LES DONES-TONYINA O LA MALEDICCIÓ DELS EMPROVADORS

És ben sabut que la primavera altera les hormones, i habitualment es diu així, en termes generals, perquè no es pot fer cap excepció. A partir d'una certa edat, no hi ha adult que s'escapi d'aquesta savia predicció. I un dels llocs on tal afirmació és contrastable d'una manera més fàcil és a qualsevol gran establiment de moda. Fixem-nos, sense ser això gaire difícil de fer, en un espècimen que ocupa aquests espais quan s'omplen d'escots i transparències: la moderna de la tercera edat.

Sobrepassa els seixanta, però mal el maniquí no sigui el que havia estat, fa com si no se n'hagués adonat, o com si una bon maquillatge (bon per quantitat, vull dir) ho arreglés tot. De pell absolutament socarrimada pel sol, vesteix colors llampants i pantalons estrets. Duu ulleres de sol, pròtesis de genoll i va de festa cada dissabte.

Imagineu-vos-la triant un vestit en una botiga de roba qualsevol. El vestit és curt, escotat i platejat, ple de lluentons, des de la vora als tirants. Ella, cofoia per la troballa, se l'endurà a l'emprovador. Ella, optimista, començarà a tibar-lo amunt abans de notar el primer sotrac: el del greix que s'acumula a les cuixes i que es queda fora del vestit, que no puja més amunt. Segona embestida per fer-lo entrar i aquells grams de més malden per no encabir-se en aquell horror de disfressa, vibren i s'acumulen juntament amb la pell sobrera que els conté. A la tercera el vestit aconsegueix superar el primer obstacle i segueix amunt, on s'encalla per la part del darrera. Ella, carregada de paciència, prou mala llet i convençuda que aquella peça de roba és de la seva talla, insisteix. 

Mica en mica, centímetre a centímetre, aquell escandalós vestit va cobrint el cos vell i la pell donada rellisca avall, xuclada per la gravetat. Mica en mica, milímetre a milíemtre, cada saxó queda cobert per un teixit lluent, cada plec embotit dins un uniforme que, més de festa, sembla una disfressa de sardina. La lluita és aferrissada, i sembla no tenir fi, ja que la futura propietària està al cent per cent convençuda de que, si ha trobat aquella peça i s'hi ha fixat, és perquè l'estava esperant precisament a ella. Ella n'està tant segura com les costures estan a punt de manifestar tot el contrari.

Finalment, s'esdevé allò que semblava improbable i, poc a poc, la vella s'erigeix lentament i fins on les vertèbres li permeten. Es mira al mirall, i allò que havia de ser un inici de somriure orgullós se li capgira i el gest li contrau el rostre. Ja no és ella, ja no és una dona, sinó una dona-tonyina. Intenta cridar però al fer-ho s'adona que l'aire no li omple els pulmons, fet que li fa obrir i tancar la boca ininterrumpudament, d'una manera grotesca, a mode de peix fora de l'aigua. Ja no veu els lluentons com a sí sinó com escates, i sent les cames inseparables, no aptes per a fer un sol pas. De cop, perduda, no entén res. El vestit l'ha canviat.

I allà està ella, la ex-dona moderna, popularment coneguda com la dona-tonyina. I allà està ella, en qualsevol emprovador de qualsevol botiga de roba. I mentre malda per trobar una cremallera, s'ofega, s'ofega...

DE GIRA PEDALANT: FUSTER I FONT

Ara farà just uns mesos que he recuperat la meva mountain bike i, després d’algunes revisions i simulacres, m’he posat a pedalar amb aquella entranyable i grinyolant andròmina. Des de fa pocs dies sospito que estic seguint inconscientment alguna moda que desconeixia. O això, o hauré de creure forçosament en la casualitat: darrerament he assistit a dos concerts i, lluny de no tenir aparentment cap connexió amb el meu nou passatemps, ambdós artistes, en Paul Fuster i Antònia Font, també pedalaven. L’Univers té aquestes coses.

El primer que em vaig trobar va ser en Paul, al petit oasi que és la Font del Balç, on ja va actuar fa aproximadament un any. Arriba amb la seva bicicleta, i malgrat els quilòmetres que duu a les cames, sempre té una paraula per a tothom. Està content d’anar amb una companya que desviï l’atenció d’aquells que van a veure’l, per a poder passar més desapercebut. Tot ell és una declaració de principis, i això queda reflectit en cada gest que fa i, en general, amb aquesta gira pedalada per tot el territori català. Sens dubte és tot un repte, essent l'acció homònima al títol del disc, encara que ell també s’ho agafa amb molta modèstia: encara que orgullós de la seva bicicleta, el fet de desplaçar-se amb ella és una cosa natural. Malgrat es queixi de les pujades, de moment ho està fent molt bé, i li desitjo totes les forces del món, ja que, deixant de banda la seva música (i no en parlo perquè ja ho he fet altres vegades), en Paul ens ha d’ensenyar moltes coses també com a persona.

Després d’haver gaudit amb el geni que es fa petit quan puja a l’escenari, demostrant tot el seu talent i nervi i sempre traient-hi importància, vaig fer rumb al directe d’un dels grups que creix un cop els amplificadors comencen a vibrar, un grup que comença ja a ser un clàssic. Unes bèsties més o menys tranquil·les, genials.

Poder sentir els Antònia Font és ja de per si motiu d’alegria, però fer-ho envoltats de la bella verdor primaverenca del Montseny, i sota la carpa del Crac, ja és un luxe imperdible. Els esqueia, aquell sostre de lona, un altre oasi, extraterrestre. Eren allà per presentar el seu nou disc Vostè és aquí, sota un impressionant decorat de circ i de bicicletes, pedalant en algunes ocasions i oferint també una bicicleta al públic per si algú s’atrevia a cremar algunes calories durant el concert. 

Però Vosté és aquí no és un treball normal, com tampoc ho són els seus autors. I els seus directes, mal de vegades segueixin fins i tot el mateix ordre de les pistes del CD al directe, no acostumen a deixar indiferent. En aquest cas aquest fet es feia evident al final de cada pista: malgrat haver escoltat Vostè és aquí mil vegades, no pot deixar de sobtar que un tema s’acabi en sec quan tothom n’agafa el ritme. Un disc que no deixa de ser com un collaret de perles: una sola peça formada per moltes petites joies. La veu d’en Pau creix dia a dia, i l’humor particular del grup apareix quan ell canta Polaris penjat del sostre de la carpa. La seva crítica desentesa també fa acte de presència durant els bisos, a Sospitosos. I el seu ordre metòdic durant la primera part del directe, comprenent tots els temes nous. En resum, uns estranys provocadors, que fan una delícia de música que a més, provoca sensacions. Gràcies.

PATRIOTISME ENCARRILAT

Des de les zones més rurals del territori, que es desperten blanques de gebrada als matins freds d'hivern, a les postes de sol costaneres, amb l'astre submergint-se a la mar i esquitxant el cel amb taronges increïbles: que n'és de bonica la nostra terra, la nostra llar, plena de contrastos tots ells exhubrants! No hi ha res més bell que veure-la desvetllar-se o acotxar-la per a anar a dormir.

Guaitar-la canviar durant unes hores, a mesura que transcorre el dia, em provoca una exhaltació patriòtica fora de l'estat normal, una mena d'embriaguesa que té un clar i únic culpable en el meu cas. Lluny d'atribuïr aquest meu nou amor per la pàtria que em té poseïda, aquesta meva obsessiva fal·lera per recórrer aquest bell territori pas a pas talment el mestre Espinàs, a qualsevol d'aquests actuals estira-i-arronsa polítics, em remeto a la Renfe com a principal causant.

Crec que la xarxa de ferrocarrils està molt poc valorada. Tothom se'n queixa i jo no ho entenc. Cap fira modernista en tot el país recrea millor una època que la Renfe: un viatge en tren de cop et duu als inicis d'aquest mitjà de transport, i és immensament fàcil, per la velocitat del conjunt de la ferramenta, imaginar-te dalt d'un vagó arrossegat per la força del vapor. Pujeu al tren i us sentireu tots un pioners, assedegats d'aventures, com si fóssiu al transsiberià (quan les llums del vagó s'apaguen intermitentment la sensació d'aventura és màxima). Sentiu-vos uns romàntics viatjant de poble en poble en una ruta eterna amb vint-i-cinc transbords, imagineu-vos sense presses per arribar al final del trajecte i perseguiu un nou objectiu: conèixer el país poble a poble, pam a pam. Recordeu que el temps no importa. En aquest sentit, deixeu-vos perdre, no baixeu a la parada indicada, improviseu (el fet que la megafonia falla sempre ajuda a complir aquesta premisa).

Prengueu aquests consells seriosament per al gaudi del vostre trajecte i, de retruc, per exhaltar el sentiment patriòtic que tots duem dins. Si no voleu fer-ne cas, fóra sensat carregar-vos de paciència o bé cercar un motiu suficientment interessant que justifiqui tantes hores de turments i desvaris. Però, sigui com sigui, estareu d'acord amb mi que mai ningú havia fet tant per Catalunya: la lentitud dels seus combois combinada amb l'estranya i intrincada xarxa que teixeixen les seves vies mostra a tots els viatgers que es dignin a observar a través dels vidres ratllats l'esplendor de la nostra terra. Renfe, més que proporcionar transport ferroviari, bé podria ser una fàbrica d'enamorats de la terra al més pur estil verdaguerià.

DESEM-PARATS

Sóc al tren i, mentre escric, entre un punt i la frase següent, em permeto el luxe d’anar clavant llambregades a fora. Dic luxe perquè el paisatge que s’estén a banda i banda de les vies s’ho requereix. Camps i més camps, verds, curulls d’una vida que amb l’arribada del bon temps comença a despuntar. Entremig de tanta vida vegetal, poca d’humana. De tant en tant, s’albira a la llunyania un campanar envoltat de quatre o cinc teulades, a tot estirar, que li fan companyia. Una terra despoblada. Res més.

Em puc permetre escriure això alhora que viatjo en tren tot i que és un dia entre setmana i són les deu tocades del matí. Amb aquesta informació no és difícil d’imaginar quina és la meva situació a hores d’ara. Ara formo part del col·lectiu potser més grani amb més ànsies de créixer d’aquest país, el dels aturats. I no m’agrada que la persona que seu a un seient de la meva vora em miri i endevini que no tinc feina. Perquè potser ho farà incisivament i em sentiré qüestionada. Les comparacions són odioses. Cadascú té els seus objectius i els seus condicionants, i amb això és evident que no tots seguiríem la mateixa solució davant d’un mateix problema. I ser aturat no vol dir que no un no es mogui per deixar de ser-ho, mal que el mot no ajudi a casar ambdós conceptes.

Aquesta setmana les meves coneixences van portar les meves passes fins al bar del costat de la universitat. Ja no hi ha els companys de quan estudiàvem, tot i que faci poc que hem acabat de fer-ho. Quan m’adono d’això i penso, un per un, què se n’ha fet, no puc evitar una ganyota d'angúnia. No m’agrada. Són força els que han marxat. A Alemanya, la majoria. Alguns amb feina des d’aquí, els altres, més aventurers, se l’han buscat un cop allà. No tots s’han guanyat la vida de la mateixa manera, però tots han sabut trobar la manera de cobrar, de viure, que s’adequava a les seves necessitats. I qui emigra torna ple de pena, i això si és que torna. Dels que quedem aquí, uns miren bitllets d’avió i els altres estudiem l'idioma dels països amb més oportunitats, maneres, ambdues, més o menys simbòliques d’anar fent les maletes per si un dia ens cal tenir-les apunt.

Aquests pensaments, quan miro a través del vidre maltractat, em desconsolen. M'enarbora la fermesa amb la que malda el nen que proven d'arrencar de sa mare: jo no vull marxar. Això és casa meva. Potser perquè m’he passat la vida recorrent el territori de punta a punta, perquè l’he abastat amb la mirada, ara me l’estimo massa. Les muntanyes, sempre presents, al nord, em situen i em recorden que sóc a casa; són el capçal del llit, la meva àncora. Marxar significaria donar-ho tot per perdut, i malgrat no cregui en els que ens governen, sí que crec en les iniciatives de la gent. Jo crec que aquí s’hi poden fer coses, i no voldria dir que no ho he intentat. Si abans hi havia tant de moviment, perquè ara no? El món que m’hauria d’acollir, laboralment parlant, també és el que va acollir als meus avis. Ells de ben petits que treballaven en aquelles fàbriques que poblaven les ribes dels rius catalans, vivien a la colònia i tota la seva vida girava entorn de l’elevada producció tèxtil al país. Jo he tingut la immensa sort de conèixer el mateix món però a través d’una formació a la universitat i no d’hores i hores respirant borra i suportant el soroll dels telers, i a les fàbriques ara no hi ha lloc per a tothom. Ara tenim estudis de màster, o de doctorat, però no feina. Abans tenien massa anys d’experiència i una infància i adolescència no viscudes. No hem sabut trobar un terme mig.

Mentrestant aplico la creativitat constantment per no desesperar-me. No vull marxar (“Dolça Catalunya / pàtria del meu cor / quan de tu s’allunya / d’enyorança es mor.”), i no per una qüestió de patriotisme sinó d’ingenuïtat: encara me’n faig creus, d’on hem anat a parar. I hi ha maneres de què les coses funcionin, i tenim idees, gent formada i ganes de treballar. Als del meu país que fan política i es diuen nacionalistes, els dic que estan creant un país erm de talent i iniciatives. Que les baralles per les fronteres no deixen de ser això, baralles, i la gent, al final, l’únic que vol acaba sent allò que és mínim per a poder viure diàriament. El seu desemparament aclapara. En què creuen, ells? Jo crec en la feina ben feta. Així que no m’obligueu a marxar. Jo, em quedo.