DESEMBRE

Amb el fil entortolligat en una bitlla

es podrien lligar de mans i peus

mitja dotzena d'explotadors.

Però el fil és molt prim

i només subjecta,

subtilment i eficaçment,

als explotats.

Un conjunt de fils

ben trenat

és una corda.

Miquel Martí i Pol

S'ha acabat el bròquil, digué el vent. I arrancà les plantes de soca-rel.

El dermatòleg anà de cara al gra.

Cada cop que em fas acotar el cap veig, en el reflex del vidre que revesteix la taula o en del bassal que s'estén pel pati, un cel més blau que mai. Sé per experiència que els meus ulls se n'alimenten, i és per això que et parlo: guarda't de que et torni la mirada. En la fermesa oceànica del meu esguard l'orgull remou onades, i jo et dic que a mi, amarar-m'hi, em faria basarda.

Diga'm, siusplau, que no em recomanaries paciència si sabéssis que és aquesta la més cruel de les tortures. Que amb això em deixes a mercè de la meva imaginació, el més sàdic de tots els botxins.

aquest aire que exhalo
-en el suspir-
és un xic de la meva vida. 
no el vull, te'l regalo, 
-si vols venir-
si fas ma il·lusió complida.

Cada dia puc estar fent el ridícul més espantós de la meva vida. Però digueu-me: quina altra cosa podria fer?

Passo de posar-me lentilles. Me'n vaig de festa amb els meus defectes.

I anar estimant.

Si no tinc temps de buscar unes mitges perquè no deixo anar el boli, me les acabaré pintant.

LA POR

sona: El cim, Gerard Quintana i Xarim Aresté

ENTRADA

Feia molts dies que no em posava aquella jaqueta. I al fer-ho de nou i posar la mà a la butxaca vaig notar-hi un paper rebregat. ENTRADA, hi deia. Així, en imperatives majúscules. Però, a on donava accés tal troballa? Per més que donés voltes al paper, enlloc hi especificava aquest detall, aparentment notable. I això em va fer pensar que potser, en el fons, donava massa importància a una cosa insignificant. Sabent que el document m’obriria portes, tant era d’on, o de què. I així, el vaig començar a fer servir per tot. Des de llavors que entro. Així, sense més. Indiscriminadament. Perquè hauria de reprimir-me? Si algú em demana explicacions, li ensenyo aquell tros de paper rebregat a mode de justificant. No sabeu pas el bé que m’ha fet.

LA MODA MONGOLA

Als joves mongols els agrada dur samarretes d'en Genghis Khan. En poden arribar a tenir un bon grapat de models diferents, però totes amb l'efígie de l'històric líder plasmada d'una o altra forma. Quan surten del país, insisteixen especialment amb aquest look amb l'esperança que es posi de moda en altres contrades. Quan són a casa, insisteixen per recordar als veïns xinesos com s'han comportat quan els ha fet falta defensar-se.

La moda, a Mongòlia, té un missatge i té un contingut. Les samarretes són llibres d'història i els que les duen en saben el perquè. Els joves tenen orgull i tenen memòria. I ho demostren. I bé que fan.

M'agradaria veure més samarretes del rei Jaume. En aquest país lluny de l'estepa de vegades sembla que ens faltin herois i en proclamem al primer que passa. I el problema és un altre: ni tenim orgull, ni tenim memòria.

 

LA NOSTRA MARATÓ

La primera notícia de l'endemà del dia de la Marató de TV3 és sempre la mateixa, comunicada amb gran eufòria: que la gran diada solidària catalana per exel·lència ha estat un èxit. Potser és l'únic dia de l'any en què tenim una bona notícia assegurada. Això és bo i alhora sospitós. Per això, cada any per aquestes dates m'ataca una sensació que no m'agrada. Alguna cosa no quadra.

Avui els mitjans lloen la nostra solidaritat com a poble i regna entre nosaltres el mateix esperit d'autosatisfacció que quan, a l'estiu, els vídeos dels cubells d'aigua gelada inundaven la xarxa. La nostra consciència resta tan calmada que no sé fins a quin punt s'adona que potser ens estem pagant nosaltres mateixos, i dic potser, un remei que algun dia necessitarem. Avui la sanitat és menys pública. Som solidaris, però no ingenus.

Des de dalt retallen als hospitals i no prioritzen la investigació pública en els pressupostos. Des de dalt, també, demanen solidaritat i lloen al poble en senyal de gratitud quan aquesta és concedida. Molts científics marxen d'un país en el que fer un doctorat és pràcticament impossible i trobar feina amb aquest títol encara ho és més. No hi ha diners en aquests àmbits, i dels pocs que hi ha una part prové del poble. Cap a quin model de país tendim? Realment volem que el pes de la investigació recaigui en centres privats, i entre aquests, farmacèutiques? Hi podem confiar? Jo tinc els meus dubtes.

Aplaudeixo sincerament la gran acollida que té la Marató arreu del territori, però m'esgarrifa que una cosa així sigui necessària. Que no es tracti d'un extra per fer que la investigació del país vagi millor sinó que d'aquesta iniciativa en depengui la realització o l'abandó d'alguns estudis.

Sort de nosaltres mateixos. I és que al final, sempre, tot, acaba igual. Fins  quan pel mig hi ha temes tan importants com la salut. Ja ho diuen que, si vols anar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

MINDFULNESS

voldria escriure uns versos, però no sé sobre què ni com ordenar-los, i em fa vergonya perquè jo no en sé de mètrica, i em distreu l'ocell que passa i que no sé com s'ho fa per pesar tant poc i volar tant i les primeres notes d'aquella cançó que he d'escoltar (millor que miri el videoclip i així ocupo més sentits a la vegada i sóc més productiva) i els plans pel cap de setmana i en tornar a anar a córrer per aquells camps on hi havia aquelles vaques i aquell tractor que hi quedaven tant ben posats, i em distreu també el rumb erràtic de la mosca immensa que, ruca, tossuda i adormida, s'estampa una i una altra vegada contra el vidre de la meva finestra en cops secs que em fan fàstic i per això se'm claven al cervell i em fan pensar en com de boig n'està el món, i em vens tu a la memòria exclamant què boig està el món i de tu salto al contacte que em vas donar (truco o no truco?) però tant se val perquè el panorama està fatal i total, doneu-me el què sobri que ja m'adaptaré i mentrestant el vent colpeix la finestra amb ràbia, ràbia que m'és aliena perquè jo sóc dins i ell és fora i el món funciona així, som egoistes i ens hem aïllat de la natura- imbècils previsors- per bé i per mal i mira, almenys cauran per terra les llums de Nadal i ens desfarem de tanta tonteria i jo, que vull una columna d'opinió en algun diari i que no en sé de mètrica i em fa vergonya no saber-ne, no sé per on començar a escriure ni tan sols el primer vers.