dissabte, 19 de juliol del 2008

MUNTANYES DIBUIXADES


Un bon dia vaig entrar en una botiga de còmics a fer el xafarder, i per sorpresa meva vaig trobar quelcom que em va fer bona pinta. Una portada il·lustrada amb unes muntanyes em va cridar l’atenció entre la resta de còmics nipons.

Es tracta d’una sèrie anomenada La cumbre de los dioses (sí, hem de lamentar les poques traduccions al català que s’arriben a trobar en aquest camp), i actualment ja es pot trobar fins al quart volum. De moment la cosa no m’ha decebut, sempre tenint en compte que parlem d’un còmic que a més a més és manga. Puntualitzo:en un còmic un no s’hi espera trobar literatura, n’hi ha prou amb una bona combinació entre disseny gràfic i argument. Aprovat. I si tenim en compte les històries banals i/o surrealistes que tant agraden als japonesos, és d’agraïr que, ja que és d’aquest país d’on actualment surten la majoria d’obres d’aquest gènere, almenys algú toqui de peus a terra. Això no treu que els protagonistes tinguin algun tret de superheroi americà, o que la trama ratlli algun cop l’impossible o el “culebrón”. Però en general, res a dir.

A La cumbre de los dioses es narra la història d’un fotògraf que descobreix en una botiga de Katmandú una càmera antiga amb moltes possibilitats d’haver sigut de Mallory i Irvine, els primers que suposadament van trepitjar el cim del mont Everest. Si s’arribés a certificar l’autenticitat de la càmera es podria desvetllar el misteri de la primera coronació. No obstant, un seguit de personatges, alpinistes tots, interfereixen amb la recerca del protagonista. Les seves vides no són menys interessants que tot plegat, i els reptes que afronten, condicionats pels caràcters de cadascú, tampoc, ja que donen peu a unes reflexions força interessants.



“Algun dia cauré. Fins que no arribi aquest dia, seguiré. El dia que deixi la muntanya per por a caure, o quan m’oblidi de tu i comenci a pensar com tota la resta caient en la mediocritat... aquest dia vine’m a buscar. Encara no és el moment. Fins que no caigui seguiré. Et juro que seguiré. El què no puc fer es deixar-me caure. Això sí que no. Kishi. Kishi. No posis aquesta cara de pena. No em miris amb aquests ulls! Mira, jo mai he buscat la felicitat de manera egoista. No persegueixo la comoditat ni fujo del sofriment. Has de saber que l’únic que et puc prometre és això. Pots estar tranquil perquè jo no deixaré de venir a aquest lloc. El meu únic i etern destí és la muntanya.”

LA CUMBRE DE LOS DIOSES. Yumemakura Baku & Jiro Taniguchi

dimecres, 9 de juliol del 2008

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS


La darrera novetat de Sánchez Piñol arriba en forma de contes i no pas de novel·la tal i com s'esperava. La història que tanca la triologia iniciada amb La pell freda i seguida de Pandora al Congo es farà esperar, però mentrestant podem delectar-nos amb aquests curts relats ubicats en universos en els quals l'autor ja ens té acostumats.

Malgrat els ambients són varis (des d'una ciutat fins al mig de l'oceà, des de la sabana al pol) tots conserven aquell aire tètric, fosc, fantàstic o surrealista, en més o menys mesura, que dóna el toc original a allò que es diu. Situacions crues que un cop desfeta la metàfora veiem quotidianes, totes amb quelcom per rumiar, amb quelcom per aprendre. Talment un conte infantil amb la seva ensenyança final, sense escatimar cruesa si fa falta, com la vida mateixa al cap i a la fi. Impossible quedar-se indiferent.

La disgestió es fa fàcil degut a una escriptura àgil, amena i molt visual. És recomanable, però, prendre-s'ho amb calma per a no patir un empatx. Preneu-vos almenys 13 dies de lectura.




"De manera que el final és això; arriba quan menys t'ho esperes i de cop, i s'ha acabat", pensa l'esquimal quan topa amb l'ós. No té res a fer contra aquella muntanya de carn peluda. Els homes són molt petits i els óssos polars molt grans. Fa mig dia que ronda buscant foques, està cansat, els braços li pesen i avui el caçat serà ell. (...)


Havia sortit de casa després de la vigèsima disputa amb el germà. Preferia desfogar-se contra les foques que contra el germà. En un món tan petit només pots odiar qui estimes.


L'ós fa que tot plegat sembli efímer. Morirà i allò serà tot. Però la ràbia que acumula no s'ha esvaït i es projecta contra l'amenaça immediata: "Moriré lluitant enlloc de fugint", es diu l'esquimal. Ningú no tindrà notícies de la seva mort valenta. Ell, almenys, sabrà que ha acabat els seus dies amb un acte de coratge. En lloc de fugir ataca l'ós en una càrrega suïcida, els braços oberts i cridant.