NOVEMBRE

3. Un arbre ben plantat.

15. Pots apujar el volum del silenci, siusplau?

16. Aprendré a dibuixar-te.

18. T'enbesaré al buit.

19. El teu raspall de dents i el meu -crec- combinen.

20. Sempre em sembla massa poc.

En Cara Dura.

OCTUBRE

3. Comprar roba no rentable.

He crescut molts anys, des de l'any passat.

Que el gos necessiti un cangur.

10. El preu de la perruqueria era excessiu, una autèntica presa de pèl.

11. Des que conegué al noi puntual sempre més va fer tard.

El tacte de les ovelles de polièster.

Tenir suficient confiança amb algú com per escriure-li la inicial del nom en minúscules.

16. Veure una contrassenya escrita amb xifres i notar-la nua, sense els puntets que l'acostumen a amagar.

27. Aprofitar l'hora de més del canvi horari més d'una vegada. 

SETEMBRE

5. Al final tota la gent acaben essent la mateixa persona. 

Les secretàries de l'escola d'idiomes tenien molt mala lletra. 

9. Explica'm la teva vida. Pots començar a partir de la setmana passada.

La gent que fuig no sol tenir les coses clares. Llavors, cap a on van?

11. La gent se'n va a dormir pensant-se que l'endemà el món haurà canviat. Sembla que les coses importants sempre hagin de passar a partir de la mitja nit, i que nosaltres no hi tinguem res a veure.

12. Fotografiar amb un llapis el què encara no ha passat.

Estimar algú perquè és lliure i demanar-li que es casi amb tu. 

14. Un silenci tant dens que es pot esculpir i fer-ne carreus. Amb els carreus construïr una via per arribar abans davant del que calla. I, amb la mateixa pressa, implorar confessions.

17. Dir adéu uns quants cops seguits o, més exactament, fins aviat.

25. La fermesa de les casualitats quan no és cap paradoxa.

ESTEM PER ROMANÇOS

Devotament devoro versos quan mai ho hauria dit. Delit. M’agombolo en el ritme precís de les paraules exactes. Exacte i precís: èxtasi. Pedrals és deu desbordada que brolla imaginació a raig fet, a cor què vols, però endreçada. No prengueu dreceres: la cadència dels seus versos no permet badallar entre punt i majúscula. Sí, vet-ho aquí: la poesia enganxa. Perquè no? 

El Romanço d'Anna Tirant és més que un llibre perquè, ras i curt, en són molts alhora. Es fa difícil, per tant, parlar-ne en conjunt. Bé que podria parlar d'en Quim Porta, de l'Anna Tirant o dels Estàsims, però tots es nodreixen d'un permanent estat de sorpresa que jo no sabria transmetre. Totes les històries entren pels ulls i deixen un murmuri a les orelles, un eco que et ronda com mosca empipadora voltant-te el cervell i de la qual no et pots deslliurar ni a cops frenètics, un fil per lligar que queda suspès en l'aire talment ho faria un ham. Ara un "perquè?" t'assetja, adés t'inunda la simpàtica satisfacció d'haver estat còmplice d'una de les moltes picades d'ullet de les quals la publicació és curulla i de les quals els ciutadans rasos n'enganxem, segurament, un percentatge més baix del què ens pensem. Avisats de la possibilitat d'ésser dissortadament presos d'una indigestió informativa (res greu, mantingueu un diccionari a mà), aspireu aire i submergiu-vos, siusplau, en aquest captiveri voluntari, gens carregós. És una ordre, i si em creieu veureu perquè.

Dissabte passat, a l'Ateneu d'Avià, es vivia una d'aquestes delirants experiències que són els recitals del mestre Josep Pedrals. La tempesta afegia uns efectes especials que ajudaven a no voler sortir d'aquell refugi que més que aïllar-nos de fora ens mantenia dins. Llamps i trons, Pedrals és nervi pur! Si bé la teatralització ajuda a entendre versos del Romanço, el recital en sí encabeix mil versos més d'allò més variats i, alguns, fins i tot de darrera fornada, amb rimes embastades. Creieu que exagero? A veure: qui és capaç de poetitzar bisos? D'acabar un recital amb un "Què voleu que us reciti?", bo i sabent que no corre cap perill? Per tot plegat, ja no goso titllar a en Pedrals de poeta, perquè és una paraula que se li queda curta i que reclama imperiosament matisos. Amb el temps, se li ha quedat petita.

El que importa d'un artista 

és la força i el valor 

per ficar-se a l'autopista 

anant amb ciclomotor

Professa, però ell, el ciclomotor, ja fa temps que el va aparcar al garatge i allà dormita, sota ben bé un dit de pols. Ara el geni es mou amb normalitat absoluta pels mons dels mots a dos-cents per hora, com li escau. Pedrals és qui, engrescador, ens pot ajudar a desrovellar el concepte de poesia. Destre tant en l'art d'escriure com en el recitar, ens fa veure que riure, admirar i escoltar versos, tot alhora, és possible.

NÒMADES O IMMIGRANTS

Marxar. Sembla que darrerament tot ens hi empenyi, que tot ens cridi amb veus inaudibles que ho fem, que el destí que somniem està més enllà de la frontera. Que només ens cal fer una passa. Que, després d'haver-nos llançat al buit, ho tindrem tot. I totes aquestes promeses vanes són tant irreals com és real la por que ens embolcalla cada dia i aquí, a casa.

El món sembla tirar endavant quan és evident que tot plegat ha de retrocedir una mica per a recuperar un equilibri que estem perdent. No obstant, al jovent se li reclama tornar massa endarrera i forçosament, imposant un nomadisme venut avui en dia com una experiència positiva, a mode de distracció. Buscar feina a l'estranger i mentrestant aprendre idiomes. Ens ho diuen així, com si ens avorríssim i fos una ganga impossible de rebutjar. Ens ho plantegen com una aventura, oblidant un verb ja passat de moda. Perquè immigrar no és una acció que puguin fer els europeus, i no és una opció que es prengui a la lleugera. 

Immigrant és qui es veu obligat a deixar la seva terra buscant unes millors condicions que allà no ha pogut trobar. Immigrants, diguin el què diguin, són tots aquells que van a servir cafès a Londres. Immigrants ho serem la major part del jovent, que ens veiem forçats a deixar les nostres llars àrides de mà d'obra i d'iniciativa. Ho serem tots aquells que, malgrat voler romandre on hem nascut, la nostra terra no ens ofereix un espai per a desenvolupar el què nosaltres podem donar-li. Després de la inversió que suposa pel Govern l'escolarització d'una persona fins als divuit anys més tres o cinc anys a la universitat pública i un o dos de màster, o bé de cicles formatius, ens veiem obligats a repartir els resultats de tant d'esforç (econòmic) a on no ens han ajudat a crèixer professionalment. A un lloc on potser ni som ben rebuts, perquè no deixem de ser forans. Però sembla que el nostre país encara no vol veure ni quantificar quants diners perd d'aquesta forma.

Sí, és cert, tots els que han marxat expliquen les seves vivències amb un posat diferent, i en el seu rostre es dibuixa l'esforç i la satisfacció d'haver-se'n sortit. Amb un espurneig als ulls indici d'una saviesa que comença a acumular-se i un mig somriure triomfant que indica que per res les coses són fàcils, que han après a caure i redreçar-se, desesperar-se, asserenar-se i seguir. Però sempre recorden les reunions amb els del seu país amb nostàlgia, i que quan parlen amb els de casa ho poden fer relaxadament, amb la seva llengua. Sempre, enmig d'aquestes converses, en algun moment o altre, la mirada se'ls enfosqueix. La distància dóna perspectiva i ells saben més que ningú què vol dir marxar. I saben que no és un camí de roses tal i com ens ho pinten. Ells sí que saben què vol dir ser un immigrant.

AGOST

3. Quan vagis a comprar memòria, si te'n recordes, porta-me'n també per a mi.

4. Creu-me: ho dic mig en broma, i mai havia parlat tant seriosament.

16. Mai estic sola. Quan no hi ha ningú al meu voltant converso igualment, gens mancada de companyonia: moltes personetes formen part de mi i tinc la sensació que totes opinen diferent. Amb una conversa així d'animada la concentració en un objectiu concret -sigui quin sigui- és impossible.

20. Bolets i xampinyons.

Prometre's escriptura eterna.

26. Em giro cap a l'esquerra per preguntar al company què fem seient en un lloc tant estrany, tant visible, havent-hi cadires pertot. Em respon que estem en una talaia i d'aquesta forma controlem tot el què passa a la terrassa. Em giro a la dreta i pronuncio la mateixa qüestió. El company de la dreta em diu que estant allà tothom ens pot veure i espiar què fem. 

31. Estimar dispersament.

TOTES LES MANERES POSSIBLES PER ENTENDRE'NS

La gent del nord té els ulls clars per contraposició amb els seus cels tempestuosos. Uns cels agitats i uns ulls que transmeten la calma del seu tracte i recorden les gèlides temperatures dels seus mars. La gent del nord té la pell blanca, boirosa. Sembla que a través de la seva pell es puguin transparentar tots els seus secrets. Deu ser per la cristal·linitat dels seus cossos que tots ells s'expressen.

El moment en què un clima auster et regala l'oportunitat de torrar-te al sol com un llangardaix (o salamandra, potser seria més escaient) és deliciós i d'obligada compartició. Amb una pinta a la mà, en una imitació maldestrement folklòrica de qualsevol bar andalús, amb una rauxa postissa absolutament graciosa i una obertura total vers les altres cultures. En moments com aquest el cos es relaxa i cal poc més que la voluntat d'entreobrir els llavis perquè la conversa flueixi, eficient. Mesclant idiomes i gesticulacions, coneixements i coincidències, accents d'altra part de món. Expressant de totes les manres possibles les ganes de saber com és el teu dia a dia habitual, a casa teva, enmig dels boscos, de la gran ciutat o potser a l'estepa siberiana.

És curiós veure com som capaços d'espavilar-nos quan les paraules es mesclen i no acaben de ser precises, o bé, per prematures, no acaben d'anar més enllà del cervell. És curiós com la natura, sàvia, se les enginya per mostrar les pulsions més enllà de tota possible barrera idiomàtica. Per això és bonic saber que quan les paraules s'entrebanquen i no brollen prou seguides és possible parlar molt més pels ulls i per la pell que per la boca. Davant l'ànisa de no poder-te expressar, alleuja saber que hi ha idiomes universals i idiomes inventats que també funcionen.

No tinc temps per aprendre tots els idiomes del món i per això en alguns moments he d'atànye'm forçosament al llenguatge universal del cos. Celebro en aquests casos que converses que començen amb quatre frases curtes vocalitzant somnis puguin seguir esdevenint-se mudes però igualment riques, fetes d'esperes, somriures, propostes, companyia i llambregades.

SER DEL MÓN

- What country do you come from?

- I'm from Barcelona.

I a l'interlocutor, si és de procedència hispànica i per casualitats de la vida us heu anat a trobar a l'altra part del món, possiblement se li enfosquirà la mirada i adoptarà un posat més hostil, lluny de mostrar la solidaritat esperada davant l'encontre d'algú en la mateixa situació. I curiosament l'arrel d'aquesta actitud no es troba en la sorpresa d'obtenir el nom d'una ciutat al demanar per un país, incoherència que passa per alt a aquest tipus d'interlocutors.

Davant de la primera qüestió, i si qui la formula és estranger, segurament també passarà per alt la resposta errònia però la completarà amb una tirallonga la mar de simpàtica: "Messi!" (que no és català), "flamenco!" (i Andalusia no ocupa tota la península) o, per fi: "Gaudí, Sagrada Familia!" Finalment algú l'encerta.

Ambdues reaccions fan evident que tenim un problema. Bé, de fet, dos problemes. I és que resulta que els nostres anhels independentistes no han fet més que sembrar arreu del territori castellanoparlant una animadversió incurable envers el poble català i a canvi d'això no hem sigut capaços ni tan sols de saber-nos vendre bé al món. I no és per falta d'icones, entre les quals l'arquitecte català despunta. Però repeteixo: no està sol.

Aquests dies, entre la gentada que ocupava els racons del High Street d'Edimburg, he vist que les coses poden ser d'una altra manera.  La gent jove s'amuntegava frenèticament per ensenyar als visitants el seu talent o, si més no, les seves ganes de treballar. El Fringe és un aparador internacional de teatre còmic on pràcticament tot hi té cabuda. L'entusiasme amb què t'explicaven les obres que representaven o el personatge que interpretaven, insistint amb el lloc i l'hora on es duria a terme l'espectacle, eren sorprenents. Jo, en comptes d'encomanar-me de l'alegria dels artistes, em sentia profundament decebuda al veure que un fet remotament similar mai es podrà donar a casa, on la cultura cada cop pateix més retallades. No demano engiponar-nos ara un event mundial (no amb les dubtoses intencions i beneficis que va tenir el Fòrum de les Cultures...) sinó buscar la manera de que els escriptors novells puguin representar les seves obres. Quan, aquí, algú els hi ha fet cas? Jo no tinc notícia que tal fet s'hagi esdevingut encara.

Escòcia demostra tenir els mateixos objectius que nosaltres però estar mil vegades més preparada per gosar preguntar-se si arriba el moment d'assolir-los. Tot turista que pensa en Escòcia li ve al cap la imatge del monstre del llac Ness, i qui pensa en Catalunya pensa en el flamenc. Crec que no és per falta d'atraccions que les identificacions siguin errònies, sinó per la manera descafeïnada d'exportar-les al món, o fins i tot de promocionar-les dins el propi territori (tot el què s'esdevé fora de la capital sovint és menystingut). Em sembla ridícul que una festa que és Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat com és la Patum no tingui una pàgina web oficial on s'expliqui en què consisteix la festa com a mínim en anglès. Em sembla desastrós que Verdaguer no s'ensenyi a les escoles amb adaptacions dels poemes per als més menuts, o que Guillem de Berguedà no tingui el reconeixement que té fora de casa seva. Em sembla intolerable que el jovent amb estudis del país no tingui manera de promorcionar-se i que per contra se li vengui la idea d'anar a servir cafès a Londres com una experiència enriquidora. Serà tant enriquidor com ells vulguin, però d'això, tota la vida, se n'ha dit emigrar. Fugir d'un lloc que s'està convertint en un desert d'il·lusions i d'oportunitats.

I clar, després de tot això, quan servidora diu que és de Barcelona i rep a canvi una mirada desaprovadora, sent vergonya. No per ser d'on sóc sinó perquè per rebre aquesta resposta alguna cosa hem d'haver fet malament. No estem més a prop del nostre objectiu i a sobre cada dia tenim més i més gent en contra.

Les dificultats per desenvolupar la cultura al nostre país es poden entendre a nivell econòmic quan tot balla, i hi ha prioritats evidents com ara la sanitat. Però si no sóm capços de sostenir el què ens fa diferents, ja sigui amb diners, enginy o amb il·lusió, potser encara no estem a punt per reclamar que aquesta diferència sigui, d'una vegada per totes, definitiva. Si, a més, tot plegat només genera odi i discussions, amb mi no hi compteu. Jo seguiré essent catalana, però no em penso barallar per una frontera: només vull ser del món i poder-ho explicar. En pau.

JULIOL

1.  - Adéu!

     - Aldiable!

- Com va la feina?

- Malauradament, ve.

Preparava la xerrada a la qual assistirien els Enginyers Tèxtils, ordint un discurs que, al escoltar-lo, els oients no puguéssin perdre el fil.

4. Avui t'he somniat eteri, esmunyedís entre els meus dits. Però, vistes les diferències amb la realitat, veig que puc estalviar temps: pel pròxim cop, recorda'm que quedem directament en el món oníric que, tant se val, serà el mateix que fer-ho en el tangible.

5. Els amics dels meus amics són els meus amics. Les amigues dels meus amics no són les meves amigues. Que tampoc cal passar-se d'innocent.

6. Saltar del tren a qualsevol estació a l'atzar per descarrilar metafòricament.

Quan m'hi poso, m'agradaria escriure d'una tirada el diari de tot el mes, per enllestir feina.

8. M'agradaria anar a la lluna tan sols per poder dir que estic a la lluna, i que, per una vegada entre tantes, no sigui cap metàfora.

10. Hi ha qui parla de morts tristes, però jo no els entenc: sóc incapaç de concebre el concepte de mort alegre.

Les orenetes decents són falciots.

15. Quan hom té coneixença del racó on t'amagues, seguir-ho fent és d'imbècils, en tant que l'objectiu inicial, per definició, se l'enduu la descoberta.

Conec gent tant diferent que té la raó absoluta...

21. "Estic prou boja com perquè confiïs en mi."

23. Que a un hotel et preguntin si vols un llit de matrimoni em sembla d'una xafarderia descarada.  

26. Com hi ha morosos de xifres, us puc assegurar que també existeixen els morosos de paraules.

27. Com que diuen que un ignorant és més feliç, ocupo el meu temps llegint llibres en blanc.

La fidelitat és relativa.

30. Mai compro roba, sinó el bocí d'imaginació en què em veig lluïnt-la.

LA NORMALITAT D'IKEA

De vegades, donar un tomb en un lloc tan inofensiu com és el conegut magatzem suec de mobiliari i varietat d'utensilis casolans pot ajudar a ordenar més coses de les que ells pensen, com els llibres i els Cd's que campen per l'habitació o tots els sabons, raspalls i esponges que habiten al labavo. Els laberíntics espais d'Ikea permeten mirar més enllà de les prestatgeries per veure, a través d'unes finestres imaginàries pintades a la paret, una llambregada del què és un país normal i que, a més, fa les coses ben fetes.

Ikea dóna feina i en aquest sentit i a hores d'ara això sembla més típic d'una ONG que no pas d'una empresa. Però és que a més són ecològics, estalvien en embalatges, redueixen el volum dels mobles per a que el transport sigui més eficient (i més barat, és clar, que al cap i a la fi és el diner qui regeix tots aquests conceptes) i per tant més net. Tot això, entre d'altres, redueix el preu dels mobles i, voilà!, això ens dóna com a resultat una empresa innovadora, que crea molts llocs de treball, adequada a les circumstàncies actuals i respectuosa amb el medi ambient. Sense gaires divagacions més, crec que és del tot justificat treure's el barret davant qui va revolucionar la indústria del moble sueca i, de retruc, la de part del món.

Però anem un xic més enllà ja que, en el fons, tot el què acabo de descriure és el què qualsevol usuari dels magatzems veurà quan s'hi passeja. Siguem més observadors i fixem-nos en la botigueta que, estratègicament, omple l'espai immediatament posterior a la zona de caixes, aquella on qualsevol acudiria després d'una esgotadora jornada de compres: el bar. I, allí, comencen les sorpreses. D'una manera totalment innocent, la cadena sueca et ven tota mena de menjar típic del país, llibrets de receptes i, fins i tot, els sucres del cafè estan etiquetats amb suec! Allò sembla més una escola d'idiomes que no pas una botiga, amb les lletres de la paraula sueca impreses en negreta, ben grans, sobre el producte. Però la cosa no acaba aquí, perquè si durant el recorregut per la exposició estàvem cansats i volíem provar, dissimuladament, un sofà o similar, bé podíem prendre un llibre qualsevol de la prestatgeria veïna, llibre que ni era fals ni estava escrit en anglès o en castellà, no: tal lectura segurament que era més digna d'un il·lustrat que no pas d'un client mitjà de la cadena, els quals, per desgràcia, no sabem suec. La sorpresa apareix davant la normalitat en què els nòrdics s'expressen i es donen a conèixer.

Lamento no ser optimista i pensar que nosaltres mai aconseguirem saciar tants anhels de llibertat si seguim pel camí que estem prenent. Nosaltres mai serem capaços de vendre la nostra cultura com una cosa normal ja que ens agrada més tot allò folklòric, reivindicatiu o bé assumim un paper de màrtirs que ens allunya de la feinada que tenim davant, ocupant el temps amb lamentacions. No sabem vendre un català neutre, i ens n'anem per les branques demanant una hisenda pròpia a qui hi és contrari, per un cop més marejar la perdiu, desviar l'atenció general i ensucrar un catalanisme fals per vendre'l després a les ments més ingènues. Altres s'entretenen amb manifestacions, i tota reivindicació crea tan adeptes com contraris al moviment. Però mentre la pantomima dura, les mans no treballen. I d'aquesta manera ens anem distraient, crit al cel, sense involucrar-nos en projectes Made in Catalonia que funcionen i que podrien donar empenta al país i sanejar-lo pel què fa a la crítica estrangera. Ens cal emprenedoria per muntar un Ikea a la catalana per després poder-ne fer gala. I, així, d'una manera subtil i natural, però a més a més guanyada, poder estar orgullosos del nostre país sense ni tan sols haver hagut de reivindicar res.

DYLAN SOTA L'ALZINA

L'èxit d'un acte pot ser doble si a banda de la qualitat de l'esdeveniment en sí també s'hi suma el carisma de l'indret on se celebra, donant-se una comunió entre espai i art que desembarquin en la comoditat dels assistents, intensificant el plaer que inunda el seus canals auditius. En aquest sentit, Quintana i Batiste ja van demostrar tenir bon gust a la presentació del seu espectacle "Els Miralls de Dylan", celebrat a inicis de juliol a l'Ateneu Barcelonès. Si bé llavors eren les parets del majestuós Palau Savassona que contenien les veus dels músics, aquest dissabte l'ambient era ben diferent, si no menys bell. 

El dia 21 de juliol les versions de les cançons de Dylan aterraven sota l'alzina monumental del Mas Querol. Localització literal. Les cadires quedaven cobertes pel brancam de l'abre, proporcionant un marc natural a l'escenari, situat uns metres enllà de l'abast de l'arbre. Aquest concert s'incloïa dins la programació de les Vesprades sota l'alzina, al poble bagenc de Fonollosa. L'entorn, no cal dir-ho, és rural al cent per cent, i el camí vers el recinte ja ho denota, vorejant camps i bales de palla. Seria però erroni associar aquest ambient a un acte descuidat, de difícil accés o a l'abast només dels habitants de les localitats veïnes. Al contrari: una organització impecable (només cal visitar el seu web per quedar totalment convençut) fa possible que no calgui anar a la capital, com sol passar, per assistir a un bon espectacle en les condicions que es mereix o, si diferència hi ha, amb un encant extra. Ni de bon tros aquesta programació correspon a la de qualsevol festa major.

I Dylan hi estava còmode, allà, a sota l'alzina. El seu folk s'enlairava cap a les estrelles, s'entortolligava entre les branques per regalimar i amarar un públic extremadament variat però amatent en la seva totalitat. Els rols, repartits a mitges: la veu d'en Gerard Quintana no cal dir que embadaleix, i el seu estil no desentona gens dins d'aquest nou rumb, alhora que la professionalitat de'n Jordi Batiste dóna solidesa a les versions. Si bé la recuperació de les cançons de Bob Dylan és una idea amb un inici enclat una dècada ençà, també és un projecte ben viu, que ha anat patint una evolució en la tria dels temes versionats, segons expliquen els músics, sempre adequant-se al moment actual. I això, a part de tòpic, és ben cert. És particularment notable la feinada en la traducció i adaptació de les lletres i de l'essència de cada cançó, i digna de menció la interpretació en les guitarres d'Amadeu Cases i Francesc Bertran. Un concert farcit de peces mítiques i també de petites joies per descobrir.

Guaiteu les imatges i digueu si no és veritat que la comunió entre events culturals de primera línea i la natura és possible. Felicito que actes rurals i polits com aquest ho facin evident. Llarga vida, si pot ser centenària, a semblants iniciatives.

LA VOLUNTAT DE LA MUNTANYA

Darrerament la muntanya és un tema recorrent als informatius, però en un noranta per cent dels casos per explicar males notícies. Del deu per cent restant, bona part fa referència a la politització dels esports quan hi intervenen les seleccions. En aquests casos els campions tan sols apareixen al telenotícies per haver tingut la valentia d'exhibir una estelada, però mai per haver tingut la valentia de superar una prova extremadament dura i, a més, fer-ho exitosament.

La primera notícia d'aquesta corrua de desgràcies recents fóu la mort accidental del company al Mont Blanc de Kilian Jornet, l'alpinista francès Stéphane Brosse. A en Kilian se li interposava llavors un difícil debat: seguir o abandonar el repte que tan sols acabava d'iniciar, Summits of my life. Amb l'exigència a la que està acostumat, no és sorprenent que decidís seguir amb el projecte per dedicar-lo al seu company. I pocs dies després coronava el cim.

De vegades es fa difícil d'entendre què és el què mou a gent com ell, i més llegint el seu Manifest de l'Skyrunner. "Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir", professa. I està clar que quan sentencia amb aquesta duresa semblants principis és perquè hi creu fermament. Els aplica a cada pas. I em fa por pensar que d'una manera no gaire metafòrica. Competir en aquestes latituds suposa un risc evident i que a ell se li ha manifestat davant dels ulls, talment un avís. Arriba un punt en què sóc incapaç de distingir l'esforç de la temeritat. Viure és tenir reptes i il·lusions, però també ser conscient de fins a quin punt l'entorn et permetrà assolir-los. Per fer-ho cal estar necessàriament viu.

Principis que indubtablement tot muntanyenc (i, de fet, tota persona) hauria de professar són els que manifestava en Ferran Latorre en la seva ascenció a l'Everest. Arran dels diversos malentesos, fruit de l'altura, del cansament, del mal funcionament dels walkies i el sentit comú, ell va veure's obligat a rebutjar fer el cim per ajudar al sherpa d'una altra expedició, afectat d'un suposat edema cerebral. En Ferran va passar el pitjor dia de la seva vida negant voluntàriament l'ascens i la victòria, però salvant una vida que en aquells moments i per diverses circumstàncies va anar a parar a les seves mans. Encara que a nivell esportiu el seu gest suposi una frustració, amb això ha assolit la major victòria a la que podia aspirar.

Sempre m'he imaginat la muntanya com un ens vivent i amb personalitat pròpia. Una criatura gegantina i perillosa que et deixa trepitjar el seu llom sempre i quan no la despertis. Si ho fas, si no la respectes, irada, et farà fora. Possiblement un descuit imprudent et llevarà la vida. És per això que un agosarat només podrà aconseguir el seu objectiu amb molta sort: tota tècnica i experiència és innecessària quan la seguretat queda en segon terme.

La muntanya es manifesta, ens parla. I aquests darrers dies està de mal humor. Les nou morts d'aquesta setmana en el mateix massís del Mont Blanc també ens hauríen de fer reflexionar. A la muntanya no es pot baixar mai la guàrdia, i potser la percepció del risc que té qui la trepitja no és l'adequada. Possiblement qui perd la vida en aquestes circumstàncies no en té la culpa. Però sí que la té la massificació d'aquests ambients. El debat està a l'ordre del dia i les solucions, molestes si suposen la imposició de taxes als alpinistes com ja passa al Nepal, estan per arribar.

Per altra banda, en Kilian, famós i amb un futur gloriós per endavant, seria la persona perfecta per transmetre els valors que cal tenir en la pràctica d'esports de muntanya. Esperem que l'ambició no l'encegui, passant per davant la seva voluntat a la del terreny feréstec que trepitja. Esperem que no li calguin més avisos per frenar a temps, si és necessari. Només li desitjo sort, perquè, com ell sap millor que cap de nosaltres, la mutanya és indomable.

BELLESA O TAXIDÈRMIA?

Si una cosa és clara és que la bellesa és un concepte massa indefinit i personal com per parlar-ne sense fixar un punt de referència. La bellesa no queda representada per els mateixos trets, les mateixes faccions o els mateixos quilos de maquillatge per a tothom. La bellesa pot no tenir rostre o no tenir edat. No obstant, n'hi ha que s'entesten en posseïr-la sense pensar, però, què són ells als ulls dels altres. I aquí entra el negoci.

Presos per la inseguretat, alguns la volen però no saben exactament què és allò que volen. I si em passo de silicona? I si el làser no és tan bo com diuen? I si...? I, aquí, va aparèixer l'innovador concepte d'estètica light. Per si un cas.

Per altra banda, hi ha qui, malgrat l'edat, vol semblar jove, perdurar en el temps, ser, d'alguna manera, insensible a allò que afecta a la resta de mortals. I, aquí, van aparèixer (i per obra d'algun foll exagerat) els centres d'estètica miraculosos, recuperant les tècniques que a l'Antic Egipte feien furor.

També hi ha qui s'agafa les coses d'una altra forma. És per això que sempre va bé considerar les contraofertes que ofereix la paret del costat de l'aparador del centre. Una injecció d'autoestima gratuïta. I, aquí, va aparèixer el seny.

MAIG

12. No es poden fer volar coloms quan sents papallones al ventre: la gravetat és menys animal però més impertinent.

21. Les persones que afirmen que a la vida no hi ha cap porta tancada són les que quan et veuen venir, de lluny, sense percebre't les intencions, s'afanyen a disculpar-se dient que ells ja estan ocupats. Encara no sé a què es refereixen: no els demano res...

Em vas dir que tornaries i jo, al llarg d'una eterna espera, m'he adonat que mai vaig preguntar-te d'on venies.

Desesperar esguerra l'espera en tant que té un prefix negatiu.

24. S'ha espatllat el rellotge i, per extensió, el calendari també.

És la bogeria que em fa escriure, per tant li demanaré que es quedi una estoneta més.

De tant teclejar, m'agradaria canviar les lletres pels sons, el teclat per un piano, i que les meves frases es transforméssin en cançons quan les escric. Canviar el llenguatge a través de les eines, però no la intenció.

Abstreta i abnegada, caic en l'abstracció.

ELS SONS DE LES NITS D'ESTIU

Omplo l'armari de vestits clars i regiro el garbuix de sabates per aparellar les sandàlies. La calor comença a fer acte de presència i aquesta brisa diferent que es respira, ja càlida de bon matí, em duu l'olor primerenca de l'estiu. Una olor que, a més, té melodia pròpia.

I és que no sabria concebre un estiu sense concerts. Per a mi, ambdós conceptes s'uniren en un tot fa molt de temps, quan poc em podia pensar -perquè aquestes coses no les raonava- que aquesta relació duraria tant. Mai m'hauria imaginat que se m'hagués quedat tan ben gravat al cervell. Perquè si és ben cert que l'hivern, lògicament, també té les seves melodies, també es pot afirmar que aquestes són el batec latent d'una flama que mai s'apaga. L'estiu és, per definició, l'època dels directes. Vetllades de festa major, records de gruppie adolescent sempre ben dissimulada, d'incursions mai furtives al backstage, les primeres fotografies i l'inici d'aquesta altra afició. Ara que han passat uns anys mantinc en certa manera la meva peculiar manera d'entendre la música, alhora que d'entendre musicalment el país: no n'he viscut d'altra.

La meva perspectiva ha estat sempre la d'algú que com que no entén de pentagrames acull la música pels ulls i el sentiment abans que per les orelles. M'atreveixo però a dir que la visc igual, i és només al expressar-me que l'explicaré distintament. Deixant de banda la tècnica, val a dir que vivim en un país afortunat. A part de tenir un territori petit, fàcil de recòrrer de punta  a punta anant de concert en concert, i que queda plasmat en la multitud d'accents en què s'expressen els nostres autors, l'accés a tot el què es cou és efectiu. La familiarització amb els nostres músics queda doncs a l'abast de tothom, i el contacte amb el públic s'esdevé natural, càlid i proper. Es tracta d'un cúmul de circumstàncies que fan que assistir a qualsevol directe sigui una experiència francament addictiva.

Sé que els principals referents dels nostres músics actuals són estrangers. Nosaltres també consumim un munt de música forana i ens agrada. Això està bé. Però sempre, inevitablment, hi ha aquelles cançons que formen part de la nostra vida, aquelles que hem sentit sempre. Vulguem o no, les entenem millor. Perquè ens parlen de paisatges i no necessitem la imaginació per veure'ls sinó que amb el record en tenim prou, i això fa més verídiques les cançons. Si em parlen de les flors de l'ametller, sé a quins camps fan referència. Si s'esmenta el mar o es fa crítica d'alguna nova construcció, sé on és i ho visualitzo. Parlem el mateix llenguatge, també el mateix idioma.

Per tot plegat, anar a l'estranger, entrar a un pub on hi ha música en directe, a més a més fent versions, i que no toquin el Boig per tu o l'Empordà es fa estrany. Comprar al supermercat i no sentir Llença't o Bon dia m'incomoda. Que a les notícies no expliquin com va anar el darrer concert de la gira dels Amics de les Arts, o que en Feliu Ventura ha tret un nou disc, em sobta. Revisar els actes d'un festival on no hi actuen els Antònia Font, els Brams o en Joan Masdéu em provoca un cert regust melancòlic. Quan sóc lluny crec que és el què més trobo a faltar, sentiment que sempre m'assalta d'imprevist però que no falla. Una mena d'instint estrany, profund. Suposo que tinc por de perdre'm aquests instants màgics de comunió especial entre músics i públic, de llenguatge no verbal, en definitiva, que fa tant autèntica i única la música de casa. Així doncs, aprofitem-ho. Abrics i melancolia fora: som-hi, que l'època dels concerts ja comença a despuntar!

ESCOLTANT, RESPIRANT I GAUDINT VERY POMELO

És divendres i s'augura festassa. M'afanyo per no fer-hi tard. Així que avui no em vinguis amb històries, que he quedat a les set. Bé, una mica més tard.

Very Pomelo és un grup jove que respira música, la qual cosa, lluny de ser una redundància, és d'agrair. Perquè els sis pomelos fan ben bé el què volen i això no vol pas dir que siguin una olla de grills: els seus discs, i ja en són tres, van sonant talment fluïssin. Són sempre variants, englobant un bon nombre d'estils amb una coherència inversemblant i amb una alegria que s'encomana. Ara presenten el darrer, Ràdio Clotxa, amb un interval de temps escàs d'ençà de l'aparició de l'anterior Xurrac Asclat. Amb la inspiració a flor de pell, emanen música.

I divendres passat se'ns van plantar a la Font del Balç, indret on, vés a saber per quina conjunció astral, s'hi esdevenen prodigis. El miracle d'aquest dia fou l'aparició del mestre Paul Fuster, que s'unia d'imprevist al grup col·laborant amb les percussions com ja ha fet a la gravació de Ràdio Clotxa. Així, si en Xarim Aresté, líder de la banda, és l'encarregat d'acompanyar amb el seu banjo a en Paul als  concerts del darrer, aquest cop els papers s'intercanviaven i en Xarim passava d'un modest segon pla (mai entès en el sentit musical) a assolir el rol de frontman hàbilment i amb total naturalitat. 

I, així, se succeïa el que ha estat catalogat com un dels millors directes de l'escena catalana, i amb raó. Per aquest motiu jo i la meva innocència ens vam plantar a la Font amb la idea de què una cosa tan bona havia de ser, per força, coneguda per a tothom. No obstant, sempre hi ha una part del públic els descobreix llavors, mica en mica. No va costar transformar una atenció inicial, que feia més freda la connexió, amb sorpresa, i la sorpresa amb entusiasme. Aquesta transició es donava mentre anaven sonant les cançons donant pas a una extasiant segona part (després de la pausa obligada per fumar, un cop concedit el permís per part dels assistents, que ja no volien perdre els músics de vista) pràcticament instrumental en la seva totalitat. I que un grup recorri a temes instrumentals per engrescar al públic, aconseguint-ho amb escreix, només pot voler dir que són uns cracs.

De nou, la Font ha confiat encertadament en un grup despuntant però potent, i aquesta programació alternativa al Berguedà és tot un regal. Que duri. Pel què fa als pomelos, espero que, a part del reconeixement que han rebut fins ara, tot plegat sigui només l'inici d'una gran història. Divendres es van ficar el públic a la butxaca. Per part meva, els asseguro fidelitat. M'han incapacitat per dir-ne res de dolent. Em van causar un problema: ara m'agraden massa! Necessito un remei: ja he començat a perdre el seny i no és culpa ni del Barça ni del govern.