dimarts, 15 de setembre de 2015

VIDA DE GOS


Article publicat al Nació Berguedà el 07/09/2015.

Un diumenge qualsevol d’agost, dotze de la nit. Pels carrers no s’hi passeja ni una sola ànima assedegada. En hores intempestives la ciutat és orfe de noctàmbuls, romàntics i curiosos. Un desert o un oasi. Aquests dies només la freqüenten grups de gent abillats amb cordes, cinta adhesiva i cartells, quadrilles de cowboys urbans a la recerca d’un gos esquerp que fa quasi dos mesos que ronda la ciutat després d’haver-se escapat de casa i no deixar-se atrapar per ningú.

L’animal és perseverant. Tothom el veu però ningú pot agafar-lo. Ha après a espavilar-se i ara és salvatge. Més que fugir, m’agradaria pensar que ha trobat en aquest estil de vida un al·licient que la rutinària vida de gos no li ofereix. La criatura, lúcida, ha decidit tornar als orígens de la seva espècie i no deixar-se manar per cap amo. Una simple acció instintiva que posa en dubte les obligacions que s'assignen a cada individu per convenció social, per pertànyer al ramat. Viure al poble és sinònim de ser la diana de tants ulls que espien des de darrera la cortineta. Qüestionar la llibertat dels altres i pretendre que no es moguin de la parcel·la d’existència on l’atzar els ha situat és esport nacional.

Però no ha marxat del nucli urbà. Segur que això li permet alimentar-se, però també li propicia certs riscs. No és ruc: ho sap.  I per això penso que potser realment no vol marxar-ne. Ha ensumat en aquells carrerons color curri de cases decrèpites que conformen el casc antic històries d’altres èpoques, i ha notat que, quan s’hi perd, el temps passa a un altre ritme, el dels dies que comencen amb els primers vols de les orenetes i acaben amb el dels estols d’estornells buscant un jaç on passar les hores fosques. Potser ha entès que la vida és això, deixar-se llepar pel sol en endormiscades passejades matinals cap al castell i no demanar gaire res més que poder observar tranquil·lament el paisatge. Tan sols per veure la llum tangencial del capvespre tacar les Canals de Sant Miquel val la pena jugar-se la llibertat.

Ara, durant les nits solitàries d’estiu a les que la ciutat ens té avesats, recorro els carrers mancats de noctàmbuls, romàntics i curiosos amb la companyia imaginària, com si fos una ombra que camina a la meva vora, d’un gos que ha fet el què altres no gosen. A mode d’agraïment prenc partit i accepto la seva tossuderia. No patiu: sap el què es fa, sabrà cuidar-se. Quantes coses n’hem d’aprendre, de les bèsties.