EL TRÍPTIC DE LA LLET

“Llet no homogeneïtzada, provinent de vaques d’Ayrshire que mengen a les històriques pastures de Robert Burns”, es llegeix a la cara frontal d’un tríptic de propaganda de llet que produeix una petita granja escocesa. La frase s’il·lustra amb una gran imatge (redissenyada, moderna) de l’esmentat poeta precedida, evidentment, del nom del producte en qüestió. L’estratègia de màrqueting se segueix desenvolupant a l’interior: “a les nostres vaques els encanta pasturar durant l’època d’estiu pels prats que temps ençà Robert Burns cuidava”. Passats exactament 221 anys de la seva mort, el poeta escocès encara serveix avui en dia per fer propaganda. De fet, en el seu país d’origen el seu nom apareix constantment i en els llocs més inversemblants.

Robert Burns provenia d’una família de grangers, professió a la que es va dedicar durant la seva curta vida i que compaginava amb l’escriptura. Poeta romàntic i d’idees controvertides, descrivia aquests entorns i ho feia des d’un punt de vista popular, la qual cosa li va permetre que la seva obra arribés a un públic ampli. Emprava l’escocès en les seves composicions (de fet n’és el màxim exponent), llengua considerada tradicional i no pas oficial pel Govern del país. Però tot i així, insisteixo, Burns és a tot arreu. M’atreviria a dir que té la supervivència assegurada en la societat escocesa perquè li han sabut donar, a la figura i obra del poeta, una qualitat bàsica perquè ocorri aquest fet: l’han normalitzada i l’han integrada així en la quotidiana vida moderna. L’han sacsejat, li han tret la pols i tothom (qui més qui menys) s’encarrega que brilli i que no s’abonyegui.

Hi ha dies que Escòcia no sembla tant lluny. Si fem la vista grossa podem fins i tot percebre un munt de similituds entre els seus habitants i el nostre poble. Però si ens posem estrictes, potser ens serà difícil trobar l’equivalent tríptic de la llet a casa nostra. De tant en tant, a la veïna Osona, el nostrat poeta romàntic i mossèn de Folgueroles treu el nas per vendre’ns alguna gormanderia, d’acord. Però la història no va més enllà: les nostres vaques no pasturen tant orgulloses, perquè ens entenguem. I això passa perquè mossèn Cinto no es pot desprendre d’aquella pàtina grisa i amb fortor de llibre vell que el manté dalt del pedestal. I els pedestals ja estan bé, però si un problema tenen és que fan inabastable allò que s’hi ha col·locat. Per sort, de tant en tant, apareix algun valent que perd la por, el fa baixar de les alçades, li passa el braç per sobre de l’espatlla i el tracta de tu a tu. I, quan això passa, poden succeir coses increïbles: la modernització dels clàssics és sempre una agradable i bona notícia. Ara bé, la feina no acaba aquí. Ni parlem tan sols de poetes romàntics (hi ha moltes obres a rescatar) ni són només els artistes els que han de treballar. La pols, si només es treu un cop, torna. No ho oblidem.

Si la identitat es construeix sobre uns fonaments culturals, més ens val que no s’esquerdin. I mentre tinguem sobre la taula propostes que fan fora el regust ranci que la mandra ha encolomat al llarg del temps a la nostra història literària, no hi ha excusa que valgui. No podem deixar perdre tot aquest llegat: per anar endavant hem de saber d’on venim. O això, o tot s’ensorra. Perquè hi ha dies en els quals Escòcia ja no sembla tant a prop. Apareix a l’horitzó, difuminada, coberta per una densa capa de boira baixa que amb prou feines ens deixa distingir el contorn dels elements que configuren el paisatge. Uns camps ondulats i extensos amb tanques de fusta, casetes que són granges, dispersades com si haguessin caigut del cel, ramats de xais i de vaques. Vaques que, segons diuen, pasturen felices al saber-se hereves d’una terra històrica. Com qui no vol la cosa, amb normalitat.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 30/10/2017.

QUAN ELLES ANAVEN A LA FÀBRICA

Durant molts anys, quan elles anaven a la fàbrica cada matí havien de recórrer un llarg camí. Espardenyes i llum d’oli, que s’apagava amb el mínim cop de vent. A vegades la neu amarava les mitges i glaçava les cames. Però fes el temps que fes tocava enfilar el camí que baixava cap al poble, la fàbrica no perdona i no es podia arribar un minut tard. Sortir cap a la foscor de nit per fitxar a l’hora que començava el jornal. En pocs minuts passaven del cant dels rossinyols al mecànic i eixordador anar i venir de les llançadores. El batà, de tant en tant, s’enduia alguna falange. Li deien diable.

Elles s’esperaven als encreuaments del camí per no anar soles. Les noies de les cases veïnes caminaven juntes i es feien companyia. De què devien parlar, quins devien ser els temes que omplien les seves converses? Reien? S’animaven, a la tornada, amb el cansament de tot el dia damunt les espatlles? Les respostes han quedat entaforats a les esquerdes de l’escorça dels pins que emmarquen el camí, preciosa caixa de fusta que no ens en revela el contingut, indesxifrable.

Ja fa algunes generacions, de tot això. Suara les màquines tenen proteccions reglamentàries i també emeten un brunzit constant a molts decibels. Però menys que abans, diuen aquelles que hi entenen, d’aquestes coses. Les contínues i les metxeres són automàtiques i les bobines es posen soles on els toca treballar. No només això ha canviat: anem en cotxe a la fàbrica, i és en les nostres hores d’esbarjo que ens calcem les bambes i recorrem voluntàriament aquells senders que abans eren rutina obligada.

Però no vulguem córrer massa. Escoltem el paisatge, aprenguem a llegir la història que hi ha inscrita en cada maó de la paret de les fàbriques, en cada roc de la vora del camí que hi porta. Parlem amb les protagonistes de la història i que d’alguna manera les seves vivències quedin enregistrades. Cada una és única i singular, i cal fer-ho abans no sigui massa tard. Els fils massa prims es trenquen. Recolzem les iniciatives que enregistren i mantenen viu el què d’altra forma seria sols un record. Teixim les seves vides. Fan una feina immensa i urgent que sovint passem per alt.

La rutina, potser, no ens deixa veure el valor de les dures condicions de la postguerra. Obrim els ulls i les orelles i aprenguem a posar-nos a la seva pell. Perquè al cap i a la fi, conèixer-les a elles vol dir conèixer-nos a nosaltres mateixos. La història de nostra comarca, és a dir, la de la nostra sang, està teixida per dones valentes. Vides sense comoditats que avui en dia ens serien difícils de concebre. Escoltem les seves veus abans només en restin els ecos, esmorteïts pel pas del temps.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 21/08/2017.

COR DE MALLERENGUES

No costa gens situar-se a finals del segle XIX: la tradició, quan es manté pràcticament intacta, té aquestes coses. Donar un cop d’ull a l’entorn també ajuda. El paisatge, desposseït de gaires elements que et remetin a una època o a una altra, et permet viatjar en el temps fàcilment. I així, sense gaires esforços, t’imagines que camines amb la colla dels xicots del poble que, amb el pretext de festejar la Pasqua amb les seves cançons, s’acosten a les cases per saludar les noies que els escolten, de manera que l’entremaliadura queda dissimulada entre cants de missa, però no tant.

Les caramelles són una tradició que ve de lluny i que el nostre territori ha sabut alimentar i mantenir fins als nostres dies, amb més o menys salut segons el poble on se celebrin i l’empenta de les noves generacions. D’acord, avui anem amb cotxe per anar d’un lloc a un altre en comptes de desplaçar-nos a peu, i a les cases ja no ens donen ous sinó els diners per comprar-los, una setmana més tard, per celebrar la truitada. De fet, l’objectiu en sí de la festa segurament també ha anat variant al llarg dels anys, sobretot en aquells llocs en els quals es reuneixen per cantar cançons modernes en comptes de seguir interpretant peces originals. Fins i tot les raons principals per les quals es duia a terme la celebració, és a dir, les purament religioses, queden per una part dels cantaires relegades a segon terme, simplement presents en algunes paraules de la lletra i com a testimoni d’èpoques passades. I tota interpretació és vàlida si la flexibilitat ha de portar gent disposada a seguir amb les regnes dels qui, massa grans, van deixant la feina en mans més joves. Val la pena no estancar-se si en això ens hi va la supervivència. Si, al llegir una lletra antiga ja hi podem entreveure fàcilment els dobles sentits tan habituals en la cançó popular, posats a fer, tampoc cal que ens hi amoïnem massa si avui en dia anem a cantar en texans i no pas duent faldilla.

L’essència de les caramelles rau, i sobretot en els pobles petits de cases espargides pel terreny, en la reunió dels cantaires i músics, en fer petar la xerrada durant els assajos, en les visites als veïns i en les salutacions mentre s’agafa la galeta o el tall de tastet que t’ofereixen, en els nens joguinejant entorn del grup, sense saber massa què passa però feliços de trobar altra canalla amb qui passar l’estona. El fet d’estar tot un matí voltant a l’aire lliure ja és una celebració de la natura en sí: acabar amb la cara vermella del sol que ja escalfa, sentir per primer cop a l’any el cant del cucut, que tot i que no sigui una bèstia gaire amable, és un bon indicatiu de quan arriba el bon temps. Algun gos també s’afegeix, udolant, a la tonada (i, creieu-me, no n’hi ha cap que hi tingui gaire traça), i les mallerengues refilen quan s’han ben atipat d’erugues, que no se les acabaran pas totes. Quin cor, quins bons companys, tots plegats, per un matí de primavera. Aquests, esperem, que no se’n vagin mai. Així doncs, la resta, depèn de nosaltres.

Article publicat al diari Nació Berguedà el dia 14/05/2017.

EL QUART ACTE D'ELLIOTT MURPHY

Si preguntem qui és Elliott Murphy, ja sigui a internet o bé a algú que en sàpiga més que nosaltres, possiblement acabem descobrint que el músic de Long Island (Nova York) va estar, en un punt de la seva vida, en el lloc i el moment adequats per triomfar i convertir-se en una estrella a l’alçada de Bob Dylan o Bruce Springsteen. Però la fama va passar pel seu costat sense tocar-lo per esdevenir el que és avui en dia: una persona que creu en allò que fa i que va haver d’emigrar a Europa per demostrar-ho i aconseguir el respecte que reclamava.

Per posar-nos en situació i conèixer tots aquests antecedents, l’actuació que el músic nord americà va oferir el passat dissabte 22 d’abril a La General de Berga anava precedida per la projecció, la mateixa tarda, del documental The second act of Elliott Murphy de Jorge Arenillas sobre la vida de l’artista, que el dia abans també s’havia presentat a l’Fnac del Triangle, a Barcelona. No obstant, el de la capital berguedana era l’únic concert que oferia aquesta vegada, essent el tercer a la ciutat.

Ja a l’escenari, Elliott Murphy s'acompanyava del seu guitarrista Olivier Durand, del qual els que ja l’havien vist en anteriors ocasions destacaven la seva favorable evolució. Dues guitarres i una harmònica són suficients per omplir sonorament l'escenari. No es troba a faltar res més i la solidesa dels temes (que es mouen entre la potència dels himnes rock i el valor intimista del folk americà) i la potència dels riffs no s'escatima, al contrari del que es podria pensar d’un cantautor de 68 anys. La perspectiva el fa semblar satisfet de la feina feta fins ara, còmode i agraït de ser dalt l’escenari, i és això el que fa que els assistents al concert hi connectin des del primer minut. El públic de les primeres files es va mostrar entregat en tot moment, un públic adult del qual destacava la pràcticament nul·la representació de certes franges d’edat.

Que els seus hits no arribessin a omplir estadis com els seus coetanis no vol dir que el seu talent sigui menyspreable ni que no hagi treballat prou. Ben al contrari, i tal cosa va quedar demostrada aquest passat dissabte. Per això, quan un personatge d'aquestes magnituds (hi ha qui diu que és tota una llegenda del rock’n’roll) ens visita a casa, val la pena anar-hi, encara que sigui vençuts per la curiositat. Si a Berga hi ha gent que creu en aquesta mena d'actes i els mateixos artistes ho valoren i trien aquestes opcions més alternatives i deslocalitzades de la capital, cal fer-los una mica de cas a tots plegats, perquè això no passa cada dia.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 25/04/2017. 

QUAN LES OMBRES ES DISSIPEN

Sabem de Verdaguer que és autor de Canigó, de l’Atlàntida, i potser en coneixem la seva faceta excursionista o els moments finals, practicant d’exorcismes. No tan coneguda és, però, l’etapa més jovenívola, quan mossèn Cinto encara no era mossèn sinó un sagal que, si no tenim en compte que sempre portava una llibreteta a sobre, poc tenia de diferent respecte els seus companys de sega o seminari.

Un punt de partida interessant si el què es pretén és apropar els versos del poeta al públic actual. Una feina immensa tenint en compte que les lectures obligatòries en èpoques adolescents tendeixen a fer passar per alt històries que, de dur el segell Disney, no ho farien tot i tenir continguts similars. I és que la transformació de part de l’obra de Verdaguer en una òpera rock no té pèrdua. És, de fet, un exercici necessari per conèixer el propi país, quasi un deure de caire didàctic. Arnau Tordera ha sigut l’encarregat dels arranjaments d’un projecte ideat per Pere Tió i Pep Paré com a acte de colenda de la capitalitat cultural catalana de l’any 2016, atorgat a Vic. És evident que Obeses no podia fallar a la cita. Qui, sinó, millor per donar forma a la idea? L’estrena pre nadalenca a l’Atlàntida de la ciutat ho va deixar clar, i ara, des del Romea barceloní, es confirma.

Verdaguer, ombres i maduixes se situa just en el punt crucial en el qual la vida es pot decantar cap a un costat o cap a un altre. Un Verdaguer jove (Arnau Tordera) és interpel·lat per la seva pròpia maduresa (Ferran Frauca) mentre revifa vells sentiments que es plasmen en les seves primeres obres. Unes històries fresques que, lluny de presentar un argument complex, se’ns presenten quasi com a quadres costumistes de l’època, fins i tot amb alguns tocs de Pitarra que fan que tot plegat tingui la seva gràcia. En Cinto es mostra proper perquè és com nosaltres, però també perquè les peces que ell i els seus companys interpreten no ens sonen enrevessades. Pels que, com jo, no hi entenem gaire: barregeu un cabaret, la Trinca, Mar i Cel i alguna picada d’ull a Obeses, i ens entendrem. Les melodies ajuden a fer l’obra fresca i apta per tothom, diferent del magistral i despullat Canigó de Lluís Soler. Una bona manera d’iniciar-se en el ric imaginari romàntic del poeta per després, si un ho creu convenient, seguir tastant altres registres.

A banda de la part musical, la modernitat la marquen també els textos escollits, sobretot l’elusió de la part més romàntica, el fet d’evitar la idea de “si no m’estimes la meva vida no té sentit”, que no cal perpetrar eternament. Verdaguer ho feia, però ara són altres temps. Estem davant d’un musical ensucradíssim, és evident. I és clar, els sentiments hi són, però és molt d’agrair que el seny no es faci fonedís del tot.

A Obeses els agraeixo sobretot la companyia etèria després de tants d’anys de sentir-me sola. Un llegeix Canigó als quinze anys per iniciativa pròpia, en memoritza versos perquè li agrada i se sent estrany quan aixeca el cap del llibre i s’adona, amb certa decepció, que el món va en una altra direcció. I ahir el teatre estava ple. Les coses canvien i en podem estar contents. Obeses supera amb nota el canvi de registre i s’obre davant seu un nou camí, il·luminat per un càlid sol de primavera i amb camps de maduixes a banda i banda.

NOUS VEÏNS

A Berga, des de fa uns dies, tenim nous veïns. Venen de molt lluny i el camí per arribar fins aquí no els ha estat fàcil. De fet, no han vingut a la ciutat perquè fos el somni de les seves vides, sinó perquè no els era possible seguir vivint on ho feien abans. Després d’un viatge que ha durat mesos, les seves passes els han dut aquí, i vés a saber si més endavant voldran quedar-s’hi o bé establir-se en un altre lloc.

Quan parles amb aquests nous veïns, costa mirar-los als ulls i consolar-los amb les paraules adequades. No en tenim de prou grans, que s’ajustin al dolor pel qual ells han passat. Avui, a l’escala del costat, hi viu algú que ha perdut als seus germans per les bombes, que va fugir d’amagat d’un país en ruïnes quan se l’anava a buscar per allistar-lo a l’exèrcit i que sap que potser mai tornarà a veure la seva família, que no ha pogut marxar i viu espantada, mirant al cel. Són mestres, enginyers, informàtics, historiadors i arquitectes que s’han quedat sense casa.

Al nostre entorn, com a tot arreu, segurament que també hi ha gent que té por dels nouvinguts. Tenen por que els prenguin la feina i les pensions perquè s’ha parlat a les notícies dels nous veïns i tothom sap quants són i on viuen (i no totes les arribades són televisades). Molts, oblidant-se de les seves arrels foranes, transformen l’empatia en gelosia. No s’han adonat que no n’hi ha per tant, que per cada persona que viu a Berga li equivalen 0,003 nous ciutadans, i que qui decideix com es reparteixen les coses no són els mateixos immigrants sinó els polítics. Els d’aquí mengen frankfurts, pizza, kebabs i noodles, però no toleren que els inventors de menjars exòtics tinguin una altra religió, perquè resar a un altre déu els fa ser més estrangers, més incomprensibles.

A Berga hi ha nous habitants amb els quals tindrem semblances o diferències, perquè ells són com qualsevol altre persona que puguem conèixer qualsevol dia sortint de festa per qualsevol lloc. Són uns més. A casa, com a tot arreu, també tenim veïns tossuts que no escolten gaire i xarren molt sense saber massa el perquè. Deixant de banda la mala llet, la mandra és una plaga estesa.

La única cosa que sé del cert és que la paret del costat del llit està plena de rascades, resseguides amb pinta-ungles vermell. És el dibuix de l’angoixa quan, al tornar de Grècia, somiava que dormia on ho feien ells, en un matalàs mig destrossat al terra d’un edifici abandonat i brut. Allà, en Hassan, que hi era de pas, ens va explicar que a tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta, però creia que en aquell país n’hi havia més dels segons. M’agradaria que els nostres nous veïns pensessin el contrari de nosaltres.

Article publicat al Nació Berguedà el dia 26/02/2017.

REFUGIATS URBANS: QUAN LES REIXES ESDEVENEN ASFALT

Atenes és una ciutat en què ningú es fixa des dels Jocs Olímpics d’any 2004. Una capital d’edificis en ruïnes i asfalt gris, sense línies ni passos de zebra, i una selva d’arbres per podar. Atenes és una ciutat blanca infinita que dóna al mar, d’on rep aquells que, veient el que els espera i tot i venir d’una guerra, pensen a desfer el camí per tornar a casa.

La recessió que pateix Grècia i les seves conseqüències, fàcilment visibles al carrer (indigents arreu), fan que un s’adoni que el concepte “Europa” no vol dir el mateix en funció del punt de vista des del qual es miri. Una situació socioeconòmica que, sumada a la corrupció que hi havia al Govern, va desembocar l’any 2008 en greus revoltes principalment al barri d’Exarchia, de profunda ideologia anarquista. Les protestes veïnals van arribar en alguns moments a ser violentes i, des de llavors, diuen que la policia no entra a la zona. Per aquest motiu és a Exarchia i al seu entorn on es concentren la major part d’squats (propietats ocupades de forma il·legal), alguns dels quals ofereixen sostre i altres serveis a persones refugiades.

Malgrat tot, alguns squats d’ideologia política són desconfiats i molts no accepten l’ajuda externa.

Una persona indigent en un parc al barri d’Exarchia. Al fons, l’Acròpoli.

La vulnerabilitat de les persones refugiades s’accentua quan no tenen cap mena de protecció, ja que a la ciutat són també sovint blanc de grups violents d’ultradreta. La matinada del 24 d’agost, l’squat d’ideologia anarquista més gran, el Notara 26, va ser atacat per uns encaputxats que van llençar còctels molotov i bombones de gas portàtils obertes contra les finestres de les habitacions on dormia la gent, per després fugir en moto i deixar l’edifici inservible. Les famílies que l’habitaven, totes il·leses, van haver de ser reubicades tot i la manca d’espai en tots els altres hotels ocupats.

L’squat Notara 26 l’endemà que fos cremat per un grup d’ultradreta.

Falta d’ajudes públiques

La situació dels squats és especialment delicada. Allà no arriba ni un euro de diner públic, perquè les persones que s’hi allotgen no estan comptabilitzades oficialment. Com que els camps estan al límit de la capacitat, tampoc es forcen en gran mesura els desallotjaments de les cases ocupades. Les vides dels que s’estan a Atenes queden a mans del voluntariat, majoritàriament estranger, que aporta optimisme on només hi ha desassossec.

Sorgeixen un grapat de projectes que a vegades s’aturen quan les persones que els duien a terme se’n tornen als seus països. Dins dels squats apolítics (s’autoanomenen així, tot i que fan front obertament a les polítiques europees de migració i refugi), hi ha escoles, hotels i hospitals abandonats que ara tornen a complir les funcions que tenien abans de la crisi.

Grups de voluntaris van habilitar l’estiu passat un solar com a espai de lleure per a la canalla, i d’altres van instal·lar wi-fi a Victoria Square, punt de reunió de les persones nouvingudes. També es programava un cop per setmana l’anomenada Comissió Morada, una reunió a porta tancada de les dones dels squats que servia perquè poguessin descansar de les obligacions diàries i alhora per explicar-los conceptes com que, si una dona és violada, ho ha de denunciar.

Desesperació i ràbia

L’optimisme inicial que professen els voluntaris es converteix en una sensació de desesperació i de ràbia davant la impossibilitat de canviar gran cosa, ja que la situació és molt complicada. Això és el que explica Alberto Martínez, estudiant d’Erasmus, que va decidir dedicar el seu temps lliure a l’ajuda a les persones refugiades. Critica l’organització de les assemblees anarquistes però també carrega contra el govern grec, a qui acusa de tapar la realitat i crear un aparador per als turistes.

És testimoni de l’educació en valors de les persones refugiades, aconseguint, al llarg del temps, que tant homes com dones es cuidin de la neteja dels espais. “Quan una persona surt de la seva zona de confort, o t’obres, o no hi ha cap altra opció”, comenta.

Acondicionament de la terrassa de l’squat ubicat a l’antic Hotel Oniro.

 

“Grècia està desbordada”

Sara Coloma va venir a Atenes sense pertànyer a cap associació i va començar a fer classes d’anglès a l’squat que serveix d’escola. De pare espanyol i mare marroquina, li ha sigut més fàcil integrar-se en les comunitats, tot i que reconeix que també és un inconvenient perquè és més conscient de la seva situació al parlar la seva llengua i permetre’ls, això, explicar-se més, sobretot les dones. Opina que “Grècia està desbordada, no dóna l’abast, i el fet que hi hagi llocs com aquest, amb ideologia o sense, és fonamental per ells perquè també són humans i  necessiten menjar tots els dies i tenir llocs on dutxar-se”.

Es fa difícil posar-te a la pell de les persones refugiades perquè arrosseguen històries massa tràgiques, pèrdues massa grans, nits massa fosques enmig del mar, i per sort no tenim experiència en aquestes situacions. Però un dia entres en un squat i el nen que et surt a rebre duu una samarreta on hi ha escrit el nom del teu poble. O veus criatures jugant amb una joguina idèntica a una que havies tingut quan eres petit. És llavors quan la realitat et dóna una bufetada i comprens que, per més estrany que a alguns els sembli, no vivim lluny els uns dels altres, tots ho fem en un espai anomenat Europa i que no té pietat d’aquells que, fugint d’una guerra, es troben enmig d’una crisi que no té prou recursos encara com per poder oferir unes condicions dignes d’acollida. Grècia es mou a la deriva i tots els refugiats que hi posen els peus ho fan amb ella.

Parc infantil improvisat per voluntaris un un solar abandonat.

Article publicat al web de la campanya Casa Nostra Casa Vostra al gener de 2017.