SAC DE PATATES
Hauria d'estar somiant amb coses lleugeres
com cascades i blat lluent.
Treure pes a les barrabassades i
donar-me aliment.
Oblidar tot el que em burxa
com si fos fàcil arrancar-se la daga
del pit
i de l'enteniment.
Al final,
no ser persona:
no ser amant
ni pacient
no ser dolç
ni gendre
ni fill ni client.
No ser aigua.
No ser conseqüent.
Només un sac de patates
en plena caiguda lliure.
Xarim Aresté
Llegeixo a poc a poc. Em fixo en les paraules (és bonic, això dels
dialectes), en l’ordre dels mots, en les pauses, i en el ritme que tot això
genera, perquè els versos també són cançons. No em voldria perdre cap detall
perquè sé que tot el què els poemes manifesten no és banal. Hi ha una
profunditat punyent, clarivident, en tot això. Ho sé, ho noto. Que la reflexió
prengui com a punt de partida coses d’allò més quotidianes no vol dir res. La lucidesa,
a vegades, és això.
En Xarim és poeta quan fa música, i filòsof quan escriu. O tot
alhora, ara no ho sé. Mestre, sempre, d’alguna cosa, això sí. Al poemari Catacumba
Umbilical (66 rpm Edicions), que el músic de Flix va presentar el passat mes d’abril, tot
es mescla. Però tant hi fan, les etiquetes, si la forma de treballar és lliure
com ho és la seva, tan profunda com el títol suggereix. Tan se val mentre la
hiperactivitat es manifesti i ho faci en aquest seu estil tant seu. El què
compta és que hagi acceptat el repte d’omplir aquestes pàgines. Quan un perd la
por només pot fer les coses bé, i aquest llibre ho certifica.
La mescla de disciplines és present en tota l’obra. Joan Garau dóna color al
conjunt i el reafirma. Tots dos creen un món oníric i punyent, un jardí pel
qual val la pena perdre’s una estona. No es pot delirar més tocant tant de peus
a terra.
