JULIOL

1.  - Adéu!

     - Aldiable!

- Com va la feina?

- Malauradament, ve.

Preparava la xerrada a la qual assistirien els Enginyers Tèxtils, ordint un discurs que, al escoltar-lo, els oients no puguéssin perdre el fil.

4. Avui t'he somniat eteri, esmunyedís entre els meus dits. Però, vistes les diferències amb la realitat, veig que puc estalviar temps: pel pròxim cop, recorda'm que quedem directament en el món oníric que, tant se val, serà el mateix que fer-ho en el tangible.

5. Els amics dels meus amics són els meus amics. Les amigues dels meus amics no són les meves amigues. Que tampoc cal passar-se d'innocent.

6. Saltar del tren a qualsevol estació a l'atzar per descarrilar metafòricament.

Quan m'hi poso, m'agradaria escriure d'una tirada el diari de tot el mes, per enllestir feina.

8. M'agradaria anar a la lluna tan sols per poder dir que estic a la lluna, i que, per una vegada entre tantes, no sigui cap metàfora.

10. Hi ha qui parla de morts tristes, però jo no els entenc: sóc incapaç de concebre el concepte de mort alegre.

Les orenetes decents són falciots.

15. Quan hom té coneixença del racó on t'amagues, seguir-ho fent és d'imbècils, en tant que l'objectiu inicial, per definició, se l'enduu la descoberta.

Conec gent tant diferent que té la raó absoluta...

21. "Estic prou boja com perquè confiïs en mi."

23. Que a un hotel et preguntin si vols un llit de matrimoni em sembla d'una xafarderia descarada.  

26. Com hi ha morosos de xifres, us puc assegurar que també existeixen els morosos de paraules.

27. Com que diuen que un ignorant és més feliç, ocupo el meu temps llegint llibres en blanc.

La fidelitat és relativa.

30. Mai compro roba, sinó el bocí d'imaginació en què em veig lluïnt-la.

LA NORMALITAT D'IKEA

De vegades, donar un tomb en un lloc tan inofensiu com és el conegut magatzem suec de mobiliari i varietat d'utensilis casolans pot ajudar a ordenar més coses de les que ells pensen, com els llibres i els Cd's que campen per l'habitació o tots els sabons, raspalls i esponges que habiten al labavo. Els laberíntics espais d'Ikea permeten mirar més enllà de les prestatgeries per veure, a través d'unes finestres imaginàries pintades a la paret, una llambregada del què és un país normal i que, a més, fa les coses ben fetes.

Ikea dóna feina i en aquest sentit i a hores d'ara això sembla més típic d'una ONG que no pas d'una empresa. Però és que a més són ecològics, estalvien en embalatges, redueixen el volum dels mobles per a que el transport sigui més eficient (i més barat, és clar, que al cap i a la fi és el diner qui regeix tots aquests conceptes) i per tant més net. Tot això, entre d'altres, redueix el preu dels mobles i, voilà!, això ens dóna com a resultat una empresa innovadora, que crea molts llocs de treball, adequada a les circumstàncies actuals i respectuosa amb el medi ambient. Sense gaires divagacions més, crec que és del tot justificat treure's el barret davant qui va revolucionar la indústria del moble sueca i, de retruc, la de part del món.

Però anem un xic més enllà ja que, en el fons, tot el què acabo de descriure és el què qualsevol usuari dels magatzems veurà quan s'hi passeja. Siguem més observadors i fixem-nos en la botigueta que, estratègicament, omple l'espai immediatament posterior a la zona de caixes, aquella on qualsevol acudiria després d'una esgotadora jornada de compres: el bar. I, allí, comencen les sorpreses. D'una manera totalment innocent, la cadena sueca et ven tota mena de menjar típic del país, llibrets de receptes i, fins i tot, els sucres del cafè estan etiquetats amb suec! Allò sembla més una escola d'idiomes que no pas una botiga, amb les lletres de la paraula sueca impreses en negreta, ben grans, sobre el producte. Però la cosa no acaba aquí, perquè si durant el recorregut per la exposició estàvem cansats i volíem provar, dissimuladament, un sofà o similar, bé podíem prendre un llibre qualsevol de la prestatgeria veïna, llibre que ni era fals ni estava escrit en anglès o en castellà, no: tal lectura segurament que era més digna d'un il·lustrat que no pas d'un client mitjà de la cadena, els quals, per desgràcia, no sabem suec. La sorpresa apareix davant la normalitat en què els nòrdics s'expressen i es donen a conèixer.

Lamento no ser optimista i pensar que nosaltres mai aconseguirem saciar tants anhels de llibertat si seguim pel camí que estem prenent. Nosaltres mai serem capaços de vendre la nostra cultura com una cosa normal ja que ens agrada més tot allò folklòric, reivindicatiu o bé assumim un paper de màrtirs que ens allunya de la feinada que tenim davant, ocupant el temps amb lamentacions. No sabem vendre un català neutre, i ens n'anem per les branques demanant una hisenda pròpia a qui hi és contrari, per un cop més marejar la perdiu, desviar l'atenció general i ensucrar un catalanisme fals per vendre'l després a les ments més ingènues. Altres s'entretenen amb manifestacions, i tota reivindicació crea tan adeptes com contraris al moviment. Però mentre la pantomima dura, les mans no treballen. I d'aquesta manera ens anem distraient, crit al cel, sense involucrar-nos en projectes Made in Catalonia que funcionen i que podrien donar empenta al país i sanejar-lo pel què fa a la crítica estrangera. Ens cal emprenedoria per muntar un Ikea a la catalana per després poder-ne fer gala. I, així, d'una manera subtil i natural, però a més a més guanyada, poder estar orgullosos del nostre país sense ni tan sols haver hagut de reivindicar res.

DYLAN SOTA L'ALZINA

L'èxit d'un acte pot ser doble si a banda de la qualitat de l'esdeveniment en sí també s'hi suma el carisma de l'indret on se celebra, donant-se una comunió entre espai i art que desembarquin en la comoditat dels assistents, intensificant el plaer que inunda el seus canals auditius. En aquest sentit, Quintana i Batiste ja van demostrar tenir bon gust a la presentació del seu espectacle "Els Miralls de Dylan", celebrat a inicis de juliol a l'Ateneu Barcelonès. Si bé llavors eren les parets del majestuós Palau Savassona que contenien les veus dels músics, aquest dissabte l'ambient era ben diferent, si no menys bell. 

El dia 21 de juliol les versions de les cançons de Dylan aterraven sota l'alzina monumental del Mas Querol. Localització literal. Les cadires quedaven cobertes pel brancam de l'abre, proporcionant un marc natural a l'escenari, situat uns metres enllà de l'abast de l'arbre. Aquest concert s'incloïa dins la programació de les Vesprades sota l'alzina, al poble bagenc de Fonollosa. L'entorn, no cal dir-ho, és rural al cent per cent, i el camí vers el recinte ja ho denota, vorejant camps i bales de palla. Seria però erroni associar aquest ambient a un acte descuidat, de difícil accés o a l'abast només dels habitants de les localitats veïnes. Al contrari: una organització impecable (només cal visitar el seu web per quedar totalment convençut) fa possible que no calgui anar a la capital, com sol passar, per assistir a un bon espectacle en les condicions que es mereix o, si diferència hi ha, amb un encant extra. Ni de bon tros aquesta programació correspon a la de qualsevol festa major.

I Dylan hi estava còmode, allà, a sota l'alzina. El seu folk s'enlairava cap a les estrelles, s'entortolligava entre les branques per regalimar i amarar un públic extremadament variat però amatent en la seva totalitat. Els rols, repartits a mitges: la veu d'en Gerard Quintana no cal dir que embadaleix, i el seu estil no desentona gens dins d'aquest nou rumb, alhora que la professionalitat de'n Jordi Batiste dóna solidesa a les versions. Si bé la recuperació de les cançons de Bob Dylan és una idea amb un inici enclat una dècada ençà, també és un projecte ben viu, que ha anat patint una evolució en la tria dels temes versionats, segons expliquen els músics, sempre adequant-se al moment actual. I això, a part de tòpic, és ben cert. És particularment notable la feinada en la traducció i adaptació de les lletres i de l'essència de cada cançó, i digna de menció la interpretació en les guitarres d'Amadeu Cases i Francesc Bertran. Un concert farcit de peces mítiques i també de petites joies per descobrir.

Guaiteu les imatges i digueu si no és veritat que la comunió entre events culturals de primera línea i la natura és possible. Felicito que actes rurals i polits com aquest ho facin evident. Llarga vida, si pot ser centenària, a semblants iniciatives.

LA VOLUNTAT DE LA MUNTANYA

Darrerament la muntanya és un tema recorrent als informatius, però en un noranta per cent dels casos per explicar males notícies. Del deu per cent restant, bona part fa referència a la politització dels esports quan hi intervenen les seleccions. En aquests casos els campions tan sols apareixen al telenotícies per haver tingut la valentia d'exhibir una estelada, però mai per haver tingut la valentia de superar una prova extremadament dura i, a més, fer-ho exitosament.

La primera notícia d'aquesta corrua de desgràcies recents fóu la mort accidental del company al Mont Blanc de Kilian Jornet, l'alpinista francès Stéphane Brosse. A en Kilian se li interposava llavors un difícil debat: seguir o abandonar el repte que tan sols acabava d'iniciar, Summits of my life. Amb l'exigència a la que està acostumat, no és sorprenent que decidís seguir amb el projecte per dedicar-lo al seu company. I pocs dies després coronava el cim.

De vegades es fa difícil d'entendre què és el què mou a gent com ell, i més llegint el seu Manifest de l'Skyrunner. "Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir", professa. I està clar que quan sentencia amb aquesta duresa semblants principis és perquè hi creu fermament. Els aplica a cada pas. I em fa por pensar que d'una manera no gaire metafòrica. Competir en aquestes latituds suposa un risc evident i que a ell se li ha manifestat davant dels ulls, talment un avís. Arriba un punt en què sóc incapaç de distingir l'esforç de la temeritat. Viure és tenir reptes i il·lusions, però també ser conscient de fins a quin punt l'entorn et permetrà assolir-los. Per fer-ho cal estar necessàriament viu.

Principis que indubtablement tot muntanyenc (i, de fet, tota persona) hauria de professar són els que manifestava en Ferran Latorre en la seva ascenció a l'Everest. Arran dels diversos malentesos, fruit de l'altura, del cansament, del mal funcionament dels walkies i el sentit comú, ell va veure's obligat a rebutjar fer el cim per ajudar al sherpa d'una altra expedició, afectat d'un suposat edema cerebral. En Ferran va passar el pitjor dia de la seva vida negant voluntàriament l'ascens i la victòria, però salvant una vida que en aquells moments i per diverses circumstàncies va anar a parar a les seves mans. Encara que a nivell esportiu el seu gest suposi una frustració, amb això ha assolit la major victòria a la que podia aspirar.

Sempre m'he imaginat la muntanya com un ens vivent i amb personalitat pròpia. Una criatura gegantina i perillosa que et deixa trepitjar el seu llom sempre i quan no la despertis. Si ho fas, si no la respectes, irada, et farà fora. Possiblement un descuit imprudent et llevarà la vida. És per això que un agosarat només podrà aconseguir el seu objectiu amb molta sort: tota tècnica i experiència és innecessària quan la seguretat queda en segon terme.

La muntanya es manifesta, ens parla. I aquests darrers dies està de mal humor. Les nou morts d'aquesta setmana en el mateix massís del Mont Blanc també ens hauríen de fer reflexionar. A la muntanya no es pot baixar mai la guàrdia, i potser la percepció del risc que té qui la trepitja no és l'adequada. Possiblement qui perd la vida en aquestes circumstàncies no en té la culpa. Però sí que la té la massificació d'aquests ambients. El debat està a l'ordre del dia i les solucions, molestes si suposen la imposició de taxes als alpinistes com ja passa al Nepal, estan per arribar.

Per altra banda, en Kilian, famós i amb un futur gloriós per endavant, seria la persona perfecta per transmetre els valors que cal tenir en la pràctica d'esports de muntanya. Esperem que l'ambició no l'encegui, passant per davant la seva voluntat a la del terreny feréstec que trepitja. Esperem que no li calguin més avisos per frenar a temps, si és necessari. Només li desitjo sort, perquè, com ell sap millor que cap de nosaltres, la mutanya és indomable.

BELLESA O TAXIDÈRMIA?

Si una cosa és clara és que la bellesa és un concepte massa indefinit i personal com per parlar-ne sense fixar un punt de referència. La bellesa no queda representada per els mateixos trets, les mateixes faccions o els mateixos quilos de maquillatge per a tothom. La bellesa pot no tenir rostre o no tenir edat. No obstant, n'hi ha que s'entesten en posseïr-la sense pensar, però, què són ells als ulls dels altres. I aquí entra el negoci.

Presos per la inseguretat, alguns la volen però no saben exactament què és allò que volen. I si em passo de silicona? I si el làser no és tan bo com diuen? I si...? I, aquí, va aparèixer l'innovador concepte d'estètica light. Per si un cas.

Per altra banda, hi ha qui, malgrat l'edat, vol semblar jove, perdurar en el temps, ser, d'alguna manera, insensible a allò que afecta a la resta de mortals. I, aquí, van aparèixer (i per obra d'algun foll exagerat) els centres d'estètica miraculosos, recuperant les tècniques que a l'Antic Egipte feien furor.

També hi ha qui s'agafa les coses d'una altra forma. És per això que sempre va bé considerar les contraofertes que ofereix la paret del costat de l'aparador del centre. Una injecció d'autoestima gratuïta. I, aquí, va aparèixer el seny.