que no sabria concebre un estiu sense concerts. Per a mi, ambdós conceptes s'uniren en un tot fa molt de temps, quan poc em podia pensar -perquè aquestes coses no les raonava- que aquesta relació duraria tant. Mai m'hauria imaginat que se m'hagués quedat tan ben gravat al cervell. Perquè si és ben cert que l'hivern, lògicament, també té les seves melodies, també es pot afirmar que aquestes són el batec latent d'una flama que mai s'apaga. L'estiu és, per definició, l'època dels directes. Vetllades de festa major, records de gruppie adolescent sempre ben dissimulada, d'incursions mai furtives al backstage, les primeres fotografies i l'inici d'aquesta altra afició. Ara que han passat uns anys mantinc en certa manera la meva peculiar manera d'entendre la música, alhora que d'entendre musicalment el país: no n'he viscut d'altra.

La meva perspectiva ha estat sempre la d'algú que com que no entén de pentagrames acull la música pels ulls i el sentiment abans que per les orelles. M'atreveixo però a dir que la visc igual, i és només al expressar-me que l'explicaré distintament. Deixant de banda la tècnica, val a dir que vivim en un país afortunat. A part de tenir un territori petit, fàcil de recòrrer de punta  a punta anant de concert en concert, i que queda plasmat en la multitud d'accents en què s'expressen els nostres autors, l'accés a tot el què es cou és efectiu. La familiarització amb els nostres músics queda doncs a l'abast de tothom, i el contacte amb el públic s'esdevé natural, càlid i proper. Es tracta d'un cúmul de circumstàncies que fan que assistir a qualsevol directe sigui una experiència francament addictiva.

Sé que els principals referents dels nostres músics actuals són estrangers. Nosaltres també consumim un munt de música forana i ens agrada. Això està bé. Però sempre, inevitablment, hi ha aquelles cançons que formen part de la nostra vida, aquelles que hem sentit sempre. Vulguem o no, les entenem millor. Perquè ens parlen de paisatges i no necessitem la imaginació per veure'ls sinó que amb el record en tenim prou, i això fa més verídiques les cançons. Si em parlen de les flors de l'ametller, sé a quins camps fan referència. Si s'esmenta el mar o es fa crítica d'alguna nova construcció, sé on és i ho visualitzo. Parlem el mateix llenguatge, també el mateix idioma.

Per tot plegat, anar a l'estranger, entrar a un pub on hi ha música en directe, a més a més fent versions, i que no toquin el Boig per tu o l'Empordà es fa estrany. Comprar al supermercat i no sentir Llença't o Bon dia m'incomoda. Que a les notícies no expliquin com va anar el darrer concert de la gira dels Amics de les Arts, o que en Feliu Ventura ha tret un nou disc, em sobta. Revisar els actes d'un festival on no hi actuen els Antònia Font, els Brams o en Joan Masdéu em provoca un cert regust melancòlic. Quan sóc lluny crec que és el què més trobo a faltar, sentiment que sempre m'assalta d'imprevist però que no falla. Una mena d'instint estrany, profund. Suposo que tinc por de perdre'm aquests instants màgics de comunió especial entre músics i públic, de llenguatge no verbal, en definitiva, que fa tant autèntica i única la música de casa. Així doncs, aprofitem-ho. Abrics i melancolia fora: som-hi, que l'època dels concerts ja comença a despuntar!

diumenge, 13 de maig del 2012

ESCOLTANT, RESPIRANT I GAUDINT VERY POMELO

És divendres i s'augura festassa. M'afanyo per no fer-hi tard. Així que avui no em vinguis amb històries, que he quedat a les set. Bé, una mica més tard.

Very Pomelo és un grup jove que respira música, la qual cosa, lluny de ser una redundància, és d'agrair. Perquè els sis pomelos fan ben bé el què volen i això no vol pas dir que siguin una olla de grills: els seus discs, i ja en són tres, van sonant talment fluïssin. Són sempre variants, englobant un bon nombre d'estils amb una coherència inversemblant i amb una alegria que s'encomana. Ara presenten el darrer, Ràdio Clotxa, amb un interval de temps escàs d'ençà de l'aparició de l'anterior Xurrac Asclat. Amb la inspiració a flor de pell, emanen música.

I divendres passat se'ns van plantar a la Font del Balç, indret on, vés a saber per quina conjunció astral, s'hi esdevenen prodigis. El miracle d'aquest dia fou l'aparició del mestre Paul Fuster, que s'unia d'imprevist al grup col·laborant amb les percussions com ja ha fet a la gravació de Ràdio Clotxa. Així, si en Xarim Aresté, líder de la banda, és l'encarregat d'acompanyar amb el seu banjo a en Paul als  concerts del darrer, aquest cop els papers s'intercanviaven i en Xarim passava d'un modest segon pla (mai entès en el sentit musical) a assolir el rol de frontman hàbilment i amb total naturalitat. 

I, així, se succeïa el que ha estat catalogat com un dels millors directes de l'escena catalana, i amb raó. Per aquest motiu jo i la meva innocència ens vam plantar a la Font amb la idea de què una cosa tan bona havia de ser, per força, coneguda per a tothom. No obstant, sempre hi ha una part del públic els descobreix llavors, mica en mica. No va costar transformar una atenció inicial, que feia més freda la connexió, amb sorpresa, i la sorpresa amb entusiasme. Aquesta transició es donava mentre anaven sonant les cançons donant pas a una extasiant segona part (després de la pausa obligada per fumar, un cop concedit el permís per part dels assistents, que ja no volien perdre els músics de vista) pràcticament instrumental en la seva totalitat. I que un grup recorri a temes instrumentals per engrescar al públic, aconseguint-ho amb escreix, només pot voler dir que són uns cracs.

De nou, la Font ha confiat encertadament en un grup despuntant però potent, i aquesta programació alternativa al Berguedà és tot un regal. Que duri. Pel què fa als pomelos, espero que, a part del reconeixement que han rebut fins ara, tot plegat sigui només l'inici d'una gran història. Divendres es van ficar el públic a la butxaca. Per part meva, els asseguro fidelitat. M'han incapacitat per dir-ne res de dolent. Em van causar un problema: ara m'agraden massa! Necessito un remei: ja he començat a perdre el seny i no és culpa ni del Barça ni del govern.


dijous, 10 de maig del 2012

RENAIXENÇA

Respires un aire que no té gust de res. Hom, acostumat a la reiterada acció, s'oblida d'assaborir-lo. De deixar-lo uns segons joguinejant entre la llengua i el paladar, movent-se en remolins que fan pessigolles abans que et penetri, t'ompli i el continguis. De vegades inspirem i no som més que purs recipents que actuem sense ser conscients de què significa. No sabem viure.

I tu, forçosament visionària, m'ho fas entendre entre línes. És llavors quan a mi m'atrapa la por de no saber com comportar-me. Em sorprèn el dubte sobre les meves accions, i no sé si llançar-me a l'aventura més folla mai concebuda o, per contra, cercar una inexistent bombolla protectora per a tancar-m'hi infinitament. Dubto mentre em dius que no vols ser gran, que les circumstàncies ja te n'han fet un bon simulacre.

No sabem viure. Un vitalista provoca en els que només en som aprenents una visceral sensació de despilfarrar temps i energia. Com si el nostre amor envers tot fos llançat per la borda, mal empleat. I tot allò perdut fútilment té resgust de fel, es despilfarra el seu pas pretèrit com a molles de pa, resseguint un camí que mai es podrà reconduïr per aplicar correctament, a al desesperada. Tots seiem, i els altres actuen en una tragicomèdia interpretada amb magistral determinació, mancada de la passivitat que faria d'un gran treball una obra funesta. Nosaltres no sabem viure i ells es desviuen per fer-ho bé.

Jo, de totes aquestes lànguides converses, n'he après una cosa: la vida és tan sols d'aquells que saben que la mort és. M'ho dius amb un posat sever perquè no és una redundància. No tens por, estàs fent les maletes per marxar de l'infern. Jo et crec. Crec en tu.