DE LLAUNES I BOLETS

Doncs això. El què deia.

DONES

Dels llibres se n'aprenen moltes coses. I no només dels de text. Cadascun serveix per una cosa diferent... però tots són útils en algun sentit o altre. Conèixer la vida de d'altra gent, en d'altres temps, fa reflexionar sobre què tens ara que abans no tenien, què sobra, què falta... veure, en el fons, que les persones segueixen igual i l'entorn l'únic que modela són les accions. M'agradaria parlar de dues novel·les que em vaig embrancar a llegir i que m'han impressionat força.

La primera és una sèrie, de fet, anomenada Els Fills de la Terra, de Jean M. Auel. La protagonista és una nena de cromanyó que perd la família i és adoptada i educada per un clan de neanderthals. Alguns la consideren d'una altra espècie i li fan la vida impossible fins que l'Ayla, ara ja més gran i amb un fill de pare neanderthal que ha d'abandonar, és obligada a marxar. Ella fuig i s'arrecera a una cova on per únics companys tindrà un cadell de lleó de les cavernes i una euga, fins que un dia apareix en Jondalar, un viatger que creuava la vall amb el seu germà... aquí la cosa ja agafa aires de culebrón, i tot i que un xic exagerada, la història és tot un exemple de superació, de vida autònoma. Una descripció de la llibertat, de tot el què es té quan no es té res. Dels inicis de tot. I sembla ser que la documentació per part de l'autora ha estat exhaustiva. Tot i que en alguns punts els llibres poden arribar a fer-se carregosos, sens dubte valen la pena.

La segona: Solitud. Des que l'he llegit que penso que és de les millors novel·les que m'han caigut a les mans fins ara. És una història antiga però segons com ben actual. Un estil de vida que ja no es duu però uns fets que sovint encara passen. La Mila és un personatge clar, sincer i totalment creïble, des d'on l'autora, àlias Víctor Català, deixa entrellucar la seva feminitat amagada rere pseudònim. No entraré en més detalls.

Callà. De cua d’ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat, guaitant la gran lluminària del fons; i ella, en el recolliment d’aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l’escalfor suau del cos de l’home, bo i contemplant l’expressió extàtica d’aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos. I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, comença a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil•losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.

Víctor Català. Solitud.

ÀNSIA

La vida? Tal vegada me la robaren aquells que feren crèixer, dins de mi, il·lusions. Sembraren una llavor que m'ofegava i marcia les flors d'un antic jardí. I un cop la vida, esmicolada en mil bocins, s'escampà ara i adés dins cors misteriosos, un cop fou tota fora de mi, deia, no vaig saber què fer per recuperar-la: com un estaquirot contemplava la dels altres passar. I tanta enveja insana! I tan poca ànsia per a buscar solucions!

MESTRES

Exclosa del joc la voluntat, l'atzar induït ja no serà ara una excusa. Tan sols valdrà l'atzar. Les regles es compliquen: que maliciós, el destí. I ara digue'm, mestre: quina serà la probabilitat que els nostres ulls es trobin?

He resseguit amb els peus i la memòria aquell tapís de viaranys que vàrem cosir en el sòl temps ha. He dirigit les meves passes cap aquells racons del regne de la ment on ens havíem trobat, a soles, dies i nits, nits i dies. He conegut indrets onírics mentre explorava les sendes del teu raonament. I he arribat a la conclusió que aquell cotxe aparcat damunt la rajola des de la qual un dia m'abraçaves estava profananant un espai sagrat. Aquells segons bé es mereixíen un temple. Un temple als petits i atzarosos moments d'estricte felicitat que ens serveixen per crèixer i comprendre. Comprendre i crèixer. Allà, al bell mig del pas, la gent aprendria a aprendre dels qui, atzarosament -repeteixo-, passen pel costat.

Ara bé. Els dies que la fortuna em priva d'aquests instants de temps, us prego que no em mireu als ulls. Tinc por que rere els finestrals entel·lats però oberts veigueu, asseguda a la barra del vell bar -malgirbada, el cap cot i el got a la mà-, la meva ànima trista, vagabundejant talment un gos perdut en un món absurd i massa real sense aquells personatges que el fan vital.

ESPECTRES

No m'havia plantejat anar al teatre, ahir. Estava desinformada sobre l'obra i temia que l'única atracció que tenia (i molta gent ho devia creure així) fos l'actuació de l'Emma Vilarasau. I estava ben equivocada. Quan en vaig sortir, tenia poques paraules per descriure el què havia vist. Ara, espero tenir-ne alguna més.

L'argument no és fàcilment digerible, ni molt menys. Seria molt difícil fer-ne un resum de poques línies. En cap moment es fa carregós, però la densitat dels temes tractats és tal que es crea una atmòsfera de tensió constant. No és d'estranyar que en l'època que es va escriure es creés polèmica, ja que encara avui en dia el debat sobre molts d'ells està servit. És interessant veure les diferents opinions sobre la situació entorn la qual gira l'obra, defensades per cadascun dels personatges amb uns diàlegs llargs en molts casos, apassionats i durs en tots ells. L'escenografia, senzilla però molt ben aprofitada, no es canvia en cap moment però ajuda a la creació d'aquest ambient depriment, tètric, en el qual molts cops sembla que falti l'aire.

L'interpretació per part d'Emma Vilarasau del paper d'Elena Alving és simplement increïble. Si una cosa em va sorprendre, per altra banda, és que era totalment diferent de com la veiem a la televisió. Un paper semblant, de dona maltractada i perseguida pel passat, però enfocat amb un caràcter molt diferent. Alguns actors, doncs, no canviarien massa el personatge. Els bons actors sí que ho fan. Interpretació, per altra banda, que no eclipsa la de Ramon Pujol, que arriba a l'alçada de la de Vilarasau. La resta, igualment perfectes, malgrat el pes dins l'obra no sigui tan important com els anteriors.

Que bèstia. Que brutal. Que exel·lent.

Demà, fins i tot, em miraré Ventdelplà. Amb uns altres ulls.

EL SENY I LA MUNTANYA

Sempre que agafo un diari arribo a la mateixa conclusió: que la muntanya és inexistent per a la resta del món. La informació ens arriba des de la capital, muntanya de ciment, ferralla i estrès, on la gent tan sols té afició als cotxes i al tennis, i l'únic verd que veuen és al camp de golf. Sí, molts alpinistes són de la costa. Sí, l'excursionisme és una activitat més organitzada en comarques litorals, per així dir-ho. Evidentment, compto les excepcions. Diuen que confirmen la regla. Però eteneu-me, el món en general està poc sensibilitzat amb aquesta mena d'activitats que respecten l'entorn, l'apropen i el fan sentir.

Darrerament i per desgràcia això no està essent així. El Mont Blanc ha obert un nou debat arran de l'accident ocorregut aquest passat agost, on vuit alpinistes van morir atrapats per una allau. Però fins a quin punt la seguretat priva la llibertat? Un permís per a accedir a la muntanya fa perdre l'essència de l'alpinisme? Alguns ho afirmen. Jo, la veritat, no sabria pas on posicionar-me: entenc les dues opinions. La seguretat i el respecte són essencials quan es trepitgen indrets tan salvatges. Tu pertanys a la muntanya, però aquest fet pressuposa intrínsec l'amor a la vida, tant a la que meravellosament se't mostra, esplendorosa, al voltant, com a la pròpia. La bogeria no duu enlloc més que a desgràcies i desenganys. Potser si qui es planteja fer una activitat d'aquest tipus no ha estat educat amb la prudència i conscienciació que això requereix sí que cal fer-li entendre, ni que sigui dràsticament, a correcuita, quins són els perills i precaucions que el medi que l'envolta demana. Val més prevenir que curar, i potser és millor en un cas així que tothom passi a raig dels imprudents. En tot cas, desconec la situació personalment, ja que la meva informació prové tan sols dels mitjans informatius i per tant pot ser influenciada per la desconeixença o subjectivització.

EL TERCER ULL

M'interessava saber quelcom del Tibet que, com a poble pacífic que és, fa anys que resisteix la ocupació xinesa i, per tant, la informació que ens n'arriba pot ser, segons la font, distorsionada. I casualment va caure'm a les mans allò que buscava: El tercer ull és un llibre escrit per qui sembla ser un autèntic lama que va fugir del Tibet durant la invasió comunista per arribar a "aquest estrany món occidental", en paraules seves. Certament la personalitat que s'amaga darrera del pseudònim de T. Lobsang Rampa és misteriosa, però sembla impossible que tot allò que ens relata no ho hagi viscut en la pròpia carn.

La duresa extrema de la vida en aquests paratges queda plasmada en cada acció del nen que algun dia serà lama. Des de la partida obligada de casa als exigentíssims examens, passant per l'ingrés al monestir o la perforació del crani per a obrir el tercer ull, aquell que veu l'aura de les persones. La levitació, les oracions, les expedicions cap al territori del Ieti... tots els temes sobre els quals un es pot preguntar es recullen en aquest relat, amb la intenció de fer-los públics i desmitificar tot allò que ho hagi pogut estar. Sempre, és clar, des d'una visió molt subjectiva.

Si una cosa em va ajudar a entendre el relat és, precisament, la convicció ferma de Lobsang Rampa en tot allò que diu, i la desconfiança vers l'home occidental i la ciència que professa. He acabat creient que tot el què explica és veritat. Per ells és ben veritat. La fe fa miracles. Tan sols el pròleg ja és un desafiament:

Algunes de les meves afirmacions, em diuen, potser no seran cregudes. Això és el vostre privilegi, però el Tibet és un país desconegut per a la resta del món. L'home que va escriure, d'un altre país, que "la gent anava muntada sobre tortugues de mar", va esser objecte de burles i se'n van riure. També els va passar això als qui havien vist "peixos-fòssils" vivents. Però aquests últims van ésser descoberts recentment i una mostra en va ésser duta en un avió refrigerat als Estats Units per a ésser estudiada. Aquests homes no van ésser creguts. Però amb el temps es va demostrar que havien estat exactes i que deien la veritat. El mateix em passarà a mi.