Devotament
devoro versos quan mai ho hauria dit. Delit. M’agombolo en el ritme precís de
les paraules exactes. Exacte i precís: èxtasi. Pedrals és deu desbordada que
brolla imaginació a raig fet, a cor què vols, però endreçada. No prengueu dreceres: la
cadència dels seus versos no permet badallar entre punt i majúscula. Sí, vet-ho aquí: la poesia enganxa. Perquè no?
El Romanço d'Anna Tirant és més que un llibre perquè, ras i curt, en són molts alhora. Es fa difícil, per tant, parlar-ne en conjunt. Bé que podria parlar d'en Quim Porta, de l'Anna Tirant o dels Estàsims, però tots es nodreixen d'un permanent estat de sorpresa que jo no sabria transmetre. Totes les històries entren pels ulls i deixen un murmuri a les orelles, un eco
que et ronda com mosca empipadora voltant-te el cervell i de la qual no et pots deslliurar ni a cops frenètics, un fil per lligar que queda suspès en l'aire talment ho faria un ham. Ara un "perquè?" t'assetja, adés t'inunda la simpàtica satisfacció d'haver estat còmplice d'una de les moltes picades d'ullet de les quals la publicació és curulla i de les quals els ciutadans rasos n'enganxem, segurament, un percentatge més baix del què ens pensem. Avisats de la possibilitat d'ésser dissortadament presos d'una indigestió informativa (res greu, mantingueu un diccionari a mà), aspireu aire i submergiu-vos, siusplau, en aquest captiveri voluntari, gens carregós. És una ordre, i si em creieu veureu perquè.
Dissabte passat, a
l'Ateneu d'Avià, es vivia una d'aquestes delirants experiències que són
els recitals del mestre Josep Pedrals. La tempesta afegia uns efectes especials que
ajudaven a no voler sortir d'aquell refugi que més que aïllar-nos de fora ens mantenia dins. Llamps i trons,
Pedrals és nervi pur! Si bé la teatralització ajuda a entendre versos del Romanço, el recital en sí encabeix mil versos més d'allò més variats i, alguns,
fins i tot de darrera fornada, amb rimes embastades. Creieu que exagero? A veure: qui
és capaç de poetitzar bisos? D'acabar un recital amb un "Què voleu que
us reciti?", bo i sabent que no corre cap perill? Per tot plegat, ja no goso titllar a en Pedrals de poeta, perquè és una paraula que se li queda curta i que reclama imperiosament matisos. Amb el temps, se li ha quedat petita.
El que importa d'un artista
és la força i el valor
per ficar-se a l'autopista
anant amb ciclomotor
Professa, però ell, el ciclomotor, ja fa temps que el va
aparcar al garatge i allà dormita, sota ben bé un dit de pols. Ara el geni es
mou amb normalitat absoluta pels mons dels mots a dos-cents per hora, com li escau. Pedrals és qui, engrescador, ens pot ajudar a desrovellar el concepte de poesia. Destre tant en l'art d'escriure com en el recitar, ens fa veure que riure, admirar i escoltar versos, tot alhora, és possible.
