MESTRES LOCALS

Tots ho fem, sense distinció de gustos, cultures o edat. Alguns més que altres, és cert, però en el fons és inevitable perquè és massa fàcil deixar-se anar. Amb certa discreció, qualsevol entorn és propici: el carrer, el bar, la botiga, el resguard de les hores nocturnes, una estona morta a la sala d’espera del dentista o aquell dinar familiar del mes passat. I és que l’ofici de protestar possiblement sigui tan antic com el llenguatge mateix. És indubtablement necessari, un dret. No obstant, la protesta molt sovint deriva en crítica, ja que hem de reconèixer que ens satisfà sàdica i enormement fer notar tot allò negatiu d’algú o d’alguna cosa, sovint de forma poc constructiva. Parlem d’un hàbit universal, però a la comarca tenim un mestre en dir les coses pel broc gros, ho portem a la sang: Guillem de Berguedà emanava astúcia i mala llet a parts iguals. Si hi pensem bé, només se’ns fa llunyà perquè no tenia Twitter. M’agradaria imaginar-lo, com a mestre local, instruint en l’art de plasmar i denunciar a tots els que no solen mantenir la llengua quieta.

Malgrat el contingut sigui sempre el mateix (la pròpia crítica), la forma, l’embolcall, varia, adaptant-se a les circumstàncies de cada cas, posant-ho fàcil. L’exemple més bàsic, per quotidià, podria ser el veí o veïna que sempre seu rere els vidres de la finestra, mirant al carrer, i que ho sap tot dels que hi transiten. Quan vagi a comprar explicarà això i allò, però amb una mica de sort els comentaris no arribaran a les orelles del mateix protagonista. Aquesta crítica almenys genera un petit descans al fer més fàcil mantenir allò de “que diguin el què vulguin que jo ja estic content”.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant gentilment i suau.

Els propietaris s’enfadarien si es considera literatura moderna allò que les seves parets pregonen, i tindrien raó. Incivismes a part, les veritats i les intencions no podrien quedar més clares quan tothom les pot llegir, en lletres ben grans, tan bon punt posa els peus al carrer. S’hi poden observar missatges varis: tan personals, que acostumen a tendir a la peculiaritat (si duguessin firma potser seria més fàcil entendre’ls, en alguns casos!), com generals, que solen evidenciar fets, fer peticions o bé, directament, amenaçar. Al tractar-se d’un mètode de comunicació amb alguns anys de vida, n’hi ha alguns que ja són històrics; d’altres, per contra, desapareixen ràpid. Però a les parets, malgrat de tant en tant hi hagi alguna falta d’ortografia, almenys conservem la ironia. Què hi farem.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant altet i clar.

La crítica, però, pren noves dimensions en el ciberespai. Moltes vegades es despulla de tota floritura per quedar-se tan sols amb la part més crua. Es perden les formes en pro dels píxels, quan ambdós no són, aparentment, incompatibles. L’internauta, qui sap si inspirat pel mestre berguedà, sembla anar abillat amb una pesada armadura de ferro quan es disposa a comentar qualsevol notícia o discutir alguna opinió. A ell no se li veu la cara. Així sembla molt més alt, molt més fort, i posseïdor d’una destresa inigualable. Com el pit-roig d’aparença afable però que s’abraona violentament contra qualsevol cosa que tingui una taca roja com la seva, l’internauta en qüestió es llença damunt del teclat. Però les presses a vegades no són bones companyes, i és aquí quan s’esdevé el desastre.

Després van cantant lirindunvau, ballant i tocant, que no em farà mal.

Els exemples són infinits, i al repassar-los en conjunt, sembla que a molts els manqui gràcia. Dels anglesos, només en tenim les darreres pluges. L’educació permet dir-ho tot i no la utilitzem massa. Tampoc rimem gaire. Ho defensem tot a capa i espasa però deixem perdre la forma de crítica més nostrada. Ja tenim l’entrenament, tot és qüestió de posar-s’hi. I si, de nou, ens posem a escriure garrofes?

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 18/06/2018.

TURISTES

El cel és petit des dels carrers estrets de cases altes. La llum és vertical o és ombra, o groga i de fanal. Això passa només a les avingudes amb gratacels i als barris vells. Passejar-se pels carrers i mirar amunt és important per tenir-ho clar: cal fer el turista de tant en tant, canviar el punt de vista per un de nou, curiós i crític, i retratar les ciutats des d’un nou angle. Sentir-se petit i perdre’s pel laberint. I mentrestant, acostumar-se a les noves companyies. Els gats et miraran de lluny i abans d’esmunyir-se per algun forat et faran mala cara.

Les parets tenen tons color del color de la terra i vidalba, o tons més vius com de país exòtic, i les portes cadenats i regalims d’òxid, com de víctimes d’encanteri. Hi ha pujades i baixades, i forats immensos amb vegetació selvàtica d’un altre món amb cases de pagès dins, i castells a dalt d’un turó, com de conte, i també portalades. Caminets empedrats, portetes de garatge massa estretes, i finestres senyorials enreixades. Miralls per girar bé i cables, i cables, i més cables. Metges que ja no hi són, però la consulta és allà, impertorbable. Cartells per amos de gossos i evidències de la seva inutilitat a les cantonades.

El sostén són malles verdes en comptes dels bitllets de les mesades, i la vida són robetes de criatura esteses a les balconades, la olor de sabó dels matins de dissabte, els safareigs buits, i sense haver rentat, les mans igualment glaçades. La vida és també els vidres trencats perquè algun dia han fet la funció de diana. El futur són els avisos de les properes okupacions sota els cartells de propietat privada, i l’esperança, capelletes. La por, les portes tapiades.

L’hivern és el silenci dels carrers. El fred et glaça quan el turista marxa (què deuen veure?, què deuen pensar, de nosaltres?) i veus que tot això és casa, perquè llavors el fred ve per dins i ve per fora, i el prisma es trenca i el joc s’acaba. Ja no hi ha gratacels: són sols cases.

El pas del temps té una aparença feixuga quan no el frenen traves. S’arrapa a les parets amb les seves ungles de bruixa vella tot escrostonant-les, i també rosega les bigues de fusta i els barrots dels balcons, i els sòcols, i el mosaic hidràulic. El pas del temps, inexorable, és el cartell esgrogueït darrera uns vidres polsosos d’aquell local que es lloga des de fa anys i encara no té amo. L’esquela a la porta, però que no és per la porta (apuntalada i corcada, amb prou feines s’aguanta), és per algú que ha vist com la vida s’anava escorrent avall i els edificis es quedaven orfes, i en venia de nova, de vida, però era diferent perquè ja no hi havia ni les fàbriques, ni les mines, ni els soldats: era més pobra.

Quin poble més avorrit, collons, protesten alguns. Però a les parets dels edificis vells hi ressonen ecos que ens diuen que abans, tot això, era una altra cosa. Què bonic que és ara Berga, quasi més que Barcelona. Què bonic és contemplar a les noies passejar de Cal Oju a Cal Cardona.

Article publicat el 25/02/2018 al diari Nació Berguedà.

EL TRÍPTIC DE LA LLET

“Llet no homogeneïtzada, provinent de vaques d’Ayrshire que mengen a les històriques pastures de Robert Burns”, es llegeix a la cara frontal d’un tríptic de propaganda de llet que produeix una petita granja escocesa. La frase s’il·lustra amb una gran imatge (redissenyada, moderna) de l’esmentat poeta precedida, evidentment, del nom del producte en qüestió. L’estratègia de màrqueting se segueix desenvolupant a l’interior: “a les nostres vaques els encanta pasturar durant l’època d’estiu pels prats que temps ençà Robert Burns cuidava”. Passats exactament 221 anys de la seva mort, el poeta escocès encara serveix avui en dia per fer propaganda. De fet, en el seu país d’origen el seu nom apareix constantment i en els llocs més inversemblants.

Robert Burns provenia d’una família de grangers, professió a la que es va dedicar durant la seva curta vida i que compaginava amb l’escriptura. Poeta romàntic i d’idees controvertides, descrivia aquests entorns i ho feia des d’un punt de vista popular, la qual cosa li va permetre que la seva obra arribés a un públic ampli. Emprava l’escocès en les seves composicions (de fet n’és el màxim exponent), llengua considerada tradicional i no pas oficial pel Govern del país. Però tot i així, insisteixo, Burns és a tot arreu. M’atreviria a dir que té la supervivència assegurada en la societat escocesa perquè li han sabut donar, a la figura i obra del poeta, una qualitat bàsica perquè ocorri aquest fet: l’han normalitzada i l’han integrada així en la quotidiana vida moderna. L’han sacsejat, li han tret la pols i tothom (qui més qui menys) s’encarrega que brilli i que no s’abonyegui.

Hi ha dies que Escòcia no sembla tant lluny. Si fem la vista grossa podem fins i tot percebre un munt de similituds entre els seus habitants i el nostre poble. Però si ens posem estrictes, potser ens serà difícil trobar l’equivalent tríptic de la llet a casa nostra. De tant en tant, a la veïna Osona, el nostrat poeta romàntic i mossèn de Folgueroles treu el nas per vendre’ns alguna gormanderia, d’acord. Però la història no va més enllà: les nostres vaques no pasturen tant orgulloses, perquè ens entenguem. I això passa perquè mossèn Cinto no es pot desprendre d’aquella pàtina grisa i amb fortor de llibre vell que el manté dalt del pedestal. I els pedestals ja estan bé, però si un problema tenen és que fan inabastable allò que s’hi ha col·locat. Per sort, de tant en tant, apareix algun valent que perd la por, el fa baixar de les alçades, li passa el braç per sobre de l’espatlla i el tracta de tu a tu. I, quan això passa, poden succeir coses increïbles: la modernització dels clàssics és sempre una agradable i bona notícia. Ara bé, la feina no acaba aquí. Ni parlem tan sols de poetes romàntics (hi ha moltes obres a rescatar) ni són només els artistes els que han de treballar. La pols, si només es treu un cop, torna. No ho oblidem.

Si la identitat es construeix sobre uns fonaments culturals, més ens val que no s’esquerdin. I mentre tinguem sobre la taula propostes que fan fora el regust ranci que la mandra ha encolomat al llarg del temps a la nostra història literària, no hi ha excusa que valgui. No podem deixar perdre tot aquest llegat: per anar endavant hem de saber d’on venim. O això, o tot s’ensorra. Perquè hi ha dies en els quals Escòcia ja no sembla tant a prop. Apareix a l’horitzó, difuminada, coberta per una densa capa de boira baixa que amb prou feines ens deixa distingir el contorn dels elements que configuren el paisatge. Uns camps ondulats i extensos amb tanques de fusta, casetes que són granges, dispersades com si haguessin caigut del cel, ramats de xais i de vaques. Vaques que, segons diuen, pasturen felices al saber-se hereves d’una terra històrica. Com qui no vol la cosa, amb normalitat.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 30/10/2017.

QUAN ELLES ANAVEN A LA FÀBRICA

Durant molts anys, quan elles anaven a la fàbrica cada matí havien de recórrer un llarg camí. Espardenyes i llum d’oli, que s’apagava amb el mínim cop de vent. A vegades la neu amarava les mitges i glaçava les cames. Però fes el temps que fes tocava enfilar el camí que baixava cap al poble, la fàbrica no perdona i no es podia arribar un minut tard. Sortir cap a la foscor de nit per fitxar a l’hora que començava el jornal. En pocs minuts passaven del cant dels rossinyols al mecànic i eixordador anar i venir de les llançadores. El batà, de tant en tant, s’enduia alguna falange. Li deien diable.

Elles s’esperaven als encreuaments del camí per no anar soles. Les noies de les cases veïnes caminaven juntes i es feien companyia. De què devien parlar, quins devien ser els temes que omplien les seves converses? Reien? S’animaven, a la tornada, amb el cansament de tot el dia damunt les espatlles? Les respostes han quedat entaforats a les esquerdes de l’escorça dels pins que emmarquen el camí, preciosa caixa de fusta que no ens en revela el contingut, indesxifrable.

Ja fa algunes generacions, de tot això. Suara les màquines tenen proteccions reglamentàries i també emeten un brunzit constant a molts decibels. Però menys que abans, diuen aquelles que hi entenen, d’aquestes coses. Les contínues i les metxeres són automàtiques i les bobines es posen soles on els toca treballar. No només això ha canviat: anem en cotxe a la fàbrica, i és en les nostres hores d’esbarjo que ens calcem les bambes i recorrem voluntàriament aquells senders que abans eren rutina obligada.

Però no vulguem córrer massa. Escoltem el paisatge, aprenguem a llegir la història que hi ha inscrita en cada maó de la paret de les fàbriques, en cada roc de la vora del camí que hi porta. Parlem amb les protagonistes de la història i que d’alguna manera les seves vivències quedin enregistrades. Cada una és única i singular, i cal fer-ho abans no sigui massa tard. Els fils massa prims es trenquen. Recolzem les iniciatives que enregistren i mantenen viu el què d’altra forma seria sols un record. Teixim les seves vides. Fan una feina immensa i urgent que sovint passem per alt.

La rutina, potser, no ens deixa veure el valor de les dures condicions de la postguerra. Obrim els ulls i les orelles i aprenguem a posar-nos a la seva pell. Perquè al cap i a la fi, conèixer-les a elles vol dir conèixer-nos a nosaltres mateixos. La història de nostra comarca, és a dir, la de la nostra sang, està teixida per dones valentes. Vides sense comoditats que avui en dia ens serien difícils de concebre. Escoltem les seves veus abans només en restin els ecos, esmorteïts pel pas del temps.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 21/08/2017.

COR DE MALLERENGUES

No costa gens situar-se a finals del segle XIX: la tradició, quan es manté pràcticament intacta, té aquestes coses. Donar un cop d’ull a l’entorn també ajuda. El paisatge, desposseït de gaires elements que et remetin a una època o a una altra, et permet viatjar en el temps fàcilment. I així, sense gaires esforços, t’imagines que camines amb la colla dels xicots del poble que, amb el pretext de festejar la Pasqua amb les seves cançons, s’acosten a les cases per saludar les noies que els escolten, de manera que l’entremaliadura queda dissimulada entre cants de missa, però no tant.

Les caramelles són una tradició que ve de lluny i que el nostre territori ha sabut alimentar i mantenir fins als nostres dies, amb més o menys salut segons el poble on se celebrin i l’empenta de les noves generacions. D’acord, avui anem amb cotxe per anar d’un lloc a un altre en comptes de desplaçar-nos a peu, i a les cases ja no ens donen ous sinó els diners per comprar-los, una setmana més tard, per celebrar la truitada. De fet, l’objectiu en sí de la festa segurament també ha anat variant al llarg dels anys, sobretot en aquells llocs en els quals es reuneixen per cantar cançons modernes en comptes de seguir interpretant peces originals. Fins i tot les raons principals per les quals es duia a terme la celebració, és a dir, les purament religioses, queden per una part dels cantaires relegades a segon terme, simplement presents en algunes paraules de la lletra i com a testimoni d’èpoques passades. I tota interpretació és vàlida si la flexibilitat ha de portar gent disposada a seguir amb les regnes dels qui, massa grans, van deixant la feina en mans més joves. Val la pena no estancar-se si en això ens hi va la supervivència. Si, al llegir una lletra antiga ja hi podem entreveure fàcilment els dobles sentits tan habituals en la cançó popular, posats a fer, tampoc cal que ens hi amoïnem massa si avui en dia anem a cantar en texans i no pas duent faldilla.

L’essència de les caramelles rau, i sobretot en els pobles petits de cases espargides pel terreny, en la reunió dels cantaires i músics, en fer petar la xerrada durant els assajos, en les visites als veïns i en les salutacions mentre s’agafa la galeta o el tall de tastet que t’ofereixen, en els nens joguinejant entorn del grup, sense saber massa què passa però feliços de trobar altra canalla amb qui passar l’estona. El fet d’estar tot un matí voltant a l’aire lliure ja és una celebració de la natura en sí: acabar amb la cara vermella del sol que ja escalfa, sentir per primer cop a l’any el cant del cucut, que tot i que no sigui una bèstia gaire amable, és un bon indicatiu de quan arriba el bon temps. Algun gos també s’afegeix, udolant, a la tonada (i, creieu-me, no n’hi ha cap que hi tingui gaire traça), i les mallerengues refilen quan s’han ben atipat d’erugues, que no se les acabaran pas totes. Quin cor, quins bons companys, tots plegats, per un matí de primavera. Aquests, esperem, que no se’n vagin mai. Així doncs, la resta, depèn de nosaltres.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 14/05/2017.

NOUS VEÏNS

A Berga, des de fa uns dies, tenim nous veïns. Venen de molt lluny i el camí per arribar fins aquí no els ha estat fàcil. De fet, no han vingut a la ciutat perquè fos el somni de les seves vides, sinó perquè no els era possible seguir vivint on ho feien abans. Després d’un viatge que ha durat mesos, les seves passes els han dut aquí, i vés a saber si més endavant voldran quedar-s’hi o bé establir-se en un altre lloc.

Quan parles amb aquests nous veïns, costa mirar-los als ulls i consolar-los amb les paraules adequades. No en tenim de prou grans, que s’ajustin al dolor pel qual ells han passat. Avui, a l’escala del costat, hi viu algú que ha perdut als seus germans per les bombes, que va fugir d’amagat d’un país en ruïnes quan se l’anava a buscar per allistar-lo a l’exèrcit i que sap que potser mai tornarà a veure la seva família, que no ha pogut marxar i viu espantada, mirant al cel. Són mestres, enginyers, informàtics, historiadors i arquitectes que s’han quedat sense casa.

Al nostre entorn, com a tot arreu, segurament que també hi ha gent que té por dels nouvinguts. Tenen por que els prenguin la feina i les pensions perquè s’ha parlat a les notícies dels nous veïns i tothom sap quants són i on viuen (i no totes les arribades són televisades). Molts, oblidant-se de les seves arrels foranes, transformen l’empatia en gelosia. No s’han adonat que no n’hi ha per tant, que per cada persona que viu a Berga li equivalen 0,003 nous ciutadans, i que qui decideix com es reparteixen les coses no són els mateixos immigrants sinó els polítics. Els d’aquí mengen frankfurts, pizza, kebabs i noodles, però no toleren que els inventors de menjars exòtics tinguin una altra religió, perquè resar a un altre déu els fa ser més estrangers, més incomprensibles.

A Berga hi ha nous habitants amb els quals tindrem semblances o diferències, perquè ells són com qualsevol altre persona que puguem conèixer qualsevol dia sortint de festa per qualsevol lloc. Són uns més. A casa, com a tot arreu, també tenim veïns tossuts que no escolten gaire i xarren molt sense saber massa el perquè. Deixant de banda la mala llet, la mandra és una plaga estesa.

La única cosa que sé del cert és que la paret del costat del llit està plena de rascades, resseguides amb pinta-ungles vermell. És el dibuix de l’angoixa quan, al tornar de Grècia, somiava que dormia on ho feien ells, en un matalàs mig destrossat al terra d’un edifici abandonat i brut. Allà, en Hassan, que hi era de pas, ens va explicar que a tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta, però creia que en aquell país n’hi havia més dels segons. M’agradaria que els nostres nous veïns pensessin el contrari de nosaltres.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 26/02/2017.

LES NOVES ESPÈCIES

Quan saltes del cotxe i, en comptes de sentir ocells o les esquelles de les vaques, sents la música a tot drap del vehicle que hi ha aparcat un tros més enllà, venen ganes de deixar anar una parrafada sense introducció ni conclusió, perquè poques frases són suficients per dir-ho tot pel dret. Però suposo que la problemàtica és prou complexa com per deixar-les anar sense senderi. Reflexionem-hi una mica, o almenys fem el què bonament puguem. 

L’encadenament d’events que des de l’agost ens tenia ben distrets ens ha deixat en ple mes d’octubre sense quasi ni adonar-nos-en, amb la festa dels bolets com a punt final, mal que a l’avançada. Ara sí que la cosa ja va de debò i en comença una altra, de celebració, que el sector terciari rep amb els braços oberts per tot allò de bo que aporta a la zona. Però aquest cop les regles són diferents: fora del nucli urbà, les coses es compliquen. 

Si bé fa uns anys el gran debat arran dels bolets era si collir o arrancar, avui en dia potser hauríem d’agafar perspectiva, actualitzar-nos i replantejar-nos les coses des de la base, començant per l’educació. Tot plegat no és poca cosa. L’incivisme al bosc és un tema general que s’accentua a la tardor deguda la gentada que circula entremig de les branques dels boixos de la comarca. No em semblaria pas estrany ni místic que tothom pensés de forma lògica que si del bosc n’extraiem quelcom, l’hem de deixar intacte, tractar-lo amb respecte ja que, en certa manera, ens n’hem aprofitat. No comportar-s’hi bé però agafar-ne allò que et plau és pràcticament un robatori.

Hi ha qui no li agrada anar a buscar bolets, tan sols collir-los, i en aquests casos potser seria més profitós per tothom, alhora que responsable, recórrer a algun paradista d’algun dels múltiples mercats que tenim vora les vies de comunicació principals. En algunes curses de muntanya es fan marcar els gels i barretes energètiques del corredor amb el seu dorsal i, en cas de trobar-ne algun fora de les papereres habilitades als controls, s’identifica i es penalitza la persona que l’ha llençat on no tocava. Una molt bona iniciativa que, a falta consciència ambiental, és tan taxativa com eficaç. Amb els bolets estaria bé trobar alguna fórmula equivalent que evités les llicències però que anés en aquesta mateixa direcció. La muntanya no és un gimnàs ni una botiga, i si no li tens respecte, s’hi torna. De vegades paguen justos per pecadors, però creieu-me, ella ho nota.

I així, mentrestant, van apareixent noves espècies com el bolet burilla o aquell que té una sorprenent semblança a una llauna de cervesa. Quan es fa fosc i arriba la calma, els cérvols (a qui, per cert, també agraden les llenegues) deuen tenir molta feina catalogant en el seu particular inventari d’espècies comestibles totes aquelles coses estranyes que durant el dia han sortit al subsòl, mai més ben dit, com bolets.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 23/10/2017.

ENTRE EL CANT DE LES CIGALES I EL DEL GALL

Observa la gent del poble mentre descarrega el material. La majoria de cares li sonen, per bé que 365 dies després estiguin una mica diferents, les dels vells solcades més profundament, els cossos dels nens i els joves modelats amb altres formes, i també alguna panxa que indica que el poble creixerà. A més a més, cada any s’hi afegeix alguna fesomia nova i passatgera, algun turista curiós d’una casa rural propera que es deixa caure per la zona. Aquests dies són festa major i des de fa uns anys ell és l’encarregat de fer sonar els hitsestivals d’anys enrere, a tot drap i amb certa gràcia en els encadenaments, perquè tant joves com grans s’oblidin per uns instants de les mirades xafarderes i es limitin a passar-s’ho bé. De fet, una mena de pacte no escrit entre els veïns estableix que no val la pena riure’s de qui, per festa major, balla una mica, per poc que en sàpiga. Una estona de disbauxa no ha fet mai mal a ningú.

El discjòquei connecta els altaveus i pensa en allò que li han explicat fa una estona. És curiós: el temps sembla discórrer a poc a poc pels programes d’aquests actes. Resulta que fa uns anys els músics ja marxaven bosc enllà després del ball quan es van topar amb una manada de llops. Al no tenir més eines a mà que els propis instruments, van posar-se a tocar fins que les bèsties, desconcertades, van girar cua. I és que fa uns anys ja hi havia el ball del dissabte en acabat el sopar popular, la missa al diumenge, la xocolatada, la cacera del tamarro, el partit de futbol entre casats i solters i els jocs per la mainada. Més o menys tot segueix igual, i tothom hi col·labora perquè s’han fet seus aquesta colla d’actes que ja organitzaven els seus pares. I això és bonic. Bé, per sort sí que alguna cosa ha canviat, reflexiona, i somriu alleujat. D’aquí a una estona ell se n’anirà del poble amb la seva furgoneta.

Demà passat té un altre bolo cap al baix Berguedà, i al cap de setmana un altre més amunt. I així anar fent tot l’agost. Exercir aquest ofici no li dóna massa però almenys s’ho passa bé, i a l’estiu hi ha prou feina perquè aquest tipus d’actes omplen totes les nits de la comarca. A manca de festivals o esdeveniments més grans, i amb la capital pràcticament deserta, la gresca està en cada poblet que celebra la seva festa estival, any rere any. Aquest parsimoniós fluir del temps és, precisament, la definició més concisa de l’agost: descansar no vol dir sortir-se del cercle i trencar la rutina sinó sumir-se en una de molt més lenta i agradable. És, fins i tot, com anar uns anys enrere, i és només llavors quan un es pot oblidar d’algunes preocupacions modernes.

La música omple la nit. Aquest so és el que va entre el diürn i calorós cant de les cigales i el del gall, juntament amb les primeres melodies dels ocells que ja es desperten, cap a la matinada. La natura fa una pausa un dia a l’any a oïdes de la gent del poble, les seves particulars vacances. I aquest és, precisament, el ritme que indica que és estiu a la comarca.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 22/08/2016.

ELS NOSTRES RASTRES

Un edifici compacte amb parets de formigó s’alça al capdamunt del barranc, admirant el paisatge que té al davant, mirador de la catàstrofe. Roman allà des de fa temps, buit, equilibrista impertorbable i, malgrat la seva disposició idònia i la seva arquitectura, que fan que sigui una construcció singular, ningú en reclama l’espai per ocupar-lo. El temps en deteriora els murs i rovella el ferro de les baranes, alhora que l’espera malmet també la funció per la qual va ser disposat allà. Si tot segueix igual, aviat acabarà quedant-se sol i ple d’esquerdes, sent ell mateix l’atracció en sí i no pas l’entorn que pretenia mostrar als visitants, perquè no hi haurà res més a part d’alguna palmera per acabar de donar un toc prehistòric al paisatge, si és que també ens deixem perdre tots els pins. Inquietant i absurda, aquella caseta serà l’únic bé d’interès en uns quants quilòmetres a la rodona.

I és que al revés del microconte d’Augusto Monterroso, quan vam despertar, el dinosaure ja no hi era. M’explico. El mes passat va esfondrar-se una part important del jaciment paleontològic de Fumanya sud, la coneguda paret vertical amb rastres de dinosaure. L’esllavissada es va endur una superfície de més de 1.000 metres quadrats dels prop de 14.000 que fa la paret, això vol dir que en comptes de les 2.000 petjades que hi havia, ara se n’hi compten força menys. Els tècnics hi treballen, però el mal ja està fet. Ja tenim altre cop el patrimoni per terra.

Mentrestant, l’edifici on s’havia d’ubicar el centre d’interpretació del jaciment de Fumanya resta buit a l’espera dels diners que calen per museïtzar-lo. Mentrestant, s’alça irònicament davant les runes com si fos un perfecte monument a l’absurd, a l’eterna paciència. Ara no només és un mirador per observar el que queda del passat de les nostres terres sinó que també ho és per observar la parsimoniosa lentitud amb la que decidim cuidar-nos d’allò que creiem que ha de ser un dels principals recursos turístics de la comarca. Hem començat la casa per la teulada i la seva funció d’albergar fòssils quedarà aviat impossibilitada al ser, l’edifici mateix, un fòssil en sí, una relíquia del passat. Alerta que no ho acabi essent també el títol de Bé Cultural d’Interès Nacional que va ser atorgat al jaciment l’any 2005, que no ens en prenguin la custòdia per mals pares.

A casa, en comptes de tenir molts museus, som un museu d’edificis buits. Fer les coses per ordre mai ha sigut una mala idea. Però de moment aquest és el rastre que nosaltres deixem, cara enfora. Amb tot plegat, sort que els dinosaures ja passen molt enllà, no s’han adonat del desastre i per tant no recularan per venir a buscar raons. No convé tenir-hi problemes i, veient la magnitud del desastre, potser s’enfadarien.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 10/06/2016.

NOVES BRANQUES

Una cotxa fumada davalla, desconcertada, sobre el nou empedrat que hi ha a la placeta Maragall, prop de la barana, just on abans hi havia els parterres. La planta a la qual acostumava a fer parada ja no hi és, i l’ocell, aliè al període preelectoral que ha provocat aquests canvis, es troba de cop desemparat, i es podria dir – si no fos perquè és una bèstia – que fins i tot se’l veu moix. En tot cas el món animal no permet badades: entremig de les potes de taules i cadires dels bars veïns s’aproxima un gat amb ganes de convertir la distracció en un bon berenar.

Els canvis, i més quan són inesperats, produeixen desconcert. La pèrdua de quelcom al què un estava habituat suposa un esforç de readaptació a les noves circumstàncies que sovint fa mandra. El Berguedà n’és un bon exemple, ja que ha sigut víctima d’un canvi forçós esdevingut en poques generacions. Sembla ben bé que passejant per Berga i parant-hi atenció encara sigui possible percebre l’eco del soroll continu i eixordador provocat per l’anar i venir de les llançadores, amortit pel pas dels anys, anys que han dut els telers darrera una vitrina. Des de fa un temps, i en un rampell per trencar amb el passat actiu, les Berguedanes són al museu i les mines i colònies són un museu en sí mateixes. La realitat ha provocat que la indústria es retirés de la zona deixant pas al turisme com una de les principals fonts d’ingressos. Una solució amb èxit relatiu, que es podria resumir amb la ja coneguda expressió de “passar a ser un cul de sac a ser un cul de sac foradat”, després de la inauguració del túnel del Cadí. Comarca de processons, tenim per patrimoni cues amb pulcritud anglesa: en fan cotxes i erugues, que ja és casualitat. De res serveixen els laments, cal començar a cuidar-nos del què és nostre i fer-ho mirant endavant. Hem de ser pràctics, no estar per punyetes.

En aquest sentit, que es deixi de concebre la indústria tèxtil com quelcom del passat i es creïn projectes per impulsar-la és una bona notícia perquè encara queda feina per fer en aquest sector, dins l’àmbit tècnic. Fins ara, les úniques naus reaprofitades eren la del Caprabo i la del Konvent. Entre altres exemples, és també interessant adonar-nos del contingut dels pastorets de Pitarra i contextualitzar-lo, de la mateixa manera que cal seguir buscant utilitats als blocs de formigó del Vall.

El gat, tal i com l’ocell, desproveït de la vegetació que abans l’amagava, és vist ràpidament pel segon. La cotxa vola buscant branques més altes que la mantinguin a recer i el gat, capcot, camina lentament en direcció oposada, cap al centre de la plaça. Els nous escenaris després d’una sotragada no seran vàlids si són conservadors. Vull dir que de vegades, un petit canvi en el govern no és suficient si no es modifica el sistema. Cal veure aquests moments com oportunitats de millora i no pas aficionar-nos a l’esport nacional de la crítica sense obra ni raonament. Deixem-nos de queixes i, situats a la branca més alta, fem l’exercici d’observar atentament des del nou punt de vista.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 22/01/2016.

ELS SABORS DE LA CARA NORD

Quan un s’apropa al Querforadat després d'onze quilòmetres de curves és perquè té molts motius per fer-ho, o molt pocs. Molts, perquè el paisatge que envolta el poble no té preu. Les parets de la cara nord del Cadí s’allarguen a dreta i esquerra, imponents, i bé valdria la pena passar-se un dia sencer mirant com la llum els hi va donant forma i volum mentre canvia d’angle. Pocs, perquè el poble en sí és petit: quatre cases i prou. La vida animal supera de llarg la presència de persones, fins al punt que és més fàcil deixar-se acompanyar tot passejant carrerons pels gats que no pas saludar als veïns.

Aquest poblet de la Cerdanya alberga però una visita tan obligada com desconeguda. Una experiència que afegeix sabors i melodies a les roques que s’estenen escarpades davant nostre. Només cal travessar el poble per arribar a la última casa del nucli, una edificació vella, alta, caòtica, que com algunes veïnes seves, sembla abandonada. Però no: és Cal Mariet, un restaurant conegut tant per la seva cuina com pel munt d’anècdotes que han suscitat les excentricitats del seu propietari. Un local que agrada o no. Aquí tampoc hi ha termes mitjos.

En el marc d’una sala d’adequació i decoració peculiars, com una mena de Konvent d'alta muntanya, el dinar es desenvolupa amb fluïdesa. Patates emmascarades amb rosta per començar, seguides d’uns exquisits canelons de rostit amb tòfona dignes de menció especial, encenalls de foie i ous remenats amb ceps. Unes racions suficients de mida i de calories per arribar amb l’estómac al límit pel generós plat principal: costella de bou a la brasa. L’àpat acaba, no menys lleuger, amb una deliciosa coca de gerds per acompanyar el cafè. Elaboració senzilla però efectiva: en total, 60 euros invertits en ingredients de primera qualitat. Això sí: si vols verd, no miris el plat sinó el paisatge.

A Cal Mariet no es pot pagar amb targeta i diuen que, si no duus efectiu, el propietari t'aconsella que vagis al banc de Martinet, el més pròxim, i deixis els diners a la gasolinera del poble, en un sobre, indicant que són pel restaurant. També diuen que mai encara ningú ha deixat de pagar, i tan sols això ja és un bon indicador. Però si per una cosa aquest establiment s'ha fet famós és per l'afició del propietari a la òpera a tot drap. En aquest sentit ha sigut una llàstima que l'experiència pròpia hagi sigut silenciosa, com un àpat sense vi (ni descomptes). Per única melodia, el cling del microones i els xiuxiueigs de la parella que, amables i en absència del xef, intentaven fer tots els possibles per engegar el reproductor. En tot cas, un àpat recomanable per aquells que vulguin saciar la seva curiositat, com a mínim, amb una abundant dosi de proteïna.

CAL MARIET

El Querforadat

639 60 98 14

Dinars, sopars (depèn)

Prèvia reserva (més o menys)

FILOSOFIA DIÀRIA

Hi ha un reguitzell de disciplines sobre les quals recau erròniament una mala fama no merescuda, atribuïble en tot cas a la poca habilitat dels professors a l'hora de mostrar alguns conceptes. Perquè una matèria desperti interès en els alumnes cal, quasi de forma inevitable, que el mestre en sigui un apassionat. La filosofia és un d'aquests casos en els quals només la pronúncia del nom genera desinterès i badalls, d'una forma tan sistemàtica com absurda. L'acció de pensar l'executa tothom en més o menys mesura, i per tant aquests coneixements ens haurien de ser útils a tots i cada dia.

La creació del personatge Merlí i la sèrie a la qual dóna nom semblava un intent de canviar aquesta xacra, una voluntat clara de desemperesir el cervell dels que tenen por a coses que s'imaginen massa complicades, sense comprovació. Però Merlí no és ni de bon tros un Ramon Gené apropant l'òpera al gran públic. No. En el personatge fictici hi predomina la barroeria de House o Sherlock (el mateix, de fet) amb tocs afegits de masclisme accentuat, però al no ser un geni com ells, no se li pot perdonar. En la sèrie en general la filosofia ocupa més aviat un paper d'actor secundari, de fil conductor sense un pes substancial, un rol totalment dasprofitat. Ja que cada capítol duu per títol el nom d'un filòsof, les seves teories podrien adaptar-se a la trama d'una forma més gràcil i enginyosa, per exemple, fent que les vides dels protagonistes servissin d'exemple de tot allò que es va explicant. No seria, així, més fàcil d'assimilar la connexió de les idees amb el món real? Una forma natural de vincular el públic amb la matèria? I per què no fer referència a alguna mena de contingut extern amb finalitats didàctiques? Tot plegat sense incidir en la identificació generalitzada del concepte filosofia amb la seva història, la qual realment representa sols una porció petita de tot el què podríem aprendre.

L'estigmatització afecta no tan sols conceptes abstractes sinó també a una classe d'institut que poc s'assembla a la del centre que puguem tenir més proper, començant per la caracterització física dels alumnes i acabant pel funcionament i dinàmiques del professorat. Un realisme fàcilment assolible però que s'ha passat per alt en pro de la trama, que més aviat s'entrebanca amb tots els elements que, lluny de fer nosa, li haurien de donar suport. Amb un embocall d'aparença progre, la TV3 deixa entreveure un cop més en els detalls un pensament rovellat que no pertoca als nostres dies ni fa cap bé com a model: el Merlí és un professor del qual no cal prendre exemple.

Entenc que les bones crítiques que ha rebut la sèrie es deuen a aspectes ben resolts com ara les interpretacions. La idea també era bona, però es queda a mig camí del què podria arribar a ser, en termes divulgatius. El producte final no fa justícia al pensament. La filosofia és la mateixa abans i després de Merlí.

PASTANAGUES

Si un té ganes de sortir un dissabte al vespre i no vol acabar com el Friscu de la cançó dels Lax’n’busto, és quasi inevitable fugir de la capital berguedana. L’estructura decrèpita del Memfis serveix d’advertència, a l’entrada de la ciutat, d’allò que s’hi amaga dintre o, més aviat, del què no té: unes piràmides buides, el túmul funerari de l’oci nocturn de la ciutat, un monument pòstum a la calma dels caps de setmana. Ara, els únics que freqüenten la zona amb ganes de gresca són els conills veïns, que saludo amb complicitat cada cop que busco refugi Llobregat avall.

Però en el fons, tots som una mica com aquestes temoroses i pràctiques bestioletes: cadascú a la seva llodriguera, amb la seva gent i no m’emprenyis que ja estic bé. Tenim bars i barres, i barres de bar, però a vegades poca estima per la cultura que ens defineix. A manca de fures que ens atiïn, anem adormits. I així, la major part d’iniciatives que s’han anat creant amb la intenció de curar aquesta xacra -algunes d’ambicioses i altres de més senzilles- han anat fent fallida, al llarg del temps o morint prematurament amb tan sols una edició de vida. Amb una gestió que ara no és motiu d’anàlisi, Berga ha sabut conservar el patrimoni folklòric d’una forma correcta, però pel camí ha perdut el cinema, el festival de teatre i fins i tot discoteques i bars musicals han tancat, alhora que tampoc compta amb cap programació estable de concerts. Si bé acull els actes del FEMAP, el Punk al bosc i té un festival de dansa lliure, per exemple, això només cobreix una petita porció de l’ampli ventall d’aficions i interessos del públic berguedà, i per tant no crec que sigui suficient per satisfer la gran majoria.

En part no ens podem queixar, de tant en tant tenim concerts a l’agenda, però els organitzen entitats concretes i ja sigui per desinformació o per culpa del nostre tarannà esquerp, aquell recurrent què-diran-si que ens priva de tantes coses, que ens acabem quedant al sofà. I així s’esdevé la paradoxa. La ideologia, a vegades, ens nega allò que en termes generals pretén fomentar. És evident: per uns motius o per uns altres som un mal públic, i per tant no és d'estranyar que tot allò que s’enginya a casa s'acabi localitzant fora del terme municipal. Qüestió de supervivència. I a gastar els pneumàtics.

Quan un es mou a dreta i esquerra i s’adona que els veïns se’n surten molt millor, és inevitable qüestionar-se què fem malament. Generen sentiments de complicada gestió, contradictoris, perquè sé que nosaltres també ho podríem fer bé, perquè ho demostrem i ho hem demostrat més d’una vegada. Tornem a omplir el Memfis amb alguna idea, va. Tenim les pastanagues. Només ens falta sortir del cau.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 23/11/2015.

VIDA DE GOS

Article publicat al Nació Berguedà el 07/09/2015.

Un diumenge qualsevol d’agost, dotze de la nit. Pels carrers no s’hi passeja ni una sola ànima assedegada. En hores intempestives la ciutat és orfe de noctàmbuls, romàntics i curiosos. Un desert o un oasi. Aquests dies només la freqüenten grups de gent abillats amb cordes, cinta adhesiva i cartells, quadrilles de cowboys urbans a la recerca d’un gos esquerp que fa quasi dos mesos que ronda la ciutat després d’haver-se escapat de casa i no deixar-se atrapar per ningú.

L’animal és perseverant. Tothom el veu però ningú pot agafar-lo. Ha après a espavilar-se i ara és salvatge. Més que fugir, m’agradaria pensar que ha trobat en aquest estil de vida un al·licient que la rutinària vida de gos no li ofereix. La criatura, lúcida, ha decidit tornar als orígens de la seva espècie i no deixar-se manar per cap amo. Una simple acció instintiva que posa en dubte les obligacions que s'assignen a cada individu per convenció social, per pertànyer al ramat. Viure al poble és sinònim de ser la diana de tants ulls que espien des de darrera la cortineta. Qüestionar la llibertat dels altres i pretendre que no es moguin de la parcel·la d’existència on l’atzar els ha situat és esport nacional.

Però no ha marxat del nucli urbà. Segur que això li permet alimentar-se, però també li propicia certs riscs. No és ruc: ho sap.  I per això penso que potser realment no vol marxar-ne. Ha ensumat en aquells carrerons color curri de cases decrèpites que conformen el casc antic històries d’altres èpoques, i ha notat que, quan s’hi perd, el temps passa a un altre ritme, el dels dies que comencen amb els primers vols de les orenetes i acaben amb el dels estols d’estornells buscant un jaç on passar les hores fosques. Potser ha entès que la vida és això, deixar-se llepar pel sol en endormiscades passejades matinals cap al castell i no demanar gaire res més que poder observar tranquil·lament el paisatge. Tan sols per veure la llum tangencial del capvespre tacar les Canals de Sant Miquel val la pena jugar-se la llibertat.

Ara, durant les nits solitàries d’estiu a les que la ciutat ens té avesats, recorro els carrers mancats de noctàmbuls, romàntics i curiosos amb la companyia imaginària, com si fos una ombra que camina a la meva vora, d’un gos que ha fet el què altres no gosen. A mode d’agraïment prenc partit i accepto la seva tossuderia. No patiu: sap el què es fa, sabrà cuidar-se. Quantes coses n’hem d’aprendre, de les bèsties.

TÒPICS

És curiós veure com, de vegades, per defugir quelcom, fem una marrada tal que, girant en cercle amb poca traça, hi acabem topant de cara. Amb els tòpics també passa, i el programa Som Dones que s'emet al 33 em sembla un clar exemple d'aquest error. Es volia fer un programa dedicat a les dones que ha acabat essent un anunci de compreses.

Sóc ingènua i no crec, o m'agradaria no fer-ho, en les males intencions, per això em pregunto quina mena de favor és aquest de donar veu a una representació de l'aproximadament 50% de la humanitat en un espai a part de la resta de la programació i de mitja hora escassa. No sé veure, en aquest format, cap funció integradora (i menys essent-ne un home el director), com tampoc l'hi veig en l'execució, feta des del tòpic masclista de la dona asseguda al sofà i que només xarra. Si bé el contingut de la conversa pot ser interessant, l'entorn els juga una mala passada. Perquè si tot això fos necessari, el problema fóra realment greu. Per sort no és així, i altaveus d'aquest tipus, més que necessitar-los, ens fan nosa.

Els temes generals que, programa a programa, es van tractant, deixen en evidència que l'enfocament no està tant actualitzat ens agradaria. Que en el capítol que es parla de sexe es faci referència pràcticament només a l'anatomia femenina des d'un punt de vista mèdic és força conservador i redundant: el nostre cos, justament perquè és nostre, ja ens el coneixem. Però ei, si s'ha d'anar per aquí, debatem sobre els problemes que hi ha encara avui a l'hora de parlar de la menstruació en segons quins àmbits. Però això, és clar, si no queda més remei. Perquè sembla ser que encara és d'hora per relacionar sexe i plaer a la televisió pública. La moral cristiana encara pesa massa, i així la dona segueix apareixent als mitjans en el rol submís d'aquell que només pot complaure. No fos cas que trenquéssim el tabú de parlar de pornografia, i menys de pornografia feminista. Encara que fem un programa de i per dones. Ui no, això deixem-ho pel segle següent. No fos cas.

Per sort, les coses, són més senzilles: i és que el punt de vista femení no cal buscar-lo. Simplement existeix quan qui parla és una dona.

LA CULTURA QUE ENS UNEIX

La distribució del temps que, com a societat, apliquem per ordenar-nos, és ben sòrdida. Tant, que decidim no escoltar música durant un dia en contra del 21% d'IVA cultural però l'endemà, quan pretenem recolzar als músics assistint a un concert, coherents amb el nostre fer del dia anterior, sembla que, per alguns col·lectius emmarcats dins l'àmbit cultural, siguem el diable en persona.

Ahir s'estrenava a l'Auditori de Barcelona el tercer disc d'Obeses, espectacle que no sols comptava amb l'actuació del grup sinó també amb l'actuació de la Banda Municipal de Barcelona i una part del Cor Jove de l'Orfeó Català. Un bon sarau. Fa tant temps que les entrades són a la venda que fins i tot alguns despistats ja en van comprar pensant-se que l'esdeveniment estava programat pel dia 21 de maig del 2014, és a dir, per un any abans. I és que que un jove compositor de 29 anys presenti una obra de tal magnitud en aquest espai és un fet excepcional.

Però ahir, a l'Auditori, hi passaven més coses. Des de fa 22 dies els acomodadors del teatre estaven en vaga com a protesta pels sous que reben i les condicions de treball en les que es troben, com a subcontractats a través d'ETTs. Després que s'hagi contractat seguretat privada per part del mateix Auditori per a suplir els seus serveis, ahir van dir prou. Alguns diuen (cosa que caldria contrastar) que aprofitant l'acte i creient que obtindrien, dels seguidors del grup, el recolzament que necessitaven per fer la seva causa visible.

En el fons, però, que ambdós fets coincidissin no deixa de ser una casualitat, donada la diferència de dates en les respectives programacions. Jo hi era, i vaig decidir entrar. I no considero que això em posicioni en un bàndol o en un altre perquè veient la bona voluntat que ha posat el grup en els comunicats emesos avui (tard, certament, perquè no se'ls va avisar amb marge de temps suficient per negociar res), tot acord hauria sigut possible i, per tant, potser no era necessari arribar al conflicte. Condemno els contractes escombraria perquè tots avui en dia sabem què són. I condemno, per sobre de tot, la violència amb què va acabar la manifestació. Tanta brutalitat impacta i és precisament això el què provoca la ràbia que ha obligat la consciència de molts a escollir bàndol.

La mescla que s'ha creat és dissortada com desafortunats són els comentaris de La Directa, titllant d'obsessionats als que vàrem decidir entrar. Pensem, tenim opinió, malgrat no sigui la que els vaguistes voldrien. No som fanàtics per no haver actuat segons les suposicions d'un col·lectiu. Estem d'acord en el què. Ara, sincerament, crec que el com era errat, i prova d'això és la irreal estampa d'antiavalots encarats amb princeses i altres personatges pintorescs. Precisament Obeses és un grup amb caràcter i reivindicatiu com pocs. Allò no quadrava de cap manera. 

Entenc que els acomodadors necessitin expressar el seu malestar, però el problema potser està en la ineficiència dels mitjans, que no fan aquestes lluites visibles. Si la visibilitat s'esdevé mitjançant el boicot a actes culturals i actituds forçades, tots hi acabarem perdent perquè, al cap i a la fi, ells viuen precisament de la cultura i el públic és qui l'alimenta. Si això és així, evidentment tenim un problema que en cap cas es resol sense el diàleg i una actitud transformadora global positiva. 

Si surts amb la intenció de divertir-te i de cop et trobes, entre l'espasa i la paret, havent de defensar una causa que fins fa cinc minuts no era la teva, la confusió és bestial. Però ni dubto de la causa dels vaguistes, ni de la correcta actuació d'Obeses, ni de la meva decisió i opinió sobre tot plegat. Sí que ho faig de la direcció de l'Auditori, ahir invisible (tret d'un mail de disculpes en data d'avui), i del Sistema en general, però això darrer no és nou. No vull haver haver de prendre partit a la força. No com ahir, d'una forma tant violenta i dissortada. Ahir, en el fons, tots érem allà per la cultura. No hauria estat tant difícil entendre'ns.

SOM

Som néts de la guerra, fills de la dictadura i germans de la crisi. No ens podem queixar: carreguem a les espatlles anys d'experiència per afrontar-ho tot. Naveguem a la deriva, perduts entre falses promeses de futur i un present gens encoratjador, amb les il·lusions delmades a base d'incompetència. Però ens en sortirem. La sang ens bull.

Som la generació de la por. La de les conseqüències nefastes, la dels peròs, dels consells conservadors, la de les mentides als telenotícies. Ens volen estàtics, reticents al canvi per si un cas és pitjor. Volen que sobrevisquem en comptes de voler-nos vius. Els somnis estan prohibits en aquests temps que corren.

Som la generació incompresa. La generació de la qual s'espera que sacrifiqui la felicitat pel sou, sigui quin sigui, vingui d'on vingui. La que és rebutjada si per principis diu no a una oportunitat, titllada de desagraïda si aspira a quelcom més que vuit hores al dia d'una feina que no fa sentir útil. Perquè el sistema diu que felicitat és un cotxe car i hores extres, però això no s'especifica en cap clàusula de cap contracte. I a nosaltres, els estereotips ens importen poc. El sistema no ens mana, i somriure és la millor manera de plantar-li cara.

Som la generació desaprofitada. La inversió perduda, la dels coneixements desats en un calaix. El govern ens subvenciona els estudis i després, benevolent, paternalista, ens aconsella emigrar si volem viure d'allò que sempre havíem somniat. Marxa o queda't en aquestes arenes movedisses que hem creat.

Tot plegat ens ha fet aprendre que la vida no té cabuda a dues pàgines de currículum. I és per això que, malgrat tot, som. Exigents i inconformistes. Malgrat no els hi interessi, tenim coneixements i tenim principis. El saber ens l'han donat ells, la moral les circumstàncies. I no dubtarem en fer-los servir: són la nostra única arma.

Sona: El padrí, Oques grasses. 

"Advertising has us chasing cars and clothes, working jobs we hate so we can buy shit we don't need. We're the middle children of history, man. No purpose or place. We have no Great War. No Great Depression. Our great war is a spiritual war. Our great depression is our lives. We've all been raised on television to believe that one day we'd all be millionaires, and movie gods, and rock stars, but we won't. And we're slowly learning that fact. And we're very, very pissed off." Fight club.

MATAR EL DRAC

Roses, princeses i dracs. No és estrany que Sant Jordi sigui un dels millors dies de l’any, perquè segurament té tots els ingredients que necessita per ser-ho. Però malgrat estiguem a les portes d'una diada per celebrar, no ens deixem enlluernar per l’eufòria col·lectiva: de vegades els dracs no s’amaguen on ens pensem. Les roses, malgrat ens deixem endur pel seu perfum i ens n’oblidem, tenen espines.

És una llàstima que ens haguem entossudit a fer que aquesta jornada sigui un particular homenatge català a les pel·lícules Disney. Les llegendes mai deixaran de ser llegendes, però això no vol dir que no mereixin un tractament actualitzat i d'acord amb els temps que corren. Ens hauríem de fer mirar això de promocionar rols femenins submisos i desvalguts com la cosa més normal del món. Vigilem què ensenyem a les escoles, relativitzem. Sant Jordi és el patró de Catalunya, un model, però no en prenguéssim pas exemple. Les pubilles d'avui en dia no necessitem cavallers que ens rescatin de res. Procurem sortir-nos-en soles. Gràcies.

La part cultural salva la diada, sempre i quan aquesta sigui del nivell que el país mereix. Si J.R.R. Tolkien va inventar-se la Terra Mitjana és perquè necessitava un suport fet de la mateixa matèria fictícia que totes aquelles criatures etèries que s'havia empescat i que en algun lloc o altre havia d'encabir. Una lògica coherent que els catalans hem obviat totalment a l'hora de situar una llegenda en un punt real del territori, la qual cosa té la seva gràcia, per l'absurditat que suposa. Perquè Montblanc acapara el protagonisme de tota aquesta història? Simplement perquè té muralles? Deixant de banda el contingut, que es fomentin nyaps com la seva representació de la llegenda, és de nou digne d'estudi. Si aquesta vil·la s'ha de quedar el monopoli d'una història masclista (debats sobre el contingut a part), com a mínim que algú salvi la situació amb un text i una escenografia dignes. Que sigui una obra feta pel poble no pot justificar-ne la mala qualitat. Gaudim de la sort de tenir entre nosaltres professionals del sector d'alt nivell, i la desgràcia de no ser-ne conscients. Tot plegat, un còctel difícil de digerir.

Demà, que els llibres siguin d'autors de casa, les roses del roser de la cantonada. Estimem a qui ens vingui de gust i, a ser possible, a tothom. Regalem llibres i roses indiscriminadament, perquè Sant Jordi, malgrat tot, segueix essent un dels dies més bonics de l'any i val la pena celebrar-ho, però sense perdre el senderi. No oblidem que el drac l’hem de matar una mica entre tots i totes sense excloure ningú. Perquè les princeses, d’això, també en saben.