- What country do you come from?
- I'm from Barcelona.
I a l'interlocutor, si és de procedència hispànica i per casualitats de la vida us heu anat a trobar a l'altra part del món, possiblement se li enfosquirà la mirada i adoptarà un posat més hostil, lluny de mostrar la solidaritat esperada davant l'encontre d'algú en la mateixa situació. I curiosament l'arrel d'aquesta actitud no es troba en la sorpresa d'obtenir el nom d'una ciutat al demanar per un país, incoherència que passa per alt a aquest tipus d'interlocutors.
Davant de la primera qüestió, i si qui la formula és estranger, segurament també passarà per alt la resposta errònia però la completarà amb una tirallonga la mar de simpàtica: "Messi!" (que no és català), "flamenco!" (i Andalusia no ocupa tota la península) o, per fi: "Gaudí, Sagrada Familia!" Finalment algú l'encerta.
Ambdues reaccions fan evident que tenim un problema. Bé, de fet, dos problemes. I és que resulta que els nostres anhels independentistes no han fet més que sembrar arreu del territori castellanoparlant una animadversió incurable envers el poble català i a canvi d'això no hem sigut capaços ni tan sols de saber-nos vendre bé al món. I no és per falta d'icones, entre les quals l'arquitecte català despunta. Però repeteixo: no està sol.
Aquests dies, entre la gentada que ocupava els racons del High Street d'Edimburg, he vist que les coses poden ser d'una altra manera. La gent jove s'amuntegava frenèticament per ensenyar als visitants el seu talent o, si més no, les seves ganes de treballar. El Fringe és un aparador internacional de teatre còmic on pràcticament tot hi té cabuda. L'entusiasme amb què t'explicaven les obres que representaven o el personatge que interpretaven, insistint amb el lloc i l'hora on es duria a terme l'espectacle, eren sorprenents. Jo, en comptes d'encomanar-me de l'alegria dels artistes, em sentia profundament decebuda al veure que un fet remotament similar mai es podrà donar a casa, on la cultura cada cop pateix més retallades. No demano engiponar-nos ara un event mundial (no amb les dubtoses intencions i beneficis que va tenir el Fòrum de les Cultures...) sinó buscar la manera de que els escriptors novells puguin representar les seves obres. Quan, aquí, algú els hi ha fet cas? Jo no tinc notícia que tal fet s'hagi esdevingut encara.
Escòcia demostra tenir els mateixos objectius que nosaltres però estar mil vegades més preparada per gosar preguntar-se si arriba el moment d'assolir-los. Tot turista que pensa en Escòcia li ve al cap la imatge del monstre del llac Ness, i qui pensa en Catalunya pensa en el flamenc. Crec que no és per falta d'atraccions que les identificacions siguin errònies, sinó per la manera descafeïnada d'exportar-les al món, o fins i tot de promocionar-les dins el propi territori (tot el què s'esdevé fora de la capital sovint és menystingut). Em sembla ridícul que una festa que és Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat com és la Patum no tingui una pàgina web oficial on s'expliqui en què consisteix la festa com a mínim en anglès. Em sembla desastrós que Verdaguer no s'ensenyi a les escoles amb adaptacions dels poemes per als més menuts, o que Guillem de Berguedà no tingui el reconeixement que té fora de casa seva. Em sembla intolerable que el jovent amb estudis del país no tingui manera de promorcionar-se i que per contra se li vengui la idea d'anar a servir cafès a Londres com una experiència enriquidora. Serà tant enriquidor com ells vulguin, però d'això, tota la vida, se n'ha dit emigrar. Fugir d'un lloc que s'està convertint en un desert d'il·lusions i d'oportunitats.
I clar, després de tot això, quan servidora diu que és de Barcelona i rep a canvi una mirada desaprovadora, sent vergonya. No per ser d'on sóc sinó perquè per rebre aquesta resposta alguna cosa hem d'haver fet malament. No estem més a prop del nostre objectiu i a sobre cada dia tenim més i més gent en contra.
Les dificultats per desenvolupar la cultura al nostre país es poden entendre a nivell econòmic quan tot balla, i hi ha prioritats evidents com ara la sanitat. Però si no sóm capços de sostenir el què ens fa diferents, ja sigui amb diners, enginy o amb il·lusió, potser encara no estem a punt per reclamar que aquesta diferència sigui, d'una vegada per totes, definitiva. Si, a més, tot plegat només genera odi i discussions, amb mi no hi compteu. Jo seguiré essent catalana, però no em penso barallar per una frontera: només vull ser del món i poder-ho explicar. En pau.
