ABRIL

Trobar-te és un camí d'estrets carrerons, 
un avançar lent, per por, en primera,
un aguaitar-te amagant-me pels racons,
i, per vergonya, acabar fent marxa enrere.

La imaginació i l'amor són germans en temps de crisi.

Si fos mentida et diria el mateix, però aquest cop s'escau que, a més, és veritat. I què hi pot haver més convincent que una veritat i una mentida sumades?

La part bona de no saber-te el nom és que tens recanvi.

Triaré els verbs no invasius del diccionari per nombrar-te.

Apunt: quan dic que estic oberta a tot, no verbalitzo la paraula voluntat per evitar redundàncies.

"La casualitat no existeix,  la casualitat no existeix", com una lletania. I donar gràcies a la vida perquè em porta la contrària.

MATAR EL DRAC

Roses, princeses i dracs. No és estrany que Sant Jordi sigui un dels millors dies de l’any, perquè segurament té tots els ingredients que necessita per ser-ho. Però malgrat estiguem a les portes d'una diada per celebrar, no ens deixem enlluernar per l’eufòria col·lectiva: de vegades els dracs no s’amaguen on ens pensem. Les roses, malgrat ens deixem endur pel seu perfum i ens n’oblidem, tenen espines.

És una llàstima que ens haguem entossudit a fer que aquesta jornada sigui un particular homenatge català a les pel·lícules Disney. Les llegendes mai deixaran de ser llegendes, però això no vol dir que no mereixin un tractament actualitzat i d'acord amb els temps que corren. Ens hauríem de fer mirar això de promocionar rols femenins submisos i desvalguts com la cosa més normal del món. Vigilem què ensenyem a les escoles, relativitzem. Sant Jordi és el patró de Catalunya, un model, però no en prenguéssim pas exemple. Les pubilles d'avui en dia no necessitem cavallers que ens rescatin de res. Procurem sortir-nos-en soles. Gràcies.

La part cultural salva la diada, sempre i quan aquesta sigui del nivell que el país mereix. Si J.R.R. Tolkien va inventar-se la Terra Mitjana és perquè necessitava un suport fet de la mateixa matèria fictícia que totes aquelles criatures etèries que s'havia empescat i que en algun lloc o altre havia d'encabir. Una lògica coherent que els catalans hem obviat totalment a l'hora de situar una llegenda en un punt real del territori, la qual cosa té la seva gràcia, per l'absurditat que suposa. Perquè Montblanc acapara el protagonisme de tota aquesta història? Simplement perquè té muralles? Deixant de banda el contingut, que es fomentin nyaps com la seva representació de la llegenda, és de nou digne d'estudi. Si aquesta vil·la s'ha de quedar el monopoli d'una història masclista (debats sobre el contingut a part), com a mínim que algú salvi la situació amb un text i una escenografia dignes. Que sigui una obra feta pel poble no pot justificar-ne la mala qualitat. Gaudim de la sort de tenir entre nosaltres professionals del sector d'alt nivell, i la desgràcia de no ser-ne conscients. Tot plegat, un còctel difícil de digerir.

Demà, que els llibres siguin d'autors de casa, les roses del roser de la cantonada. Estimem a qui ens vingui de gust i, a ser possible, a tothom. Regalem llibres i roses indiscriminadament, perquè Sant Jordi, malgrat tot, segueix essent un dels dies més bonics de l'any i val la pena celebrar-ho, però sense perdre el senderi. No oblidem que el drac l’hem de matar una mica entre tots i totes sense excloure ningú. Perquè les princeses, d’això, també en saben.

EXPLOSIÓ DE VIDA

Alçar-se del llit i obrir la finestra. Quan les retines s'adapten a la llum abudant que inunda l'habitació, veure aparèixer l'esplendorosa primavera que taca els camps de colors vius, de verds profunds i grocs intensos. Notar la vida que batega allà fora, desemperesir-se amb l'aire fresc del matí i sentir al cos l'energia que totes aquestes sensacions infonen. O això, o escoltar el BUM! dels Nyandú.

I és que el trio de la Torre d'Oristà ha fet del seu darrer disc una explosió de vida. Els sons més folk del primer treball han evolucionat donant pas, per bé o per mal (qüestió de gustos), a una nova etapa de melodies enganxoses, una mescla d'energia i bon rollo d'aquelles que sempre venen de gust. Sensacions que, a més, els escauen a la perfecció i així ho demostren en tot allò que fan. Treballadors de mena, només cal seguir-los una mica la pista per adonar-se que no els costa arromangar-se, ja sigui per fer música en sí o bé tot allò que l'envolta. Estètica cuidadíssima, samarretes estampades a mà, vídeos promocionals quan s'acosten esdeveniments importants, autèntiques obres d'art com a portades de disc. No exagero: només cal veure com exemple el procés de la última caràtula per confirmar-ho. En conjunt, una feina molt ben feta a l'hora que necessària per diferenciar-te de la resta en els temps que corren. I tan sols per tot això ja mereixen atenció.

Avisar que convertiràs el pròxim concert en una festassa és perillós. Atrevir-te a dir que faras ballar a tothom, tot un risc. I complir amb escreix les promeses, tot un mèrit. En el marc de la segona edició del LAV fest, el Moscou era, dissabte passat, un camp de futbol. Bufandes a l'aire, càntics inacabables. Envoltats d'amics i de moments curiosos, Nyandú van oferir un repertori elèctric amb el qual era impossible estar-se quiet. De nou, el treball es feia evident. Les ganes que es notaven des de feia dies per les xarxes socials van quedar més que demostrades amb una potent posada en escena que treu tot el suc al disc i que es converteix en un extra necessari. Una posada en escena que et fa adonar que BUM! és sols la metxa, un avís. És en el directe, sens dubte, on s'esdevé l'explosió que pronostica.
 
 

 

 

 

 

 

 

 

EXAMEN DE LLENGUA

Els cursos d'idiomes tenen sovint per tediosa costum començar amb una redacció on se't demana que detallis els motius pels quals t'interessa aprendre aquella llengua en qüestió. Sempre que m'hi he trobat m'ha vingut al cap l'Ovidi i el seu "perquè vull!". Malgrat aquest sigui un exercici linguístic, no deixa d'estar impregnat de la dèria que tenim tots de demanar explicacions sobre les decisions alienes, i a mi tot això em fa molta mandra. Una de dues: o no responc de forma veraç (total, el què compta és l'exercici d'escriure en sí) o, rumiant-hi, m'atrapen tots els dubtes del món i em plantejo deixar els estudis havent-ne cursat sols un parell d'hores.

Quan vaig inscriure'm al C2 de català, i arran d'aquell primer exercici, vaig adonar-me que tots els companys de classe eren allà perquè necessitaven el títol. És a dir, hi eren per una finalitat, no per les classes en sí. Tot allò era sols un sacrifici per obtenir una qualificació. Un plantejament tan vàlid com qualsevol altre. Sobta, però, que les lliçons, frívoles, s'hi amotllin tant bé, omplint-nos de paperassa sense contingut. Com a país, la llengua és un valor essencial, i això a les classes s'hauria de notar d'una forma o altra. No demano res més que conscienciar de la utilitat d'allò que s'està fent, la qual cosa em sembla del tot bàsica i lògica.

Si estudies alemany, et caldrà anar a alemanya per amarar-te de la llengua, moure't entre els habitants del país, parlar-hi. Si estudies català l'avantatge és evident: la realitat és al carrer, just darrera de la porta de l'aula. Aquesta porta, però, en les lliçons de les que parlo resta tancada. Hi ha una separació abismal entre el país i allò que esdevé a les classes. Com si estudiéssim rus, o xinès, o àrab. Res es fa per fer-la propera, nostra, agradable. Uns continguts actualitzats, decents, tampoc sobrarien. Però no: res d'engrescar els alumnes amb els diversos actes als quals es podria anar i que podrien despertar l'interès per la llengua i la cultura, que van de la mà. Res, repeteixo, res de tot això. El català s'estudia talment una llengua estrangera. O el què es pitjor: la forma d'ensenyar-lo l'equipara gairebé a una llengua morta.

Però és que per més inri, les entitats responsables tampoc semblen prendre's seriosament la qüestió. Enguany el material no estava llest encara quan ja havia començat el curs. La cosa ja pintava malament des d'un bon principi, però va anar a pitjor. Ara, a les portes de l'examen, les dates del mateix encara ballen pel calendari. Els continguts són encara un misteri. Mentrestant, per si un cas, més val començar a fer colzes. Potser algun dia, no sabem quan, ni sabem de què, ens examinen i tot. I resulta molt trist pensar que aquestes coses, amb els examens oficials d'altres llengües, funcionen d'una forma molt més organitzada i seriosa. Què té la nostra parla, que fa que hagi de ser diferent, pitjor?

Aquella fervent responsabilitat patriòtica que em va atacar el dia que vaig decidir inscriure'm al curs em fa, ara, més aviat vergonya. Un cop més he pecat d'ingènua, pensant que les coses funcionaven d'una altra manera. He topat amb un exemple més de què no ens prenem massa seriosament les bases d'un país que defensem d'una forma ben curiosa. Construïm la casa per la teulada i ho seguirem fent si coses com aquesta no canvien. Al pas que anem, potser aprendré més des del sofà que des del pupitre: sssht, silenci! Que comença el Gran Dictat.