diumenge, 30 de setembre del 2012

SETEMBRE

5. Al final tota la gent acaben essent la mateixa persona. 

Les secretàries de l'escola d'idiomes tenien molt mala lletra. 

9. Explica'm la teva vida. Pots començar a partir de la setmana passada.

La gent que fuig no sol tenir les coses clares. Llavors, cap a on van?

11. La gent se'n va a dormir pensant-se que l'endemà el món haurà canviat. Sembla que les coses importants sempre hagin de passar a partir de la mitja nit, i que nosaltres no hi tinguem res a veure.

12. Fotografiar amb un llapis el què encara no ha passat.

Estimar algú perquè és lliure i demanar-li que es casi amb tu. 

14. Un silenci tant dens que es pot esculpir i fer-ne carreus. Amb els carreus construïr una via per arribar abans davant del que calla. I, amb la mateixa pressa, implorar confessions.

17. Dir adéu uns quants cops seguits o, més exactament, fins aviat.

25. La fermesa de les casualitats quan no és cap paradoxa.


dijous, 13 de setembre del 2012

ESTEM PER ROMANÇOS

Devotament devoro versos quan mai ho hauria dit. Delit. M’agombolo en el ritme precís de les paraules exactes. Exacte i precís: èxtasi. Pedrals és deu desbordada que brolla imaginació a raig fet, a cor què vols, però endreçada. No prengueu dreceres: la cadència dels seus versos no permet badallar entre punt i majúscula. Sí, vet-ho aquí: la poesia enganxa. Perquè no? 

El Romanço d'Anna Tirant és més que un llibre perquè, ras i curt, en són molts alhora. Es fa difícil, per tant, parlar-ne en conjunt. Bé que podria parlar d'en Quim Porta, de l'Anna Tirant o dels Estàsims, però tots es nodreixen d'un permanent estat de sorpresa que jo no sabria transmetre. Totes les històries entren pels ulls i deixen un murmuri a les orelles, un eco que et ronda com mosca empipadora voltant-te el cervell i de la qual no et pots deslliurar ni a cops frenètics, un fil per lligar que queda suspès en l'aire talment ho faria un ham. Ara un "perquè?" t'assetja, adés t'inunda la simpàtica satisfacció d'haver estat còmplice d'una de les moltes picades d'ullet de les quals la publicació és curulla i de les quals els ciutadans rasos n'enganxem, segurament, un percentatge més baix del què ens pensem. Avisats de la possibilitat d'ésser dissortadament presos d'una indigestió informativa (res greu, mantingueu un diccionari a mà), aspireu aire i submergiu-vos, siusplau, en aquest captiveri voluntari, gens carregós. És una ordre, i si em creieu veureu perquè.


Dissabte passat, a l'Ateneu d'Avià, es vivia una d'aquestes delirants experiències que són els recitals del mestre Josep Pedrals. La tempesta afegia uns efectes especials que ajudaven a no voler sortir d'aquell refugi que més que aïllar-nos de fora ens mantenia dins. Llamps i trons, Pedrals és nervi pur! Si bé la teatralització ajuda a entendre versos del Romanço, el recital en sí encabeix mil versos més d'allò més variats i, alguns, fins i tot de darrera fornada, amb rimes embastades. Creieu que exagero? A veure: qui és capaç de poetitzar bisos? D'acabar un recital amb un "Què voleu que us reciti?", bo i sabent que no corre cap perill? Per tot plegat, ja no goso titllar a en Pedrals de poeta, perquè és una paraula que se li queda curta i que reclama imperiosament matisos. Amb el temps, se li ha quedat petita.

El que importa d'un artista 
és la força i el valor 
per ficar-se a l'autopista 
anant amb ciclomotor

Professa, però ell, el ciclomotor, ja fa temps que el va aparcar al garatge i allà dormita, sota ben bé un dit de pols. Ara el geni es mou amb normalitat absoluta pels mons dels mots a dos-cents per hora, com li escau. Pedrals és qui, engrescador, ens pot ajudar a desrovellar el concepte de poesia. Destre tant en l'art d'escriure com en el recitar, ens fa veure que riure, admirar i escoltar versos, tot alhora, és possible.

dimecres, 5 de setembre del 2012

NÒMADES O IMMIGRANTS

Marxar. Sembla que darrerament tot ens hi empenyi, que tot ens cridi amb veus inaudibles que ho fem, que el destí que somniem està més enllà de la frontera. Que només ens cal fer una passa. Que, després d'haver-nos llançat al buit, ho tindrem tot. I totes aquestes promeses vanes són tant irreals com és real la por que ens embolcalla cada dia i aquí, a casa.

El món sembla tirar endavant quan és evident que tot plegat ha de retrocedir una mica per a recuperar un equilibri que estem perdent. No obstant, al jovent se li reclama tornar massa endarrera i forçosament, imposant un nomadisme venut avui en dia com una experiència positiva, a mode de distracció. Buscar feina a l'estranger i mentrestant aprendre idiomes. Ens ho diuen així, com si ens avorríssim i fos una ganga impossible de rebutjar. Ens ho plantegen com una aventura, oblidant un verb ja passat de moda. Perquè immigrar no és una acció que puguin fer els europeus, i no és una opció que es prengui a la lleugera. 

Immigrant és qui es veu obligat a deixar la seva terra buscant unes millors condicions que allà no ha pogut trobar. Immigrants, diguin el què diguin, són tots aquells que van a servir cafès a Londres. Immigrants ho serem la major part del jovent, que ens veiem forçats a deixar les nostres llars àrides de mà d'obra i d'iniciativa. Ho serem tots aquells que, malgrat voler romandre on hem nascut, la nostra terra no ens ofereix un espai per a desenvolupar el què nosaltres podem donar-li. Després de la inversió que suposa pel Govern l'escolarització d'una persona fins als divuit anys més tres o cinc anys a la universitat pública i un o dos de màster, o bé de cicles formatius, ens veiem obligats a repartir els resultats de tant d'esforç (econòmic) a on no ens han ajudat a crèixer professionalment. A un lloc on potser ni som ben rebuts, perquè no deixem de ser forans. Però sembla que el nostre país encara no vol veure ni quantificar quants diners perd d'aquesta forma.

Sí, és cert, tots els que han marxat expliquen les seves vivències amb un posat diferent, i en el seu rostre es dibuixa l'esforç i la satisfacció d'haver-se'n sortit. Amb un espurneig als ulls indici d'una saviesa que comença a acumular-se i un mig somriure triomfant que indica que per res les coses són fàcils, que han après a caure i redreçar-se, desesperar-se, asserenar-se i seguir. Però sempre recorden les reunions amb els del seu país amb nostàlgia, i que quan parlen amb els de casa ho poden fer relaxadament, amb la seva llengua. Sempre, enmig d'aquestes converses, en algun moment o altre, la mirada se'ls enfosqueix. La distància dóna perspectiva i ells saben més que ningú què vol dir marxar. I saben que no és un camí de roses tal i com ens ho pinten. Ells sí que saben què vol dir ser un immigrant.