DESEMBRE

Amb el fil entortolligat en una bitlla

es podrien lligar de mans i peus

mitja dotzena d'explotadors.

Però el fil és molt prim

i només subjecta,

subtilment i eficaçment,

als explotats.

Un conjunt de fils

ben trenat

és una corda.

Miquel Martí i Pol

S'ha acabat el bròquil, digué el vent. I arrancà les plantes de soca-rel.

El dermatòleg anà de cara al gra.

Cada cop que em fas acotar el cap veig, en el reflex del vidre que revesteix la taula o en del bassal que s'estén pel pati, un cel més blau que mai. Sé per experiència que els meus ulls se n'alimenten, i és per això que et parlo: guarda't de que et torni la mirada. En la fermesa oceànica del meu esguard l'orgull remou onades, i jo et dic que a mi, amarar-m'hi, em faria basarda.

Diga'm, siusplau, que no em recomanaries paciència si sabéssis que és aquesta la més cruel de les tortures. Que amb això em deixes a mercè de la meva imaginació, el més sàdic de tots els botxins.

aquest aire que exhalo
-en el suspir-
és un xic de la meva vida. 
no el vull, te'l regalo, 
-si vols venir-
si fas ma il·lusió complida.

Cada dia puc estar fent el ridícul més espantós de la meva vida. Però digueu-me: quina altra cosa podria fer?

Passo de posar-me lentilles. Me'n vaig de festa amb els meus defectes.

I anar estimant.

Si no tinc temps de buscar unes mitges perquè no deixo anar el boli, me les acabaré pintant.

LA POR

sona: El cim, Gerard Quintana i Xarim Aresté

ENTRADA

Feia molts dies que no em posava aquella jaqueta. I al fer-ho de nou i posar la mà a la butxaca vaig notar-hi un paper rebregat. ENTRADA, hi deia. Així, en imperatives majúscules. Però, a on donava accés tal troballa? Per més que donés voltes al paper, enlloc hi especificava aquest detall, aparentment notable. I això em va fer pensar que potser, en el fons, donava massa importància a una cosa insignificant. Sabent que el document m’obriria portes, tant era d’on, o de què. I així, el vaig començar a fer servir per tot. Des de llavors que entro. Així, sense més. Indiscriminadament. Perquè hauria de reprimir-me? Si algú em demana explicacions, li ensenyo aquell tros de paper rebregat a mode de justificant. No sabeu pas el bé que m’ha fet.

LA MODA MONGOLA

Als joves mongols els agrada dur samarretes d'en Genghis Khan. En poden arribar a tenir un bon grapat de models diferents, però totes amb l'efígie de l'històric líder plasmada d'una o altra forma. Quan surten del país, insisteixen especialment amb aquest look amb l'esperança que es posi de moda en altres contrades. Quan són a casa, insisteixen per recordar als veïns xinesos com s'han comportat quan els ha fet falta defensar-se.

La moda, a Mongòlia, té un missatge i té un contingut. Les samarretes són llibres d'història i els que les duen en saben el perquè. Els joves tenen orgull i tenen memòria. I ho demostren. I bé que fan.

M'agradaria veure més samarretes del rei Jaume. En aquest país lluny de l'estepa de vegades sembla que ens faltin herois i en proclamem al primer que passa. I el problema és un altre: ni tenim orgull, ni tenim memòria.

 

LA NOSTRA MARATÓ

La primera notícia de l'endemà del dia de la Marató de TV3 és sempre la mateixa, comunicada amb gran eufòria: que la gran diada solidària catalana per exel·lència ha estat un èxit. Potser és l'únic dia de l'any en què tenim una bona notícia assegurada. Això és bo i alhora sospitós. Per això, cada any per aquestes dates m'ataca una sensació que no m'agrada. Alguna cosa no quadra.

Avui els mitjans lloen la nostra solidaritat com a poble i regna entre nosaltres el mateix esperit d'autosatisfacció que quan, a l'estiu, els vídeos dels cubells d'aigua gelada inundaven la xarxa. La nostra consciència resta tan calmada que no sé fins a quin punt s'adona que potser ens estem pagant nosaltres mateixos, i dic potser, un remei que algun dia necessitarem. Avui la sanitat és menys pública. Som solidaris, però no ingenus.

Des de dalt retallen als hospitals i no prioritzen la investigació pública en els pressupostos. Des de dalt, també, demanen solidaritat i lloen al poble en senyal de gratitud quan aquesta és concedida. Molts científics marxen d'un país en el que fer un doctorat és pràcticament impossible i trobar feina amb aquest títol encara ho és més. No hi ha diners en aquests àmbits, i dels pocs que hi ha una part prové del poble. Cap a quin model de país tendim? Realment volem que el pes de la investigació recaigui en centres privats, i entre aquests, farmacèutiques? Hi podem confiar? Jo tinc els meus dubtes.

Aplaudeixo sincerament la gran acollida que té la Marató arreu del territori, però m'esgarrifa que una cosa així sigui necessària. Que no es tracti d'un extra per fer que la investigació del país vagi millor sinó que d'aquesta iniciativa en depengui la realització o l'abandó d'alguns estudis.

Sort de nosaltres mateixos. I és que al final, sempre, tot, acaba igual. Fins  quan pel mig hi ha temes tan importants com la salut. Ja ho diuen que, si vols anar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

MINDFULNESS

voldria escriure uns versos, però no sé sobre què ni com ordenar-los, i em fa vergonya perquè jo no en sé de mètrica, i em distreu l'ocell que passa i que no sé com s'ho fa per pesar tant poc i volar tant i les primeres notes d'aquella cançó que he d'escoltar (millor que miri el videoclip i així ocupo més sentits a la vegada i sóc més productiva) i els plans pel cap de setmana i en tornar a anar a córrer per aquells camps on hi havia aquelles vaques i aquell tractor que hi quedaven tant ben posats, i em distreu també el rumb erràtic de la mosca immensa que, ruca, tossuda i adormida, s'estampa una i una altra vegada contra el vidre de la meva finestra en cops secs que em fan fàstic i per això se'm claven al cervell i em fan pensar en com de boig n'està el món, i em vens tu a la memòria exclamant què boig està el món i de tu salto al contacte que em vas donar (truco o no truco?) però tant se val perquè el panorama està fatal i total, doneu-me el què sobri que ja m'adaptaré i mentrestant el vent colpeix la finestra amb ràbia, ràbia que m'és aliena perquè jo sóc dins i ell és fora i el món funciona així, som egoistes i ens hem aïllat de la natura- imbècils previsors- per bé i per mal i mira, almenys cauran per terra les llums de Nadal i ens desfarem de tanta tonteria i jo, que vull una columna d'opinió en algun diari i que no en sé de mètrica i em fa vergonya no saber-ne, no sé per on començar a escriure ni tan sols el primer vers.

NOVEMBRE

Si no passa res, perquè hauria de voler algú a qui explicar-ho tot?

Anar-me'n, però només uns metres. Fugir, però només una mica.

Es busca el propietari de la vida que estic vivint. Que se l'emporti i em torni la meva, que la broma ja està durant massa.

De vegades, m'agradaria entendre't. Altres, em sobraria fer-ho.

Equivocar-se d'extremitats útils: fotre mà i ficar la pota.

EL DRAC

Sant Jordi no va matar el drac. Sant Jordi era el drac. Ningú ho sap perquè va ordir el pla en secret i tot li va sortir de primera. Era la única forma que se li acudí d'aconseguir la mà de la princesa. Altrament, l'enllaç amb un desconegut no hauria estat possible. Però així, la conquesta donà els seus fruits.

No obstant, s'oblidà d'un petit detall durant la preparació. No sabia que la obsessió calaria de tal forma. I al treure's la disfressa d'escates no es pogué desempallegar del verí que li corria per les venes. 

Sant Jordi era el drac i seguí essent el mateix drac la resta de la seva vida.

#taronjasencera #25Ndiemprou

NACIONALISMES

Penso sovint en tot allò que em vas explicar. Cada vegada que es parla de nacionalismes em venen al cap les teves paraules. Intento imaginar el soroll de les bales creuant la badia, tu en una banda de la frontera, ells a l'altra. En les pallisses al sortir de l'escola, disputes que no entenies perquè eres massa petit i no creies encara en la maldat del món. En la tristesa d'haver d'emigrar per evitar aquest horror diari. Pel fet de nàixer on vas nàixer et vas trobar enmig de la guerra, i aquells temps no et van tractar amb compassió.

Des de llavors em miro amb cert recel les banderes. Mai negaré l'amor per la meva terra, però si el sento és perquè ella m'ha nodrit amb la seva cultura, que ara és part de mi. Qui no estima la seva mare? I com que de mare i de terra tothom té la seva, no hi entenc d'imposicions i bales per forçar sentiments, i menys quan aquests emanen d'una forma tant natural. No etenc perquè cal posar colors a la naturalitat. No vaig triar on nàixer com tampoc ho vas fer tu.

Aquí, fa dies que només es parla de les urnes. No obstant, el món segueix girant, i quan vaig a la fàbrica, trobo jaient a la vorera els treballadors de la nau veïna. No tenen on reposar i ho han de fer al carrer, malgrat el fred i la pluja que cada dia es van fent més intensos al acostar-se l'hivern. Si és cert, com deia Weber, que l'Estat té el monopoli de la violència (i aquesta imatge és violència), els mitjans tenen en gran mesura el de la distracció. Tenim feina.

Disposem d'unes eines precàries, però per ara no tenim res més. Ahir les vaig emprar com crec que també hauries fet tu si n'haguessis tingut oportunitat. I ho vaig fer per les injustícies que has viscut i per les que veiem cada dia, cadascú al seu món. Malgrat cada dia costi més opinar, de moment el meu és un poble pacífic. Tot i això, treballariem més a prop els uns dels altres si tots omplissim de flors, i no de banderes, els balcons. Si algun dia perdem el respecte envers els que pensen diferent, jo seguiré treballant pel món que crec millor. Si hem d'arribar a aquests extrems, que es quedin uns altres les barres, que jo vull l'estel.

OCTUBRE

Es pot escriure de forma correcta. Vestir els textos més bruts de metàfores, com quan ens posem camisa i americana per anar a treballar. Però les metàfores, com les corbates, escanyen i deixen la personalitat desada, polida, pulcre i sense arrugues, a dins l'armari.

Me'ls he fet tant meus, els meus problemes, que me n'he encapritxat i tot! 
 

Reconforta saber que tens un lloc on anar el dia que et facin fora de tot arreu.

Afanya't, o faré de tu poesia!

Havia de marxar per adonar-me que tenies raó en una sola cosa, que és quan deies que us portava sort.

La meva vida abans girava en cercles. Per sort ara puc dir que ho fa en una escala de cargol.

T'estimo. Ho puc afirmar amb rotunditat malgrat amb prou feines sàpiga de quin color tens els ulls. T'estimo. Ho sé segur tot i que només t'hagi vist una vegada, creuant-nos al carrer. T'estimo i no em fa cap vergonya dir-ho. Perquè jo, primer, per norma, imperativament i per damunt de qualsevol altra cosa, estimo. I després, ja veurem.

No em vingueu amb llargues, que m'enlluerneu i després direu que no m'assabento de les coses.

Fumaria si fent-ho pugués expirar tota la boira que em provoquen les ànsies i neguits que tinc a dintre. 

Aviso: si no et puc resseguir amb els dits ho faré amb el llapis. I no sé què embruta més.

No em llegiu, llegiu-vos. No llegiu el què hi ha darrera les meves paraules sinó el què remouen dintre de la vostra pell.

M'és igual que parlem cara a cara: el pròxim dia duem un rotulador fluorescent per marcar, a l'aire, si cal, totes les indirectes.

S'ha de ser cabrón, que de somniar que em beses n'hagi de dir malson.

La oficina no és tant diferent de la tardor (almenys pel què fa a la gamma cromàtica) si canviem els tons de marró pels tons de gris.

Aquelles velletes es dirigien amb parsimònia al cementiri, amb la mateixa lentitud desesperant que jo, mentre les veia, m'anava tirant palades de terra a sobre.

SUBURBIS

 

Hotels de carretera amb neons vermells. Gasolineres, hipermercats, casinos de mala mort i trànsit nocturn als suburbis d'una gran ciutat. Fars amb destí desconegut que il·luminen porcions de la obscura i freda nit alemanya. Finestres que no tanquen bé. Més enllà, la immensitat. La desconeixença cega els ulls fins i tot amb les parpelles closes. Com ocupar un llit tan gran? Un recordatori: ni aquí, ni així, es pot oblidar la recepta. No te'n descuidis mai, d'allò important, sinònim de respirar. És necessari fer una petita malifeta diària. Per viure, bàsicament. Würdest du das bitte wiederholen?

Sona: Sonet a dues ciutats

ALTERNATIVES

normal

1 1 adj. [LC] D’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia. Les despeses normals.

1 2 adj. [LC] Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. El cicle normal de les estacions: l’hivern segueix la tardor i aquesta ve després de l’estiu.

1 3 adj. [LC] Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari. Les activitats normals d’una escola.

Hi ha paraules tant subjectives que no té sentit que les trobem al diccionari. Qui i què és normal? Allò associat a la majoria? Si és així, basem una definició en un mer percentatge, simplificant les sensacions i els punts de vista implicats. El què està clar és que allò no etiquetat com a normal incomoda i ens trasllada, durant els moments que dura l'estímul, fora del nostre cercle de confort. Deixem-nos provocar i assagem l'art oblidat de la sorpresa...

Obeses va començar com un grup especial. Els desmarcaven de la resta unes lletres entre solemnes, gamberres i estrafalàries, acompanyades d'una gran varietat d'estils musicals. Encara ho són, d'especials, perquè en cap moment han deixat de banda la seva personalitat. Però des que TV3 els ha convertit en els seus nens mimats, han perdut la capacitat de sorprendre. Ara el públic canta els seus disbarats com qui canta el Bon dia. Ningú els hi riu les gràcies. No ens immutem ja davant la crítica agressiva que ells fan de la música de fàcil consum. Semblem no entendre-la des que, dia per altre, els sentim de fons mentre fem el sopar.

Pauls Planet és el documental que es va realitzar sobre Paul Fuster quan aquest va recórrer el país de punta a punta amb bicicleta i fent parada cada dia a una població diferent, on oferia la seva música. Ell mateix carregava amb tot l'equip a la seva bicicleta. No entén perquè no pot exercir la seva professió (una com una altra) més d'un o, com a molt, dos dies a la setmana. Més enllà del personatge, el documental pretén explicar-nos les seves idees i és quan veiem que són absolutament sinceres i  concorden al cent per cent amb la seva forma de fer música, tossuda i lògica. Tot i així, poca gent sap actuar d'una forma tant coherent. I el raro és ell.

No s'hauria de perdre la oportunitat de veure el film Els bons homes van en burro. Però no ens quedem només amb la seva deleitant fotografia. Els tres protagonistes es desplaçen (aquest cop amb burro) pel territori recollint queixes i desitjos dels seus habitants per dur-les posteriorment al Parlament Europeu. Es tracta d'un baròmetre de l'estat d'ànim de la població, una protesta pacífica, propera amb el poble, fins i tot simpàtica si és que aquest adjectiu pot descriure una acció d'aquest tipus. Com qui no vol la cosa fan denúncia. Una forma diferent de queixa, que no per això menys vàlida.

Que haguem inventat la paraula normalitat i que, a més, la fem servir d'una forma tant banal i superficial com ho són totes les etiquetes, només pot voler dir una cosa: que som, per naturalesa, tancats de mires. Obrir els ulls només depèn de nosaltres mateixos. La sinceritat, moltes vegades, es troba en la diferència.

DECLARACIÓ DE FINALS

Deixa’m, abans de tot, explicar-me. Si ens hem de veure més d’un cop, ja és hora que deixem les coses clares.

Vull que sàpigues que els peròs són un mur infranquejable, i que el silenci no és res més que un no expressat sense paraules.

Que jo hi entenc, de reixes i de gàbies, i que a mi ningú em mana. És just per això que res em fa basarda.

Que sovint la roba em sobra, el llit se m’eixampla, i que quan amor i desig s’atansen no solen ser bones companyes.

Que quan callo és perquè penso massa, la curiositat em guanya. Llavors xarro pel cos i se m’escapen mots per la mirada.

Que al marge del camí és on hi ha les pedres i els arbres, i que jo, a l’asfalt, encara no li he vist la gràcia.

Que estimar és una daga i dubtar una gran recança. Que m’agrada la gent sàvia i la normalitat és inventada.

Ja és hora que vagis sabent que viuria entre abraçades, però si no et convenç la meva pauta, que quedi clar que la vida és curta, però la nit molt llarga.

PAÍS NORMAL

M’agradaria viure en un país normal. Sense banderes, perquè les banderes són senyal de guerra. Obliguen a posicionar-t’hi a favor o en contra. Generen odi, i l’odi i el respecte no solen ser amics. De vegades només són escuts davant la manca de raons. Quantes idees poden encabir uns pocs centímetres quadrats de teixit? M’identifico més amb els versos d’Espriu o Pitarra que amb uns colors determinats disposats d’una forma concreta. Si no duc la poesia estampada a la samarreta és perquè no m’hi cabria tota.

En un país normal aniríem al museu o al teatre en comptes d’haver d’omplir els carrers cada 11 de setembre per a identificar-nos i tenir la sensació que estem fent quelcom pel país. Compraríem les cançons del veí (del qual sabríem que toca en un grup i el paio és un crac amb la guitarra) en comptes de banderes, banderetes i banderoles. I no ens sentiríem culpables per no fer això segon. Coneixeríem els nostres escriptors, cineastes, pintors, actors, escultors i dramaturgs. Consumiríem productes locals i llavors sí que estaríem fent país. Seríem sans en un país sa. Perquè anar tant farcit d'estelades que acabis disfressant fins i tot al gos d'independentista no és fer país, és fer el ridícul.

Si fóssim en un país normal, la resta del món no ens coneixeria per les nostres constants reivindicacions, sinó que més aviat ho faria perquè els nostres metges, científics, investigadors i emprenedors els han cridat l’atenció. Però aquí copiem i ens pensem que innovem. La creativitat i la innovació rarament van de braçet. I clar, els incompresos marxen. I els d'aquí ens quedem ben buits.

Arribarà el dia de l’examen i ens examinarem sense saber de què. I abans això no passi, no ens aniria malament quedar-nos algun dia a casa per llegir-nos el temari. No em refereixo a fer colzes. Seria una acció agradable, pacífica i gratificant. Consumir cultura ho és. Això ens faria caminar en una bona direcció. La dels que aspiren a ser lliures i saludables. Ens queda molt per fer si volem ser un país normal. De moment, l'únic que tenim és l’enardiment pels núvols i l’autoestima per terra.