dimecres, 29 de febrer del 2012

FEBRER

4. No recordo amb quanta gent he quedat ja per clavar-li el discurs de què estic molt sola.
 
6. Ser legal en el què et dediques, encara que sigui venent droga.
 
I aquesta odiosa manera de viure latent, hivernal. Està clar que sóc de sang freda, no perdent de vista que el fred ve sempre de dins.

7. La taula de la marisqueria és petita, i els comensals han de seure com sardines.


8. Entra al vagó escopetejada, però s'asseu alleujada. El seu rostre és el de qui ja té la vida encarrilada.
 
9. És un error simplificar fins a creure's que una cosa és realment simple.

Hi ha massa frases contundents que circulen i que semblen tenir la raó.

10. Sento una gelosia secreta d'aquelles dones que tenen més vocabulari que no pas jo.
 
11. Quan un està impossibilitat d'aprofitar-lo, el temps sembla prendre una altra textura i funció: és elàstic, transita darrera els vidres i té totes les tonalitats del cel, des del matí al crepuscle.
 
18. Un segon pot prendre vida pròpia i perdurar més enllà del seu moment.


dijous, 23 de febrer del 2012

EXCESSOS I RIDÍCULS

Ara que s'ha acabat el carnestoltes estic més tranquil·la. Per contra, dissabte sortia al carrer amb cautela, mig esporuguida, traient-hi el nas poc a poc. És un dia d'aquells en el que no saps pas què t'hi pots trobar, però l'elevat nombre de probabilitats que la vergonya aliena t'impulsi de nou a casa, o almenys en algun racó on encara regni un dit de sensatesa, és un factor que mai falla.

Que consti que mai em manifestaria en contra d'una celebració un tant esbojarrada. Al contrari: considero la disbauxa justificable i fermament recolzable si serveix per sanar tot el malhumor que córre. Però no vull parlar d'això.

A la canalla els està permès absolutament tot. Té certa gràcia, perquè alguns comportaments que d'adults són inadmissibles, en els xics són d'allò més normals. Ells que poden, que aprofitin. Però els grans... ja és una altra història. I n'hi ha que sembla que més que a passar-ho bé hagin sortit al carrer decidits a mostrar la seva cara més fosca. I això no vol dir que s'hagin pintat o quelcom similar, no. Això vol dir que afronten amb una dignitat que no sé d'on treuen i amb un somriure d'orella a orella lluïr qualsevol patètica vestimenta que els sembli que els fa divertits. Ai d'alguns, si es veiéssin amb els meus ulls... Des d'aquí faig una humil crida a les coses ben fetes.  Siusplau. En qualsevol context. Que no costa tant.

Malgrat la vida sigui curta, ens avorrim. Necessitem evadir-nos de la quotidianitat fent sordideses com aquesta. Ara bé, ens podem vestir com vulguem si això ens diverteix, però, com deia, la dignitat l'hauríem de dur sempre posada. I és que aquests dies són extremadament perillosos perquè en mil·lèsimes de segon hom pot engegar tota una vida de compostura enlaire. Sort que ja som en època d'abstinència...

dijous, 2 de febrer del 2012

DESCONCERT MANIFEST

L'acció de queixar-se és innegablement vital, sinònim de lluita a temps parcial, però és una d'aquelles activitats que en abús fan lleig, alhora que perden la seva força. A més, és la disfressa perfecta d'aquell que, no entenent-ne un borrall, vol opinar de qualsevol assumpte. Així, la queixa política és una especialització en camí de convertir-se en esport nacional. Centrem-nos en aquest afer tant substancial.

Reivindicar és ben necessari i qui es pensi que l'esforç invertit en fer-ho tindrà recompensa, l'erra. Santa innocència! Particularment improductiu és manifestar-se contra els governants, experts en boicotejar aquesta mena d'actes d'una manera ben paradoxal, pacífica, silent. No us hi heu fixat? Sempre se n’esmuny un o altre entre la marea ideològica que porta a una massa de gent a unir-se en protesta contra un fet o situació que no els agrada, amb la ferma voluntat de canviar-lo. La unió fa la força, diuen. Però aquesta unió no té raó de ser quan se’ns fica l’enemic a casa.

Llops amb pell de xai, que només els falta xiular i mirar enlaire, emulant la imatge icònica del típic despistat, i pronunciar un sorprès “passava per aquí...” perquè entenguem alguna cosa. És la única explicació sensata possible en aquesta jocosa situació. Perquè, sinó, quin sentit té? El polític que protesta ho fa contra decisions que ha tingut a les mans. Es posa cara a cara amb ell mateix sense intenció d'autojutjar-se. Perd la lògica, la seriositat, la decència i la credibilitat, però el seu immens ego el capacita per actuar tant i tant bé que ningú el convida a abandonar la multitud i començar a acceptar les responsabilitats pertinents i no perdre tant el temps.

Només a qui se senti lliure de culpa li hauria de ser permès sortir al carrer a protestar, ja que bàsicament aquesta serà la seva única arma en època no electoral, que usa maldestrament, més que manifestant-se arrambant-se talment el bestiar esporuguit al sentir aprop la guilla. Qui, per contra, ho fa venent la seva imatge i perdent la seva lògica, siusplau, que s'avergonyeixi.