La distribució del temps que, com a societat, apliquem per ordenar-nos, és ben sòrdida. Tant, que decidim no escoltar música durant un dia en contra del 21% d'IVA cultural però l'endemà, quan pretenem recolzar als músics assistint a un concert, coherents amb el nostre fer del dia anterior, sembla que, per alguns col·lectius emmarcats dins l'àmbit cultural, siguem el diable en persona.
Ahir s'estrenava a l'Auditori de Barcelona el tercer disc d'Obeses, espectacle que no sols comptava amb l'actuació del grup sinó també amb l'actuació de la Banda Municipal de Barcelona i una part del Cor Jove de l'Orfeó Català. Un bon sarau. Fa tant temps que les entrades són a la venda que fins i tot alguns despistats ja en van comprar pensant-se que l'esdeveniment estava programat pel dia 21 de maig del 2014, és a dir, per un any abans. I és que que un jove compositor de 29 anys presenti una obra de tal magnitud en aquest espai és un fet excepcional.
Però ahir, a l'Auditori, hi passaven més coses. Des de fa 22 dies els acomodadors del teatre estaven en vaga com a protesta pels sous que reben i les condicions de treball en les que es troben, com a subcontractats a través d'ETTs. Després que s'hagi contractat seguretat privada per part del mateix Auditori per a suplir els seus serveis, ahir van dir prou. Alguns diuen (cosa que caldria contrastar) que aprofitant l'acte i creient que obtindrien, dels seguidors del grup, el recolzament que necessitaven per fer la seva causa visible.
En el fons, però, que ambdós fets coincidissin no deixa de ser una casualitat, donada la diferència de dates en les respectives programacions. Jo hi era, i vaig decidir entrar. I no considero que això em posicioni en un bàndol o en un altre perquè veient la bona voluntat que ha posat el grup en els comunicats emesos avui (tard, certament, perquè no se'ls va avisar amb marge de temps suficient per negociar res), tot acord hauria sigut possible i, per tant, potser no era necessari arribar al conflicte. Condemno els contractes escombraria perquè tots avui en dia sabem què són. I condemno, per sobre de tot, la violència amb què va acabar la manifestació. Tanta brutalitat impacta i és precisament això el què provoca la ràbia que ha obligat la consciència de molts a escollir bàndol.
La mescla que s'ha creat és dissortada com desafortunats són els comentaris de La Directa, titllant d'obsessionats als que vàrem decidir entrar. Pensem, tenim opinió, malgrat no sigui la que els vaguistes voldrien. No som fanàtics per no haver actuat segons les suposicions d'un col·lectiu. Estem d'acord en el què. Ara, sincerament, crec que el com era errat, i prova d'això és la irreal estampa d'antiavalots encarats amb princeses i altres personatges pintorescs. Precisament Obeses és un grup amb caràcter i reivindicatiu com pocs. Allò no quadrava de cap manera.
Entenc que els acomodadors necessitin expressar el seu malestar, però el problema potser està en la ineficiència dels mitjans, que no fan aquestes lluites visibles. Si la visibilitat s'esdevé mitjançant el boicot a actes culturals i actituds forçades, tots hi acabarem perdent perquè, al cap i a la fi, ells viuen precisament de la cultura i el públic és qui l'alimenta. Si això és així, evidentment tenim un problema que en cap cas es resol sense el diàleg i una actitud transformadora global positiva.
Si surts amb la intenció de divertir-te i de cop et trobes, entre l'espasa i la paret, havent de defensar una causa que fins fa cinc minuts no era la teva, la confusió és bestial. Però ni dubto de la causa dels vaguistes, ni de la correcta actuació d'Obeses, ni de la meva decisió i opinió sobre tot plegat. Sí que ho faig de la direcció de l'Auditori, ahir invisible (tret d'un mail de disculpes en data d'avui), i del Sistema en general, però això darrer no és nou. No vull haver haver de prendre partit a la força. No com ahir, d'una forma tant violenta i dissortada. Ahir, en el fons, tots érem allà per la cultura. No hauria estat tant difícil entendre'ns.
