BANDA SONORA

El carrer és un lloc adient per passar-hi les hores. L'estiu convida més que l'hivern, però sempre va bé airejar la ment amb el vent, distreure-la amb la vistositat dels colors de les multituds, netejar-la amb els sons de les fulles que encatifen el paviment. Caminar per distreure's, endevinar què amaguen rostres misteriosos que potser no veuràs mai més. Veure també cares amigues i dedicar uns minuts a l'atzar que ha permès que es trobéssin, amb converses plàcides. Estones de cafès, birres, cocacoles o a peu dret.

No em sé estar a casa. La vitalitat dels dissabtes em pren la concentració i em fa acabar, sempre, al mig del Carrer Major. Passejo, absorta, entre cabassos de mercat i canalla. Sempre mirant amunt, comprovant l'esguard protector del castell. I l'escletxa de cel blau que guia rectilía i indistintament els meus passos vers una de les dues places. Durant aquests instants sempre tinc ficada una cançó al cap.

Els meus passejos sempre són rics en sons que el meu cervell té apresos i que reprodueix segons sigui el seu estat d'ànim. Cada moment té una frase provinent d'alguna lletra que hi encaixa, i inconscientment salta a la memòria tan bon punt es presenta l'ocasió.

Perquè tal situació s'ha de veure esguerrada per uns sabotejadors situats estratègicament al llarg del carrer? Perquè la música no la puc posar jo dins el meu cap? Perquè m'han de fer escoltar la banda sonora del Senyor dels Anells un dissabte al migdia? Quin dj tria la música? Últimament no entenc ben bé res...

I el pitjor encara ha d'arribar, i arribarà amb les festes nadalenques... Em sembla que vaig a buscar uns bons taps!

DE PRÍNCEPS I GRAPALS

Si el tenies molt a prop, em direu, malaguanyada ocasió. Però jo us replico que els meus ferms principis republicans van fer-me estalviar, en un rampell de lucidesa, d'embrutar-me els llavis.





I és que la coherència de vegades pot destrossar els més bonics contes de fades.

IDEALS

Un a un, tots els ideals anaren caient als meus peus. Aquells pedestals s'esfondraren sota el pes de la veritat i el desencís. Retenia, tan sols, l'essència d'uns moments de glòria. El flascó que la contenia relliscà, un jorn nefast, d'entre els dits trèmuls, per a esdevenir també bocins. Cristalls i essència. El mar de derrota s'estenia amarant-me les sabates: creient haver presenciat l'última, encara n'hi havia una de darrera. (El terme últim és massa concís, s'aconsella substituir-lo per infinit).

No obstant, el devassall de matèria no em mullava: les molècules d'aquell líquid viscós desfeien lligams entre elles per a esdevenir vapor i perdre's, ja per sempre, en l'espai sense límits.

Els dits havien encomanat el tremolor a la resta del cos: el futur es fa incert quan ningú n'assenyala el camí. També se'n fa quan desconeixes qui és que, colze a colze, comparteix amb tu l'idea d'un futur millor.

Potser el flascó s'havia de trencar. Potser no hi havia altra escapatòria. Potser aquella essència no era res més que el desig de parar el temps i viure eternament en un garbuix d'instants feliços. I per això va caure: tal gràcia, fins ara, no ha estat mai concedida.

DE LLAUNES I BOLETS

Doncs això. El què deia.

DONES

Dels llibres se n'aprenen moltes coses. I no només dels de text. Cadascun serveix per una cosa diferent... però tots són útils en algun sentit o altre. Conèixer la vida de d'altra gent, en d'altres temps, fa reflexionar sobre què tens ara que abans no tenien, què sobra, què falta... veure, en el fons, que les persones segueixen igual i l'entorn l'únic que modela són les accions. M'agradaria parlar de dues novel·les que em vaig embrancar a llegir i que m'han impressionat força.

La primera és una sèrie, de fet, anomenada Els Fills de la Terra, de Jean M. Auel. La protagonista és una nena de cromanyó que perd la família i és adoptada i educada per un clan de neanderthals. Alguns la consideren d'una altra espècie i li fan la vida impossible fins que l'Ayla, ara ja més gran i amb un fill de pare neanderthal que ha d'abandonar, és obligada a marxar. Ella fuig i s'arrecera a una cova on per únics companys tindrà un cadell de lleó de les cavernes i una euga, fins que un dia apareix en Jondalar, un viatger que creuava la vall amb el seu germà... aquí la cosa ja agafa aires de culebrón, i tot i que un xic exagerada, la història és tot un exemple de superació, de vida autònoma. Una descripció de la llibertat, de tot el què es té quan no es té res. Dels inicis de tot. I sembla ser que la documentació per part de l'autora ha estat exhaustiva. Tot i que en alguns punts els llibres poden arribar a fer-se carregosos, sens dubte valen la pena.

La segona: Solitud. Des que l'he llegit que penso que és de les millors novel·les que m'han caigut a les mans fins ara. És una història antiga però segons com ben actual. Un estil de vida que ja no es duu però uns fets que sovint encara passen. La Mila és un personatge clar, sincer i totalment creïble, des d'on l'autora, àlias Víctor Català, deixa entrellucar la seva feminitat amagada rere pseudònim. No entraré en més detalls.

Callà. De cua d’ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat, guaitant la gran lluminària del fons; i ella, en el recolliment d’aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l’escalfor suau del cos de l’home, bo i contemplant l’expressió extàtica d’aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos. I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, comença a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil•losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.

Víctor Català. Solitud.

ÀNSIA

La vida? Tal vegada me la robaren aquells que feren crèixer, dins de mi, il·lusions. Sembraren una llavor que m'ofegava i marcia les flors d'un antic jardí. I un cop la vida, esmicolada en mil bocins, s'escampà ara i adés dins cors misteriosos, un cop fou tota fora de mi, deia, no vaig saber què fer per recuperar-la: com un estaquirot contemplava la dels altres passar. I tanta enveja insana! I tan poca ànsia per a buscar solucions!

MESTRES

Exclosa del joc la voluntat, l'atzar induït ja no serà ara una excusa. Tan sols valdrà l'atzar. Les regles es compliquen: que maliciós, el destí. I ara digue'm, mestre: quina serà la probabilitat que els nostres ulls es trobin?

He resseguit amb els peus i la memòria aquell tapís de viaranys que vàrem cosir en el sòl temps ha. He dirigit les meves passes cap aquells racons del regne de la ment on ens havíem trobat, a soles, dies i nits, nits i dies. He conegut indrets onírics mentre explorava les sendes del teu raonament. I he arribat a la conclusió que aquell cotxe aparcat damunt la rajola des de la qual un dia m'abraçaves estava profananant un espai sagrat. Aquells segons bé es mereixíen un temple. Un temple als petits i atzarosos moments d'estricte felicitat que ens serveixen per crèixer i comprendre. Comprendre i crèixer. Allà, al bell mig del pas, la gent aprendria a aprendre dels qui, atzarosament -repeteixo-, passen pel costat.

Ara bé. Els dies que la fortuna em priva d'aquests instants de temps, us prego que no em mireu als ulls. Tinc por que rere els finestrals entel·lats però oberts veigueu, asseguda a la barra del vell bar -malgirbada, el cap cot i el got a la mà-, la meva ànima trista, vagabundejant talment un gos perdut en un món absurd i massa real sense aquells personatges que el fan vital.

ESPECTRES

No m'havia plantejat anar al teatre, ahir. Estava desinformada sobre l'obra i temia que l'única atracció que tenia (i molta gent ho devia creure així) fos l'actuació de l'Emma Vilarasau. I estava ben equivocada. Quan en vaig sortir, tenia poques paraules per descriure el què havia vist. Ara, espero tenir-ne alguna més.

L'argument no és fàcilment digerible, ni molt menys. Seria molt difícil fer-ne un resum de poques línies. En cap moment es fa carregós, però la densitat dels temes tractats és tal que es crea una atmòsfera de tensió constant. No és d'estranyar que en l'època que es va escriure es creés polèmica, ja que encara avui en dia el debat sobre molts d'ells està servit. És interessant veure les diferents opinions sobre la situació entorn la qual gira l'obra, defensades per cadascun dels personatges amb uns diàlegs llargs en molts casos, apassionats i durs en tots ells. L'escenografia, senzilla però molt ben aprofitada, no es canvia en cap moment però ajuda a la creació d'aquest ambient depriment, tètric, en el qual molts cops sembla que falti l'aire.

L'interpretació per part d'Emma Vilarasau del paper d'Elena Alving és simplement increïble. Si una cosa em va sorprendre, per altra banda, és que era totalment diferent de com la veiem a la televisió. Un paper semblant, de dona maltractada i perseguida pel passat, però enfocat amb un caràcter molt diferent. Alguns actors, doncs, no canviarien massa el personatge. Els bons actors sí que ho fan. Interpretació, per altra banda, que no eclipsa la de Ramon Pujol, que arriba a l'alçada de la de Vilarasau. La resta, igualment perfectes, malgrat el pes dins l'obra no sigui tan important com els anteriors.

Que bèstia. Que brutal. Que exel·lent.

Demà, fins i tot, em miraré Ventdelplà. Amb uns altres ulls.

EL SENY I LA MUNTANYA

Sempre que agafo un diari arribo a la mateixa conclusió: que la muntanya és inexistent per a la resta del món. La informació ens arriba des de la capital, muntanya de ciment, ferralla i estrès, on la gent tan sols té afició als cotxes i al tennis, i l'únic verd que veuen és al camp de golf. Sí, molts alpinistes són de la costa. Sí, l'excursionisme és una activitat més organitzada en comarques litorals, per així dir-ho. Evidentment, compto les excepcions. Diuen que confirmen la regla. Però eteneu-me, el món en general està poc sensibilitzat amb aquesta mena d'activitats que respecten l'entorn, l'apropen i el fan sentir.

Darrerament i per desgràcia això no està essent així. El Mont Blanc ha obert un nou debat arran de l'accident ocorregut aquest passat agost, on vuit alpinistes van morir atrapats per una allau. Però fins a quin punt la seguretat priva la llibertat? Un permís per a accedir a la muntanya fa perdre l'essència de l'alpinisme? Alguns ho afirmen. Jo, la veritat, no sabria pas on posicionar-me: entenc les dues opinions. La seguretat i el respecte són essencials quan es trepitgen indrets tan salvatges. Tu pertanys a la muntanya, però aquest fet pressuposa intrínsec l'amor a la vida, tant a la que meravellosament se't mostra, esplendorosa, al voltant, com a la pròpia. La bogeria no duu enlloc més que a desgràcies i desenganys. Potser si qui es planteja fer una activitat d'aquest tipus no ha estat educat amb la prudència i conscienciació que això requereix sí que cal fer-li entendre, ni que sigui dràsticament, a correcuita, quins són els perills i precaucions que el medi que l'envolta demana. Val més prevenir que curar, i potser és millor en un cas així que tothom passi a raig dels imprudents. En tot cas, desconec la situació personalment, ja que la meva informació prové tan sols dels mitjans informatius i per tant pot ser influenciada per la desconeixença o subjectivització.

EL TERCER ULL

M'interessava saber quelcom del Tibet que, com a poble pacífic que és, fa anys que resisteix la ocupació xinesa i, per tant, la informació que ens n'arriba pot ser, segons la font, distorsionada. I casualment va caure'm a les mans allò que buscava: El tercer ull és un llibre escrit per qui sembla ser un autèntic lama que va fugir del Tibet durant la invasió comunista per arribar a "aquest estrany món occidental", en paraules seves. Certament la personalitat que s'amaga darrera del pseudònim de T. Lobsang Rampa és misteriosa, però sembla impossible que tot allò que ens relata no ho hagi viscut en la pròpia carn.

La duresa extrema de la vida en aquests paratges queda plasmada en cada acció del nen que algun dia serà lama. Des de la partida obligada de casa als exigentíssims examens, passant per l'ingrés al monestir o la perforació del crani per a obrir el tercer ull, aquell que veu l'aura de les persones. La levitació, les oracions, les expedicions cap al territori del Ieti... tots els temes sobre els quals un es pot preguntar es recullen en aquest relat, amb la intenció de fer-los públics i desmitificar tot allò que ho hagi pogut estar. Sempre, és clar, des d'una visió molt subjectiva.

Si una cosa em va ajudar a entendre el relat és, precisament, la convicció ferma de Lobsang Rampa en tot allò que diu, i la desconfiança vers l'home occidental i la ciència que professa. He acabat creient que tot el què explica és veritat. Per ells és ben veritat. La fe fa miracles. Tan sols el pròleg ja és un desafiament:

Algunes de les meves afirmacions, em diuen, potser no seran cregudes. Això és el vostre privilegi, però el Tibet és un país desconegut per a la resta del món. L'home que va escriure, d'un altre país, que "la gent anava muntada sobre tortugues de mar", va esser objecte de burles i se'n van riure. També els va passar això als qui havien vist "peixos-fòssils" vivents. Però aquests últims van ésser descoberts recentment i una mostra en va ésser duta en un avió refrigerat als Estats Units per a ésser estudiada. Aquests homes no van ésser creguts. Però amb el temps es va demostrar que havien estat exactes i que deien la veritat. El mateix em passarà a mi.

ELS DARRERS TROBADORS

No recordo com vaig assabentar-me de l’existència d’un Cd del magnífic duet format pel Titot i el David Rosell, titulat Viatge efímer a la vall dels mots. El que sí recordo és que vaig tenir treballs a trobar-lo. És un treball del qual se n’ha sentit a parlar poc (cal dir també que ja té els seus anys) però que no per això no val la pena.

No sabria massa com descriure’l. No es tracta d’un disc convencional. Ni per les lletres ni per la simplicitat acústica del seu so. Una cosa complementa l’altra, i malgrat l’únic instrument usat sigui una guitarra, les lletres omplen de musicalitat el buit de d’altres instruments. Aquestes tracten els racons més foscos de l’ésser humà, de sentiments punyents, viscerals, sovint tractats des d’un punt gore, o en tot cas fosc. Només cal veure els títols: Misèria, Odi, Desconsol... Després d’aquesta tirallonga d’adjectius tètrics deu semblar impossible que hi hagi quelcom de bo. No sabria dir què me n’agrada. Potser és que fa reflexionar, potser que està farcit d’un vocabulari extraordinari, o que parla de llocs i sentiments coneguts. No ho sé. En tot cas, la factoria Titot sempre sol ser una bona garantia.

Cal escoltar-lo més d’un cop i en conjunt. Sempre és recomanable contrastar amb un directe... vaig arribar tard. L’últim directe, al Vall, i jo que no sabia del projecte encara.

Surt el sol, rere Ensija neix
i reviscola el seu engir:
el Pedraforca S’engrogueix
i el Cadí revé gegantí.
La llum regruixa els camps del sud,
fila i pentina rebrecs amunt.
Els pins s’esbaten les lleganyes
amb el zelós vent matinar
i la terra basteix muntanyes
de vida tot el seu recer.
No queda res per desvetllar
ni cap misteri: tot venut.
Ja no queda res per menjar
tret de l’alfals furtat al rucs.
No hi ha prou draps per abriga’ns
ni prou carbó per anar atiant.
Guàrdies enrunades,
castells reconquerits,
pedres mil·lenàries,
combats desagraïts.
Però, si més no mentre s’apropa
l’anunciat enterrador,
dempeus m’acomiadaré
del Berguedà a trenc de plor,
i em fondré a la terra
no em fa cap por morir
renaixeré a Ensija;
tal vegada al Cadí.

DES DE L'ERA DE CAL MARTÍ I

Titot i David Rosell

Viatge efímer a la vall dels mots

UNA MODESTA OPINIÓ SOBRE ELS JOCS

Em sembla que les coses ja són prou clares. Si no: http://www.casadeltibetbcn.org/principal.html

MUNTANYES DIBUIXADES

Un bon dia vaig entrar en una botiga de còmics a fer el xafarder, i per sorpresa meva vaig trobar quelcom que em va fer bona pinta. Una portada il·lustrada amb unes muntanyes em va cridar l’atenció entre la resta de còmics nipons.

Es tracta d’una sèrie anomenada La cumbre de los dioses (sí, hem de lamentar les poques traduccions al català que s’arriben a trobar en aquest camp), i actualment ja es pot trobar fins al quart volum. De moment la cosa no m’ha decebut, sempre tenint en compte que parlem d’un còmic que a més a més és manga. Puntualitzo:en un còmic un no s’hi espera trobar literatura, n’hi ha prou amb una bona combinació entre disseny gràfic i argument. Aprovat. I si tenim en compte les històries banals i/o surrealistes que tant agraden als japonesos, és d’agraïr que, ja que és d’aquest país d’on actualment surten la majoria d’obres d’aquest gènere, almenys algú toqui de peus a terra. Això no treu que els protagonistes tinguin algun tret de superheroi americà, o que la trama ratlli algun cop l’impossible o el “culebrón”. Però en general, res a dir.

A La cumbre de los dioses es narra la història d’un fotògraf que descobreix en una botiga de Katmandú una càmera antiga amb moltes possibilitats d’haver sigut de Mallory i Irvine, els primers que suposadament van trepitjar el cim del mont Everest. Si s’arribés a certificar l’autenticitat de la càmera es podria desvetllar el misteri de la primera coronació. No obstant, un seguit de personatges, alpinistes tots, interfereixen amb la recerca del protagonista. Les seves vides no són menys interessants que tot plegat, i els reptes que afronten, condicionats pels caràcters de cadascú, tampoc, ja que donen peu a unes reflexions força interessants.



“Algun dia cauré. Fins que no arribi aquest dia, seguiré. El dia que deixi la muntanya per por a caure, o quan m’oblidi de tu i comenci a pensar com tota la resta caient en la mediocritat... aquest dia vine’m a buscar. Encara no és el moment. Fins que no caigui seguiré. Et juro que seguiré. El què no puc fer es deixar-me caure. Això sí que no. Kishi. Kishi. No posis aquesta cara de pena. No em miris amb aquests ulls! Mira, jo mai he buscat la felicitat de manera egoista. No persegueixo la comoditat ni fujo del sofriment. Has de saber que l’únic que et puc prometre és això. Pots estar tranquil perquè jo no deixaré de venir a aquest lloc. El meu únic i etern destí és la muntanya.”

LA CUMBRE DE LOS DIOSES. Yumemakura Baku & Jiro Taniguchi

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS

La darrera novetat de Sánchez Piñol arriba en forma de contes i no pas de novel·la tal i com s'esperava. La història que tanca la triologia iniciada amb La pell freda i seguida de Pandora al Congo es farà esperar, però mentrestant podem delectar-nos amb aquests curts relats ubicats en universos en els quals l'autor ja ens té acostumats.

Malgrat els ambients són varis (des d'una ciutat fins al mig de l'oceà, des de la sabana al pol) tots conserven aquell aire tètric, fosc, fantàstic o surrealista, en més o menys mesura, que dóna el toc original a allò que es diu. Situacions crues que un cop desfeta la metàfora veiem quotidianes, totes amb quelcom per rumiar, amb quelcom per aprendre. Talment un conte infantil amb la seva ensenyança final, sense escatimar cruesa si fa falta, com la vida mateixa al cap i a la fi. Impossible quedar-se indiferent.

La disgestió es fa fàcil degut a una escriptura àgil, amena i molt visual. És recomanable, però, prendre-s'ho amb calma per a no patir un empatx. Preneu-vos almenys 13 dies de lectura.

"De manera que el final és això; arriba quan menys t'ho esperes i de cop, i s'ha acabat", pensa l'esquimal quan topa amb l'ós. No té res a fer contra aquella muntanya de carn peluda. Els homes són molt petits i els óssos polars molt grans. Fa mig dia que ronda buscant foques, està cansat, els braços li pesen i avui el caçat serà ell. (...)

Havia sortit de casa després de la vigèsima disputa amb el germà. Preferia desfogar-se contra les foques que contra el germà. En un món tan petit només pots odiar qui estimes.

L'ós fa que tot plegat sembli efímer. Morirà i allò serà tot. Però la ràbia que acumula no s'ha esvaït i es projecta contra l'amenaça immediata: "Moriré lluitant enlloc de fugint", es diu l'esquimal. Ningú no tindrà notícies de la seva mort valenta. Ell, almenys, sabrà que ha acabat els seus dies amb un acte de coratge. En lloc de fugir ataca l'ós en una càrrega suïcida, els braços oberts i cridant.

ORÍGENS

Hi ha preguntes que es formulen sovint, sense pensar massa, que tenen un resultat més delicat del que a simple vista pot semblar. Particularment sempre m’ha resultat curiós –per raons òbvies- el típic “I d’on ets tu?”. M’agrada anar més enllà especialment en aquest cas concret: d’on és realment una persona? Potser aquest dilema transcendeix tot el paperam que acredita a un individu com a ciutadà de tal lloc o de tal altre i s’ubica en el camp més sentimental, on no hi ha veritats absolutes.

Viure entre dues cuitats no és fàcil, ja que, a part del transport, i algun altre inconvenient menor, desemboca sovint a situacions que van des del còmic a la incomprensió, passant per l’absurd. Reconec però que, essent aquest el meu cas, no hauria de queixar-me. És més, molt en el fons n’estic agraïda. El perill: per voler tenir masses coses, no tenir res. L’avantatge: visió panoràmica, riquesa i contrastos que em permeten discernir entre què vull i que no. I tants anys experimentant-ho sense ús de raó, altres ja amb ella, m’han dut a la irrevocable resposta.
No és una actitud romàntica, ser d’on et dicta el cor? Calen més raons per a sostenir una resposta tan contundent com fràgil?

Potser no cal donar-hi tantes voltes. Potser el tarannà, les costums, el parlar d’un individu t’acaben dient on té la casa. Mai oblidaré que en Jorge Drexler em fes aquesta pregunta. Després d’intentar conversar uns instants amb ell amb el meu castellà maldestre, em va etzibar:”¿de dónde eres tu? Tienes un acento muy fuerte...”. I ara em ve al cap:

Yo no sé de dónde soy,

mi casa está en la frontera.

Y las fronteras se mueven,

como las banderas.

Mi patria es un rinconcito,

el canto de una cigarra.

Los dos primeros acordes

que yo supe en la guitarra.

Soy hijo de un forastero

y de una estrella del alba,

y si hay amor, me dijeron,

y si hay amor, me dijeron,

Toda distancia se salva.

No tengo muchas verdades,

prefiero no dar consejos.

Cada cual por su camino,

igual va a aprender de viejo.

Que el mundo está como está

por causa de las certezas.

La guerra y la vanidad

comen en la misma mesa.

Soy hijo de un desterrado

y de una flor de la tierra,

y de chico me enseñaron

las pocas cosas que sé

del amor y de la guerra.

Jorge Drexler, Frontera

INICI

Començo a escriure i encara no sé ben bé perquè ho faig. La lluita interior entre les ganes de fer-me un blog i la mandra persisteix, per això no tinc cap garantia de quin serà el futur de tal empresa. Creuem els dits, i esperem que aquest intent de modernitzar-me tingui, almenys, un xic de continuitat. En els temps que corren les reflexions i les crítiques no es fan en un bar i amb un cafè entre les mans, sinó amb aquesta nova eina, joguina per a mi, que ara estic provant sense haver-me llegit el llibret d'instruccions. Creuem els dits.