divendres, 27 de febrer del 2015

FEBRER


No s'havia fixat fins llavors en aquelles arrugues, petites però insistents, perfectament alineades, que li solcaven les parpelles. Són els problemes els que ens fan grans, i no pas l'edat.

Estic a mitja persona de deixar de creure en la humanitat sencera.

Per estalviar, tenir el cor punxat de forma que el comptador dels sentiments que hi passen al llarg del mes acabi essent invariablament zero.

Perdre's a un mateix i que t'hagin de trobar els altres.

Quan no creus en l'amor deixes també de creure en els sexes. Passes del masculí o femení singular al tothom, genèric i plural.

Van ser, durant una mil·lèsima de segon, parella estable. 

Parlar amb un desconegut: perdre't per la seva vida sense instruccions per trobar la sortida.

La casualitat no existeix, és la responsabilitat disfressada. 

Parleu ben fort, canteu ben alt músiques tranquil·les, i que ens haguem de parlar, forçosament, a cau d'orella.


divendres, 13 de febrer del 2015

LLOBREGAT

Fes-me un favor. Quan em coneguis, no em preguntis d'on sóc. I si t'oblides d'això que et demano i ho fas, quan et respongui que no ho sé, no insisteixis, siusplau. Ni et pensis que sóc una antipàtica i que no vull parlar. No és això, perquè el què et dic és cert. També et podria dir que, de mitjana, sóc de Manresa. Però, a part que no sé si els sentiments i les matemàtiques són bons companys, això ja seria iniciar un llarg monòleg que és precisament el què et vull evitar.

La meva vida fa entre vint i trenta anys que discorre quilòmetres amunt i avall de la C-16. El Llobregat és l'eix vertebrador de la meva persona geogràfica i en copio el recorregut cada cap de setmana. I això marca. En un país tant petit com el nostre, moure't 80 quilòmetres significa sortir de la ruralitat del Prepirineu per plantar-te al bell mig de la urbs. I en un país tant centralitzat com el nostre, això vol dir parlar d'una gran diferència.

Al final, suposo que sóc una mica de tot arreu i això em fa no ser d'enlloc. Una mica nòmada, potser. La única cosa que puc dir de forma certa és que necessito el desnivell de les muntanyes de forma vital i, de tant en tant, mirar uns quants aparadors. Les circumstàncies m'han fet així. En el fons no és tant important saber d'on ets sinó saber qui ets. De fet, si no crec en les banderes, això tampoc m'hauria d'afectar massa. Fora etiquetes. 

Quan corro pels Rasos i quan em perdo pel Barri Gòtic no en tinc cap dubte, però m'hauré d'acabar d'autoconvèncer: aquest nomadisme tan casual com obligat té coses bones, a part de les que podria anomenar, en una llarga llista en forma de factura, el meu mecànic.


dimecres, 11 de febrer del 2015

FER SALTAR ELS PLOMS


Si et passeges per la Cerdanya al vespre d'un dissabte d'hivern i mires cap al sud, et cridarà l'atenció una massa lluminosa que s'enfila costa amunt per la Tossa d'Alp. D'entrada no sabràs què és, però notaràs que alguna cosa no encaixa: la resplandor és tal que sembla impossible que no hagin saltat els ploms de tota la comarca.

No sé si és la sòrdida i antinatural recerca d'adrenalina en la vida moderna la que ens duu a fer coses tant estrafalàries, o bé la necessitat de sentir-nos els amos del món, capaços de dominar-ho tot. No ho sé, però no m'agrada. Des de fa tres temporades les pistes d'esquí de La Masella obren de nit com a reclam per als insaciables. Un total de 10 quilòmetres de pistes il·luminades en plena nit. Un esdeveniment que, lluny d'apropar-te a la natura, t'acosta més al què seria un immens gimnàs a l'aire lliure on, de respecte per l'entorn, n'hi ha ben poc.

Tot i que em costa entendre com es pot anar a practicar esport al medi natural sense gaudir-lo, els esquiadors i snowboarders només són, al cap i a la fi, usuaris del producte final. Em preocupa, sobretot, la inciativa i els seus responsables, que són qui, al capdavall, estan ocasionant els danys al territori. Un estudi fet per ESADE i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, a les comarques de muntanya, per cada euro gastat en un forfet es poden arribar a generar fins a sis euros de despesa addicional directa. Però, fins quan això serà així? Quan de temps pot funcionar un model econòmic tan poc sostenible? Al meu entendre, això no és res més que una gestió econòmica i paisatgística a curt termini, és a dir, nefasta per l'entorn. I reaccionarem quan sigui massa tard.

Estem davant una iniciativa, la d'il·luminar les pistes en concret, que genera un impacte important en el medi. Tot això mentres la veïna Molina, estació pública, es vana d'actuar sota els estàndards de la ISO 14001, tenint en compte el consum elèctric, controlant la gestió de les aigües contaminades, de l'entorn natural... La mateixa Tossa (o el què és el mateix, l'agrupació de les dues pistes d'esquí sota el nom d'Alp 2.500) té dues cares: l'una, normalitzada i d'aparença ecofriendly. L'altra, privada i poc respectuosa. A la Generalitat li passa el mateix que a la muntanya i també se li desdobla el discurs, perquè mentre fomenta uns principis, permet els contraris. Només existeix una cosa omnipresent i és el cinisme dels que manen. De poc serveix "protegir" 66 km i fer els ulls clucs a la gestió dels 69 restants. Les capes freàtiques es comuniquen sota terra. El CO2 circula. Una legislació comuna i coherent de protecció del medi seria beneficiosa a llarg plaç pels habitants de l'entorn. O això, o acabarem amb res.

Vull que en el meu entorn les aberracions mediambientals no hi tinguin cabuda. No faré apologia de l'ús del frontal perquè sempre hi haurà algun forassenyat que no m'entendrà i es farà mal, però els meus ulls ho agraïrien, aquells vespres quan torno a casa, després d'haver gaudit d'unes sensacions que alguns, als que mai els saltaran els ploms, tenen la desgràcia de no entendre.



dijous, 5 de febrer del 2015

ELEMENTS



Tu (la neu), ets qui va davant i s'engarrista.
Només et sé el gràcil lliscar d'equilibrista.
I un somriure, caliu que emanes.
Vens amb el fred i t'instal·les.

I és llavors que el vent m'empeny,
el vent em tomba,
el vent em gira,
el vent em fa fer tombarelles i m'atia,
el vent em fa mirar-te als ulls i demanar-te
com és, que has vingut a torbar-me.

I tu (la neu), ets calma.
i mica en mica et fons,
fins a quedar-te en res,
fins a quedar-te en tot. 
I així em respons.

De cop, no sé on trobar-te:
ets enlloc i ets pertot.
Tu (la neu), ja ets aigua.