ASSALT A L'APOLO

Fa relativament poc que tenim notícies de la criatura i les expectatives que generava eren altes. No és per menys, tenir més de 10 músics (és difícil definir un nombre exacte) dalt l’escenari i que tot plegat no sembli una olla de grills no sembla cosa fàcil. Però la marca Aresté sempre és sinònim de garantia, cal donar-li un vot de confiança i amb Branca Santa no ha fallat. Una aposta molt diferent al què el músic de Flix ens té acostumats, però no per això decebedora, al contrari. Aquest cop, seguir-lo ens ha conduït en un nou món sonor on en comptes de despullar-se com en les seves composicions més introspectives té per costum, ara es vesteix amb mil capes. Es tracta d’un projecte coral on tothom té molt a dir-hi i les influències es barregen. L'experimentació balear (i és que la major part de músics són de les Illes) reapareix en majúscules després de l'adéu d'Antònia Font. Són molts, i ahir van demostrar que van sobrats de potència fent sonar per primer cop en terra ferma les seves Trompes d’assalt.

La cita era a l’Apolo 2 i emmarcada dins del festival Connexions, on sovint el volum va en contra de la bona acústica, què hi farem. Un escenari petit per tanta gentada en acció, 14 en total. Nervis davant els resultats de l’experiment. I una càlida acollida per part del públic assistent a l’estrena. Roger Pistola, l’altre impulsor de la trobada conjuntament amb l’ex-Very Pomelo Pep Garau (trompeta al nou grup, també), porta la veu cantant presentant les peces del disc que mica en mica van sonant en directe, creant paisatges de funk, rock, blues i de tantes altres pinzellades més al seu voltant. Alguns de més tranquils i plens de llum, altres més tenebrosos. Un Apunta amunt que bé podria cantar en Gerard Quintana a una continuació del Tothom ho sap, o un Ha fallat tot que demostra tot el contrari just al tancar el concert. En definitiva, un jazz que es transforma en potència un cop és dalt l’escenari, on l’encaix de tothom no dóna gaire marge a la improvisació però que fa brillar les habilitats de cadascú pràcticament per igual. Un relat complex on l’atenció que cal per no perdre’n el fil fa impossible l’avorriment.

No només són els músics que desenvolupen la seva activitat sinó que l’espectacle rep també el destacat suport visual de l’artista Joan Garau, que després d’un temps ja de companyia mútua, es podria dir que és la imatge dels treballs del flixanco. El disc La rosada, el llibre de poesies Catacumba umbilical i ara Trompes d’assalt s’inunden de fins colors i paisatges surrealistes de la mà dels collages de l’artista plàstic de les portades dels discs, i a les quals cal afegir les projeccions durant el directe del col·lectiu. L’estètica cuidadíssima s’agraeix molt perquè és sinònim de bon gust.

Sens dubte, Branca Santa pot donar per molt ja que les possibilitats són infinites. Els sons es barregen potenciant els solos de cada instrument passant de puntetes per sobre les lletres i esquivant també una sonoritat més a l’estil wall of sound, que també podria ser interessant. A veure què ens espera en el futur. Ara, però, tenim sobre la taula una proposta que costa de veure per les nostres terres, que trenca amb el què estem acostumats i que per tant val la pena dedicar-hi atenció ja que només per això ja és respectable. Els desitjo escenaris més grans, d’horitzons infinits, i que d’aquests assalts n’obtinguin grans botins.

LES NOVES ESPÈCIES

Quan saltes del cotxe i, en comptes de sentir ocells o les esquelles de les vaques, sents la música a tot drap del vehicle que hi ha aparcat un tros més enllà, venen ganes de deixar anar una parrafada sense introducció ni conclusió, perquè poques frases són suficients per dir-ho tot pel dret. Però suposo que la problemàtica és prou complexa com per deixar-les anar sense senderi. Reflexionem-hi una mica, o almenys fem el què bonament puguem. 

L’encadenament d’events que des de l’agost ens tenia ben distrets ens ha deixat en ple mes d’octubre sense quasi ni adonar-nos-en, amb la festa dels bolets com a punt final, mal que a l’avançada. Ara sí que la cosa ja va de debò i en comença una altra, de celebració, que el sector terciari rep amb els braços oberts per tot allò de bo que aporta a la zona. Però aquest cop les regles són diferents: fora del nucli urbà, les coses es compliquen. 

Si bé fa uns anys el gran debat arran dels bolets era si collir o arrancar, avui en dia potser hauríem d’agafar perspectiva, actualitzar-nos i replantejar-nos les coses des de la base, començant per l’educació. Tot plegat no és poca cosa. L’incivisme al bosc és un tema general que s’accentua a la tardor deguda la gentada que circula entremig de les branques dels boixos de la comarca. No em semblaria pas estrany ni místic que tothom pensés de forma lògica que si del bosc n’extraiem quelcom, l’hem de deixar intacte, tractar-lo amb respecte ja que, en certa manera, ens n’hem aprofitat. No comportar-s’hi bé però agafar-ne allò que et plau és pràcticament un robatori.

Hi ha qui no li agrada anar a buscar bolets, tan sols collir-los, i en aquests casos potser seria més profitós per tothom, alhora que responsable, recórrer a algun paradista d’algun dels múltiples mercats que tenim vora les vies de comunicació principals. En algunes curses de muntanya es fan marcar els gels i barretes energètiques del corredor amb el seu dorsal i, en cas de trobar-ne algun fora de les papereres habilitades als controls, s’identifica i es penalitza la persona que l’ha llençat on no tocava. Una molt bona iniciativa que, a falta consciència ambiental, és tan taxativa com eficaç. Amb els bolets estaria bé trobar alguna fórmula equivalent que evités les llicències però que anés en aquesta mateixa direcció. La muntanya no és un gimnàs ni una botiga, i si no li tens respecte, s’hi torna. De vegades paguen justos per pecadors, però creieu-me, ella ho nota.

I així, mentrestant, van apareixent noves espècies com el bolet burilla o aquell que té una sorprenent semblança a una llauna de cervesa. Quan es fa fosc i arriba la calma, els cérvols (a qui, per cert, també agraden les llenegues) deuen tenir molta feina catalogant en el seu particular inventari d’espècies comestibles totes aquelles coses estranyes que durant el dia han sortit al subsòl, mai més ben dit, com bolets.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 23/10/2017.