Les racions de menjar preparat del supermercat, sempre per a dues persones, indueixen a pensar que no compartir-les és ser un desgraciat. El món està pensat per ser dos, o res. Els restaurants, les vacances, les discoteques i les excursions amb bicicleta. Però el concepte s'ha venut malament i el bombardeig ens ha tornat porcions individuals de vida insípida, de sentiments liofilitzats.
No m'ho pregunteu una altra vegada: viatjar sol és un acte voluntari i no pas la causa de tenir poca paciència. Sentir-se sol és una cosa que no té res a veure amb les distàncies. La mida del nostre espai vital és directament proporcional a l'acceptació de la nostra persona. I això vol dir mirar-se el món amb perspectiva, allunyar-se del melic.
No m'enredeu: tenir parella a vegades no és estimar sinó ser estrictament contrarevolucionari. Realment, la companyia és un problema quan és l'excusa per no haver d'autointerrogar-se. A la gent d'avui la lliguen les normes del segle passat. Que d'un llit doble se'n digui habitualment llit de matrimoni és l'evidència més clara de què tenim un problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada