Trobar-te és un camí d'estrets carrerons,
un avançar lent, per por, en primera,
un aguaitar-te amagant-me pels racons,
i, per vergonya, acabar fent marxa enrere.
La imaginació i l'amor són germans en temps de crisi.
Si fos mentida et diria el mateix, però aquest cop s'escau que, a més, és veritat. I què hi pot haver més convincent que una veritat i una mentida sumades?
La part bona de no saber-te el nom és que tens recanvi.
Triaré els verbs no invasius del diccionari per nombrar-te.
Apunt: quan dic que estic oberta a tot, no verbalitzo la paraula voluntat per evitar redundàncies.
"La casualitat no existeix, la casualitat no existeix", com una lletania. I donar gràcies a la vida perquè em porta la contrària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada