divendres, 31 d’agost del 2012

AGOST

3. Quan vagis a comprar memòria, si te'n recordes, porta-me'n també per a mi.

4. Creu-me: ho dic mig en broma, i mai havia parlat tant seriosament.

16. Mai estic sola. Quan no hi ha ningú al meu voltant converso igualment, gens mancada de companyonia: moltes personetes formen part de mi i tinc la sensació que totes opinen diferent. Amb una conversa així d'animada la concentració en un objectiu concret -sigui quin sigui- és impossible.

20. Bolets i xampinyons.

Prometre's escriptura eterna.

26. Em giro cap a l'esquerra per preguntar al company què fem seient en un lloc tant estrany, tant visible, havent-hi cadires pertot. Em respon que estem en una talaia i d'aquesta forma controlem tot el què passa a la terrassa. Em giro a la dreta i pronuncio la mateixa qüestió. El company de la dreta em diu que estant allà tothom ens pot veure i espiar què fem. 

31. Estimar dispersament.

dijous, 23 d’agost del 2012

TOTES LES MANERES POSSIBLES PER ENTENDRE'NS


La gent del nord té els ulls clars per contraposició amb els seus cels tempestuosos. Uns cels agitats i uns ulls que transmeten la calma del seu tracte i recorden les gèlides temperatures dels seus mars. La gent del nord té la pell blanca, boirosa. Sembla que a través de la seva pell es puguin transparentar tots els seus secrets. Deu ser per la cristal·linitat dels seus cossos que tots ells s'expressen.

El moment en què un clima auster et regala l'oportunitat de torrar-te al sol com un llangardaix (o salamandra, potser seria més escaient) és deliciós i d'obligada compartició. Amb una pinta a la mà, en una imitació maldestrement folklòrica de qualsevol bar andalús, amb una rauxa postissa absolutament graciosa i una obertura total vers les altres cultures. En moments com aquest el cos es relaxa i cal poc més que la voluntat d'entreobrir els llavis perquè la conversa flueixi, eficient. Mesclant idiomes i gesticulacions, coneixements i coincidències, accents d'altra part de món. Expressant de totes les manres possibles les ganes de saber com és el teu dia a dia habitual, a casa teva, enmig dels boscos, de la gran ciutat o potser a l'estepa siberiana.

És curiós veure com som capaços d'espavilar-nos quan les paraules es mesclen i no acaben de ser precises, o bé, per prematures, no acaben d'anar més enllà del cervell. És curiós com la natura, sàvia, se les enginya per mostrar les pulsions més enllà de tota possible barrera idiomàtica. Per això és bonic saber que quan les paraules s'entrebanquen i no brollen prou seguides és possible parlar molt més pels ulls i per la pell que per la boca. Davant l'ànisa de no poder-te expressar, alleuja saber que hi ha idiomes universals i idiomes inventats que també funcionen.

No tinc temps per aprendre tots els idiomes del món i per això en alguns moments he d'atànye'm forçosament al llenguatge universal del cos. Celebro en aquests casos que converses que començen amb quatre frases curtes vocalitzant somnis puguin seguir esdevenint-se mudes però igualment riques, fetes d'esperes, somriures, propostes, companyia i llambregades.

dimarts, 21 d’agost del 2012

SER DEL MÓN

- What country do you come from?
- I'm from Barcelona.

I a l'interlocutor, si és de procedència hispànica i per casualitats de la vida us heu anat a trobar a l'altra part del món, possiblement se li enfosquirà la mirada i adoptarà un posat més hostil, lluny de mostrar la solidaritat esperada davant l'encontre d'algú en la mateixa situació. I curiosament l'arrel d'aquesta actitud no es troba en la sorpresa d'obtenir el nom d'una ciutat al demanar per un país, incoherència que passa per alt a aquest tipus d'interlocutors.

Davant de la primera qüestió, i si qui la formula és estranger, segurament també passarà per alt la resposta errònia però la completarà amb una tirallonga la mar de simpàtica: "Messi!" (que no és català), "flamenco!" (i Andalusia no ocupa tota la península) o, per fi: "Gaudí, Sagrada Familia!" Finalment algú l'encerta.

Ambdues reaccions fan evident que tenim un problema. Bé, de fet, dos problemes. I és que resulta que els nostres anhels independentistes no han fet més que sembrar arreu del territori castellanoparlant una animadversió incurable envers el poble català i a canvi d'això no hem sigut capaços ni tan sols de saber-nos vendre bé al món. I no és per falta d'icones, entre les quals l'arquitecte català despunta. Però repeteixo: no està sol.

Aquests dies, entre la gentada que ocupava els racons del High Street d'Edimburg, he vist que les coses poden ser d'una altra manera.  La gent jove s'amuntegava frenèticament per ensenyar als visitants el seu talent o, si més no, les seves ganes de treballar. El Fringe és un aparador internacional de teatre còmic on pràcticament tot hi té cabuda. L'entusiasme amb què t'explicaven les obres que representaven o el personatge que interpretaven, insistint amb el lloc i l'hora on es duria a terme l'espectacle, eren sorprenents. Jo, en comptes d'encomanar-me de l'alegria dels artistes, em sentia profundament decebuda al veure que un fet remotament similar mai es podrà donar a casa, on la cultura cada cop pateix més retallades. No demano engiponar-nos ara un event mundial (no amb les dubtoses intencions i beneficis que va tenir el Fòrum de les Cultures...) sinó buscar la manera de que els escriptors novells puguin representar les seves obres. Quan, aquí, algú els hi ha fet cas? Jo no tinc notícia que tal fet s'hagi esdevingut encara.

Escòcia demostra tenir els mateixos objectius que nosaltres però estar mil vegades més preparada per gosar preguntar-se si arriba el moment d'assolir-los. Tot turista que pensa en Escòcia li ve al cap la imatge del monstre del llac Ness, i qui pensa en Catalunya pensa en el flamenc. Crec que no és per falta d'atraccions que les identificacions siguin errònies, sinó per la manera descafeïnada d'exportar-les al món, o fins i tot de promocionar-les dins el propi territori (tot el què s'esdevé fora de la capital sovint és menystingut). Em sembla ridícul que una festa que és Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat com és la Patum no tingui una pàgina web oficial on s'expliqui en què consisteix la festa com a mínim en anglès. Em sembla desastrós que Verdaguer no s'ensenyi a les escoles amb adaptacions dels poemes per als més menuts, o que Guillem de Berguedà no tingui el reconeixement que té fora de casa seva. Em sembla intolerable que el jovent amb estudis del país no tingui manera de promorcionar-se i que per contra se li vengui la idea d'anar a servir cafès a Londres com una experiència enriquidora. Serà tant enriquidor com ells vulguin, però d'això, tota la vida, se n'ha dit emigrar. Fugir d'un lloc que s'està convertint en un desert d'il·lusions i d'oportunitats.

I clar, després de tot això, quan servidora diu que és de Barcelona i rep a canvi una mirada desaprovadora, sent vergonya. No per ser d'on sóc sinó perquè per rebre aquesta resposta alguna cosa hem d'haver fet malament. No estem més a prop del nostre objectiu i a sobre cada dia tenim més i més gent en contra.

Les dificultats per desenvolupar la cultura al nostre país es poden entendre a nivell econòmic quan tot balla, i hi ha prioritats evidents com ara la sanitat. Però si no sóm capços de sostenir el què ens fa diferents, ja sigui amb diners, enginy o amb il·lusió, potser encara no estem a punt per reclamar que aquesta diferència sigui, d'una vegada per totes, definitiva. Si, a més, tot plegat només genera odi i discussions, amb mi no hi compteu. Jo seguiré essent catalana, però no em penso barallar per una frontera: només vull ser del món i poder-ho explicar. En pau.