dissabte, 18 de juny del 2016

ELS NOSTRES RASTRES


Un edifici compacte amb parets de formigó s’alça al capdamunt del barranc, admirant el paisatge que té al davant, mirador de la catàstrofe. Roman allà des de fa temps, buit, equilibrista impertorbable i, malgrat la seva disposició idònia i la seva arquitectura, que fan que sigui una construcció singular, ningú en reclama l’espai per ocupar-lo. El temps en deteriora els murs i rovella el ferro de les baranes, alhora que l’espera malmet també la funció per la qual va ser disposat allà. Si tot segueix igual, aviat acabarà quedant-se sol i ple d’esquerdes, sent ell mateix l’atracció en sí i no pas l’entorn que pretenia mostrar als visitants, perquè no hi haurà res més a part d’alguna palmera per acabar de donar un toc prehistòric al paisatge, si és que també ens deixem perdre tots els pins. Inquietant i absurda, aquella caseta serà l’únic bé d’interès en uns quants quilòmetres a la rodona.

I és que al revés del microconte d’Augusto Monterroso, quan vam despertar, el dinosaure ja no hi era. M’explico. El mes passat va esfondrar-se una part important del jaciment paleontològic de Fumanya sud, la coneguda paret vertical amb rastres de dinosaure. L’esllavissada es va endur una superfície de més de 1.000 metres quadrats dels prop de 14.000 que fa la paret, això vol dir que en comptes de les 2.000 petjades que hi havia, ara se n’hi compten força menys. Els tècnics hi treballen, però el mal ja està fet. Ja tenim altre cop el patrimoni per terra.


Mentrestant, l’edifici on s’havia d’ubicar el centre d’interpretació del jaciment de Fumanya resta buit a l’espera dels diners que calen per museïtzar-lo. Mentrestant, s’alça irònicament davant les runes com si fos un perfecte monument a l’absurd, a l’eterna paciència. Ara no només és un mirador per observar el que queda del passat de les nostres terres sinó que també ho és per observar la parsimoniosa lentitud amb la que decidim cuidar-nos d’allò que creiem que ha de ser un dels principals recursos turístics de la comarca. Hem començat la casa per la teulada i la seva funció d’albergar fòssils quedarà aviat impossibilitada al ser, l’edifici mateix, un fòssil en sí, una relíquia del passat. Alerta que no ho acabi essent també el títol de Bé Cultural d’Interès Nacional que va ser atorgat al jaciment l’any 2005, que no ens en prenguin la custòdia per mals pares.


A casa, en comptes de tenir molts museus, som un museu d’edificis buits. Fer les coses per ordre mai ha sigut una mala idea. Però de moment aquest és el rastre que nosaltres deixem, cara enfora. Amb tot plegat, sort que els dinosaures ja passen molt enllà, no s’han adonat del desastre i per tant no recularan per venir a buscar raons. No convé tenir-hi problemes i, veient la magnitud del desastre, potser s’enfadarien.



LES FERIDES DE BALA QUE CONSERVEN ELS MAONS



en aquests carrerons estrets s'hi han perdut mil batalles. ara les parets són fosques però la gent duu robes de tots colors, les pells també són variades. i aquesta és la diferència: abans les cases brillaven, esplendoroses, i els seus amos anaven bruts de sutge i de fang, l'inici de la decadència. abans teníem de tot i ens obríem al món, i ara ve tothom i conservem només idees ràncies. 

no fa pas tants anys que ressonaven les escopetades. no els veig, però sé que els rostres de tots aquells ciutadans són a la primera cantonada i ara, un tros enllà, es venen sabates a preu de ganga. però ells encara s'amaguen de les ferides de bala que conserven els maons. 

encara ara.

només cal aguditzar els sentits, és a dir, no menjar gelats si es toca de peus a terra, per entendre aquest fred silenci d'ara. un moment de pau no és un moment de calma. tan sols és aquell instant que queda comprès entre dues guerres.