dimecres, 28 de gener del 2009

UNPLUGGED IN BERGA

Tota la ciutat unplugged. Els carrers lluminosos eren ombres del fil de llumenetes que les construccions marcaven al cel, retallat entre les teulades. Una sensació curiosament reconfortant, veure casa teva a les fosques. Com tancar la llum del menjador, per descansar una estona de tanta artificialitat i assaborir així la intimitat.

I passejant, rumbes acústiques acompanyaven els passos vellutats, silenciosos i protegits per l’esguard, sola i talment un àngel, de la lluna.

El drac no tenia cor, cert, però bategava per la gent, encès almenys de dubtes i curiositat. Com és que tan sols, en tot Berga, hi hagués il·luminat l’ajuntament? Què ho fa que les llums de Nadal, encara als carrers, fossin la única font de claror? De fet, la llum tènue era molt agradable i ens proposàvem si es pogués prolongar el seu ús per tot l’any, amb excuses ecològiques. Una cosa apreníem: tot té el seu costat positiu. Encara hi havia estrelles i llunes als carrers, i encara gràcies que hi fossin.

La nit ens feia més salvatges.

dimecres, 21 de gener del 2009

COMPANYERISME

M'havia cregut que en certs esports on la cooperació és important per a la supervivència mateixa no hi ha lloc per a l'egocentrisme, per l'afany de guanyar, per trepitjar els companys o fins i tot pel classisme. Ingenuitat extremadament greu, ja que, com és evident, la necessitat de demostrar-se millor que els altres és innata de l'home. Fins el punt d'oblidar-se de qui t'ha ajudat a aconseguir-ho.
Aquesta reflexió volta per la meva ment des del dia que vaig veure la notícia del sherpa que havia pres part en l'expedició que pretenia fer arribar al cim de l'Everest l'home de més edat que mai hi havia pujat. No en recordo noms ni detalls, però no cal esmentar-los aquí: pefereixo explicar-ho de manera impersonal ja que dubto que aquest sigui l'únic cas que s'ha donat.
Intentant cordar-li els grampons al vell, el sherpa es va haver de treure els guants, acció que el va dur a patir els primrers símptomes de congelació a les mans i dels quals ningú va fer cas. A partir d'aquí, es va anar retrassant, arribant a passar fins a 17 hores enmig d'una tempesta, sol, aferrat al glaç amb els piolets, per arribar al camp base i no ser escoltat quan demanava a l'expedició que li enviessin urgentment un helicòpter, cosa gens estranya en aquests casos. Ignorat, va decidir marxar i va arribar a peu, novament sol, a l'estació que el duria a Katmandú, on no van poder fer res per salvar-li els dits de les mans.
Aquesta brutal història de tirania hauria passat desaparcebuda si no fos pel final relativament feliç que el sherpa va tenir al ser auxiliat per una família catalana, que el va acollir a casa mentre metges d'aquí feien el què podien per reconstuir-li part de la mà.
Em va impactar molt la història per diversos motius. Primer, perquè mai hauria dit que en el món de la muntanya existís aquest esperit esclavitzador, d'aprofitar-se dels més dèbils per acabar mostrant el triomf dels blancs. Una expedició absurda com era la de pujar un home vell al cim més alt podia acabar amb moltes vides, però sembla que aquestes eren poc importants si el nom de l'il·luminat podia figurar al llibre Guiness. La vergonya l'hauria de perseguir sempre més.
En segon lloc, la cara del nepalès se'm va quedar gravada. També la seva veu al explicar les misèries que havia patit. S'ha de ser extremadament dur per aguantar l'esforç físic que suposa l'alta muntanya, i a sobre, com si no fos prou, suportar el rebuig. I un cop a casa dels catalans, es mirava la mà amputada amb dits transplantats, aquell horror, tot feliç, content d'haver recuperat alguna cosa gràcies a la caritat humana que a alguns sembla haver-se'ls borrat.