CAPVESPRE

El cel es va tacant dramàticament de fúcsies, rosats i blaus pastel més enllà de les rústiques teulades que m'impedeixen de veure l'horitzó sencer. Lentament, d'una xemeneia propera se n'escapa un núvol grisós que dóna moviment a l'espectacle. M'incomoda. Això em recorda que el temps va passant i jo no estic fent res. El capvespre, lànguid, esmorteeix les hores. Ah, quin malbaratament de dramatisme cursi, tanta serenitat i pesantor! Sens dubte, el crepuscle és el pitjor moment del dia, el que, de dolç, embafa. El de totes les preguntes incisives. 

La nit serà millor, em dic per no desesperar-me. La nit serà millor...

FOLKLORE NADALENC (ANALITZANT PITARRA)

Amb l'edat, perdo el sentit a aquestes festes. No obstant, malgrat sigui reticent a tanta parafernàlia, defenso els detalls que fan que hom se situi en el calendari perquè sempre són d'allò més sans. Alguns han quedat incrustats tant íntimament a les nostres vivències que costa deslligar-los-en, i resulta inevitable sentir nostàlgia al parlar dels fets de quan aquestes dates sí que tenien una raó de ser, donada la nostra innocència. Quan, de xica, anava a veure els pastorets, segurament no n'entenia un borrall, però les llums, l'escenari i la comicitat d'algunes escenes em delien. Ja més gran, l'angle canvià, i des de darrera les cortines ens maquillàvem, movíem pedres de cartró, vestíem enagos i patíem conjuntament perquè tot anés alhora. L'escalfor d'aquells Nadals i Sants Esteves curulls de gent i tràfec i el contrast amb l'assossec del primer dia de l'any al teatre, tots tacats d'il·lusió, són inesborrables.

I quan parlo d'aquesta tradició tant nostrada com són els pastorets, parlo dels que conec, els de'n Frederic Soler i Humbert, en Serafí Pitarra, els de casa. El bressol de Jesús fou escrit al 1891 i actualment només es representa a tres localitats catalanes entre les quals hi figura Berga. Aquí ens els hem fet nostres: els referents culturals més arrelats de la comarca i que tot berguedà duu al cor hi són presents tothora. Les garrofes, els 44 versos satírics, actuals i rabiosament crítics amb la vil·la que es reciten entremig, tampoc tenen desperdici. Amb tot plegat, digueu-me si és que no en podem presumir, de ser mestres d'aquest art: des del 1900 que hi anem agafant pràctica. I ara més que mai, embranzida.

Tot això està molt bé, direu, alhora que us pregunteu perquè ho narro. Pretenc situar-me històricament per justificar l'afecte que sento per aquesta representació teatral, que de tant en tant en deixa anar alguna com aquesta:

Si, sol no puc
estar. "Per acompanyar-te
-m'he dit- què has de fer? Casar-te?
Val més que et compris un ruc".

Ja no t'agraden les rosses?

Prou m'agraden; però entén
que dona i ruc, igualment,
a qui els manté donen cosses.
Si l'ase que tens no et fa,
te'l pots vendre o bé el canvies;
la dona, no; tots els dies
la tindràs de rosegar!"

Què me'n dieu? Hom, d'entrada, felicitarà la conservació de qualsevol tradició com a senyal inequívoc de la nostra salut cultural, però, sense ànims d'obrir cap debat, justificant tal fet ens trobem amb situacions com aquesta. Què s'ha de fer en aquests casos? En primer lloc, no perdre de vista el bagatge històric del text és bàsic, però voler salvar-lo pel fet que ens l'estimem i l'hem fet nostre, com us deia, em genera controvèrsia i això m'incomoda. Com que mai he sentit cap crítica ni comentari arran de l'exagerada càrrega políticament incorrecta de l'obra i l'abundant ús de la violència domèstica, suposaré que tot es justifica amb la ironia d'en Pitarra i, en aquest cas, sóc jo que tinc la pell fina i la ment obtusa al no saber apreciar tal figura retòrica. Però això no vol dir que la ironia no tingui raó de ser i que, per tant, l'autor no ens està pas relatant res inexistent, sino que estem davant d'un mer retrat exagerat de l'època. Cap cosa bona, però potser no tant lluny de la realitat com ens voldríem imaginar, com confirmen sovint els noticiaris. Cap opció calma la meva inquietud. Només em queda el consol de pensar que els temps van canviant.

PREDICAR AMB L'EXEMPLE

Avui, tots els que, bo i exercint el seu deure professional, han parlat a les respectives comunitats d'un nen que nasqué mil·lenis ençà en el sí d'una família despiatadament pobra i dissortada, també han celebrat el Nadal. Lògicament, ja que és per aquesta part de la societat que el dia d'avui figura en roig a l'actual calendari. 

Una part d'aquests insignes personatges hauran oblidat, tant bon punt han abandonat el temple, el seu sermó descarnadament cínic en el qual han remarcat la pobresa i humilitat de la família que avui ens ocupa  per abocar-se de ple al què ells diuen pecat. Buits de remordiments, i com si la dissort fos cosa de temps pretèrits, un cop al seu palauet i acomodats en llurs poltrones, els seus paladars hauran copsat els matisos dels millors vins, la seves llengües hauran assaborit la dolçor de mil exquisideses i les seves freixures hauran experimentat un increment en el ja de per sí abundant contingut greixós. 

Mentrestant, el seu cervell, radicalment erm de tota consideració, brutalment àrid de qualsevol signe de coherència (i això és el què m'exaspera), s'anava desinflant, mica en mica, com una bufeta, desfent-se d'un discurs que no val per a tots i que, essent francs, resulta incòmode. 

Ells, si avui s'han ennuegat amb la seva metzinosa abundància, poc els trobarem en falta. A la resta: bones festes.

CORRUPCIÓ

Conten que temps ençà, en un regne no tant imaginari, hi havia un rei que, buscant les més exquisides sobrietats amb les que deleitar-se, va caure en la temptació de creure en dos no gens mal anomentats savis que li oferiren l'impossible. El poder corromp i crea la necessitat de tenir-ne cada cop més, diuen, i és per això que al noble no li costà gens confiar-los grandioses quantitats d'or a canvi d'allò que no havia vist ni, de fet, veuria mai: l'arxiconegut vestit que li permetria distingir astuts i necis, aquell que només seria vist pels llests de tot el reialme.

Certament féu el fet quan, caient el rei en la trampa dels dos ordidors de mentides (i grans coneixedors del negoci del furt), ni ell mateix ni cap cortesà gosaren sentenciar que no veien res, per por de ser titllats de rucs, començant així l'esperpèntica desfilada de l'absurd i el ridícul davant els ulls de tothom.

Com només passa als contes, on als plebeus els és permès de ficar el nas en els assumptes governamentals: sort del poble, que fou qui destapà l'atzucac, bo i rient-se de l'engany practicat sobre el monarca i de la seva evident estupidesa al ser descobert públicament. Ah, i si us pregunteu què se'n va fer dels lladres, oblideu-vos de forques o d'anys a la cangrí. Ells fugiren, impunes, emparats per vés a saber què en algun d'aquells racons del món on sembla que la justícia hi sigui immune.

Què me'n dieu, us sona, la cantarella?

TOT ALLÒ QUE FEM PER DIVERSIÓ

A vegades potser sóm poc crítics amb els nostres actes i ens deixem endur per la facilitat que suposa copiar el què fan la resta de mortals que cohabiten a la nostra ciutat i, en general, al nostre planeta. D'aquesta manera les coses més estranyes s'acaben infiltrant en el nostre dia a dia i nosaltres, impassius, les observem com aquell qui res. I, tot i que hem d'alegrar-nos perquè la qualitat de vida de la que hom pot gaudir actualment fa que disposem de més temps per a nosaltres, potser hauríem de pensar abans com emprar-lo. Sí, l'oci és una part important, i necessària, d'aquest temps que no dediquem a qüestions vitals, però tampoc cal caure en la sordidesa a la que ens arrossega la societat, fent el ridícul, si no coses pitjors, cada dos per tres. Perquè, no m'ho negareu, queda ben palès que hem perdut l'elegància en això de fer passar el temps. 

No cal mirar gaire lluny per veure els estralls d'aquests nous jocs que ara plauen a la quitxalla, induïts per les més capritxoses exigències de l'home modern: de la Bargelona tothom en va ple. Lluny de totes les consideracions i estira-i-arronsa que han promogut els nostres polítics i els seus objectors, jo no sé mirar-me les coses si no és des d'un punt de vista més aviat tècnic. A veure, a manca de dades oficials exactes als mitjans, fem un simple anàlisi de la situació. Prepareu les calculadores.

Estem considerant una pista de gel de 1.200 metres quadrats enmig d'un hivern gens dur climatològicament parlant. Aital artefacte no està aïllat de la temperatura ambient, i això ens fa parlar d'una diferència, tranquil·lament, d'uns 15 graus entre el gel i l'atmosfera durant el dia. Sabent també que tota diferència de temperatures tendeix a equilibrar-se, en un sistema bicomponent aire-aigua la capa superior del gel s'estarà desfent i l'aire que toqui l'esmentat gel s'estarà refredant constantment. D'acord. S'entén, llavors, que per evitar tal efecte que no és del nostre grat cal refrigerar (constantment, no cal dir-ho) el glaç per evitar que se'ns fongui i no acabem tenint una piscina olímpica allà on volíem patinar. 

Tot aquest batibull no em deixa indiferent al pensar que en les indústries els bescanviadors de calor són un tema important, amb les seves superfícies, aïllaments, càlculs i, naturalment, despeses pertinents. Però això sembla no importar massa. La despesa energètica pot passar a un segon pla si és afrontable traduïda en termes econòmics. Tot raonament que vagi més enllà de la matemàtica del diner sembla que s'escapi de l'abast dels que han decidit col·locar enmig d'una ciutat un simple i colossal bescanviador de calor industrial. 

És que ja no tenim imaginació? On s'han perdut, els entreteniments d'antany? Com nens malcriats, sempre demanem la joguina més cara. I, per part meva, que per avui ja he fet ballar prous ordres de magnitud, simplement em resta demanar una petita reflexió final: els humans, fem coses ben estranyes, oi?