LA MENT HUMANA

...és així d'estranya. De recargolada. De perversa... Tant serveix per millorar la nostra exisència i els nostres objectius com per complicar la vida dels altres. Perquè veure una necessitat bàsica empresonada d'aquesta manera és una sensació angoixant (atiada pel record d'una tarda d'agost en la que vaig necessitar entrar a comprar aigua a l'hostal que hi havia on ara hi ha la font, i no me'n van voler vendre). No tenim dret a fer aquestes coses, la natura és quelcom a compartir, sense amo ni senyor. Aquesta font mateix, revinguda, pot escapar de les reixes que empresonen el doll d'aigua. I no la pararà ningú. I oblidar així barreres inútils, humiliants, denigrants, que només fan que separar races i classes socials i generar odis i desesperacions. Aquí tenim de tot (o això creiem ara, o almenys a alguns anys vista) i en canvi, dediquem el nostre esforç a empresonar, frenar, el què tothom necessita i que passa així a ser possessió exclusiva només d'uns quants il·luminats. M'agradaria no haver de veure aquests petits signes que em creen la sensació d'estar perdent el temps.

COM LES SALAMÀNDRIES

De vegades no sé si la meva pell és com un tel de ceba o, per contra, forma una gruixuda escorça definint el contorn del cos, impenetrable. No tinc clar si el què m'afecta és fruit d'una mala comunicació amb l'entorn, per falta d'empatia potser, o bé és una implicació major de la necessària, un grau d'esforç que a la llarga, si no és recompensat, s'acaba fent feixuc. No ho sé, i això és el què provoca en mí unes ànsies inexplicables de voler fer com les serps, arribant a sentir enveja per elles. Voldria poder mudar la pell, deixar enrere l'anterior carcassa per lluïr-ne una de nova, més tendre, millor. Una cobertura llisa, però no un llis sedós i amable, fins i tot empalagós, de vestit de gala, sinó un llis de salamàndria. Un llis humit i llefiscós, on només penetri l'aire, i les altres coses, no vitals, rellisquin.

En diuen autodefensa...

AVATAR

Els humans sóm una merda. Parlant clar. No tinc forces per retenir-me a dins el què penso, veig. És així i ni ens n'adonem, o volem obviar-ho, tancar els ulls i fer com sempre. No sé què és ben bé el que ens mou, però no ens pot dur a bon port, de cap manera. Es veu d'una hora lluny. Els humans, de vegades, sóm repugnants.


L'home, i quan parlo de l'home vull dir l'home i la dona, i per sort no tots, l'home, deia, té tendència a la facilitat. És per això que sols valora només allò tangible i que té per si sol un valor concret: els diners. No entenc aquesta dèria, ja que els diners no tenen més valor que el que els hi donem nosaltres, i en certes situacions tampoc fan cap servei. Què són els diners al costat d'un immens paisatge, d'una bella posta de sol entre les muntanyes? Els diners no ho són tot. Ni molt menys. Més aviat, i davant els plaers de la vida, tendeixen a ser poca cosa.


L'home es considera més important que cap altra espècie del planeta terra, per més lligada que hi vagi la seva existència. No sap veure aquest matís. És molt trist; l'espècia humana va ser dotada d'intel·ligència per a sobreviure, no per a destinar-la a projectes que sols millorin la seva qualitat la vida (i la resta del món, que s'espavili). Però la Història avança... i hem perdut tot lligam amb la terra que ens envolta, amb la natura que ens acull i ens deixa créixer entre les branques de les seves plantes i el pèl suau dels animals que ens alimenten. Ara tot això sona a hippie, a persona estranya, a algú que viu despenjat del món. I el problema és que tots ens hem oblidat del món... i el món és allà, i no està sa, i cap polític entén els seus crits de dolor.


Els nostres avantpassats sí que sabien de què parlo. Vivien d'allò que la terra els donava i de poc més. En alguns països, és ric qui té més cabres. Si es té sostre, llit, família i salut, té prou sentit, això, no? Els indis Cree deien fa temps el què ara no volem sentir. Quanta raó tenien quan, fa anys, proclamaven que "només després que el darrer arbre hagi estat talat, només després de que el darrer riu hagi sigut enverinat, només quan el darrer peix hagi estat pescat... només llavors veuràs que els diners no es poden menjar."