L'AIGUA VA CARA

En aquests temps que córren en els que l'economia fa tentines per la corda fluixa i les retallades pressupostàries estan a l'ordre del dia, en aquests temps que corren, deia, comencem a estar ja farts de tot. Estem indignats perquè rebem cops per totes bandes i com a ciutadans amb dret a manifestar-nos repartim la nostra ira en temes molt variats, menys en les urnes.

Sense anar més lluny, divendres passat se'ns era donada una nova notícia al respecte (res estrany, també s'ha de dir, vist el gust que han semblat trobar els que manen a aquest tipus d'anuncis), aquest cop en referència al cànon de l'aigua. L'aigua va cara, companys. En època de vaques magres, ja no només estem parlant d'augments en el preu en qüestions que per un motiu o altre no englobin tota la població, sino que béns vitals i indispensables per la vida (i ja no tan sols la vida diària, dic, la vida), l'aigua va cara. 

Des de la ignorància en el debat de temes polítics, m'agradaria manifestar el meu interès per l'anàlisi d'aquest tema. Des del Govern s'auncien augments del 3% si el consum d'aigua mensual està per sota els 9 metres cúbics, però pagarà un 9% més qui gasti un volum d'aigua superior als 18 metres cúbics mensuals. Vist així, podríem pensar des de la ingenuïtat que el nostre estimat Govern el què pretén és fomentar el consum responsable de l'aigua, és a dir, promocionar una mesura d'estalvi responsable amb el medi ambient mitjançant l'aplicació d'un reforç negatiu com a estratègia d'ajuda per fer reaccionar al poble. Vist així, podríem fins i tot lloar l'habilitat del qui sembla estar instruïnt als seus deixebles sobre l'ecologia i el què podem fer nosaltres per ajudar a la nostra pobra Terra. Bé, no cal dir que l'entusiasme dura poc, i dura precisament el què un tarda a llegir el titular i passar al sumari. Aquí s'hi especifica concretament els milions d'euros que l'Agència Catalana de l'Aigua té previst recaptar amb aquesta mesura. I aquí és on una servidora té la sensació d'estar davant un donatiu forçat. Amb aquestes xifres, sembla obvi que els valors que més importen són aquests segons, a partir dels quals s'hagi fet un càlcul invers per obtenir els primers percentatges. I remarco sembla, perquè, a part del deute evident, fins ara ningú m'ha explicat com van els números en economia.

Pel què fa a les empreses, el cànon de l'aigua resulta una despesa diària molt major del què un es pot imaginar en la qual influeixen paràmetres com ara les condicions d'abocament i on es realitza tal abocament. No són precisament comptades les empreses que han fet aigües (mai més ben dit) per no poder pagar una depuradora que els permetés alliberar els efluents de la factoria sanejats tal i com dicta el decret corresponent, o bé per la multa que han rebut al no complir tals valors. No obstant, no he observat darrerament cap política enfocada a la millora i/o enduriment d'aquestes condicions. Quan dic això ho dic pensant en el model alemany, que es postula simple i clar: allò que entra, ha de sortir igual que ha entrat. Ningú fins ara hi ha parat esment. Els alemanys ens han d'instruïr en moltes altres coses abans d'arribar al seu modèl·lic i ecològic funcionar. Doncs no, com deia, ningú ha parlat d'empreses. L'aigua va cara, companys, i de moment hi va només pels ciutadans.

EL TEMPS I ELS SEUS ZEROS

Dues coses em criden l’atenció d’un dels programes segurament més esperats de la televisió. No, no parlo del futbol o del programa que en aquest moment estigui liderant el share. Parlo del Temps. Sí, aquest espai televisiu durant l’emissió del qual es paren la majoria de converses de sobretaula, aquell que reclama silenci absolut. I parlo concretament del Temps nostrat, el qual si no anem alerta algun dia perdrem de vista per l’esbiaixat cop d’alguna tisorada. Bé, sense entrar en discussions, i anant al gra: sóc incapaç de mantenir l’atenció durant els pocs minuts que dura l’espai dedicat a la meteorologia, per bé que m’interessi, sempre em distrec i he d’auxiliar-me amb fent ús d’internet, però tot i així observo sempre alguns fenòmens que es repeteixen i que em provoquen un cert neguit. Vegem-los.

En primer lloc, l’ús dels diminutius. En excés. El temps és una ciència que s’expressa sense números, punt on el vocabulari entra en joc per seguir el flux comunicatiu. Per tant, una solució necessària, però on les paraules semblen no poder suplir el què un valor pot expressar amb exactitud. Entenc que dir que el cel estarà cobert de núvols en un 47% és massa tècnic, però en comptes d’això, resulta que farà solet. Sincerament, quan sento això no m’ho prenc massa seriosament. 

Després, i també per ordre d’aparició dels mapes i gràfics a la pantalla, hi ha aquell resum final a mode de línia de tendència, on veiem el pronòstic del temps pràcticament per tota la setmana. En un estiu calorós on les temperatures poden arribar als valors de 35ºC o més, veurem la línia a dalt de tot. Alhora, representant una ratxa de bones temperatures en ple gener, de l’ordre dels 15ºC, veurem també que la línia del gràfic s’enfila a dalt de tot. Arribats a aquest punt la meva ment científica no pot deixar de preguntar-se on és el punt de referència, el nostre estimat zero. Em resulta sorprenent que una ciència hagi d’eliminar, si més no visualment, les seves eines bàsiques per infiltrar-se a les llars i ésser entesa per a tothom. Una manca de referències que aproxima el pronòstic meteorològic a una mena de pseudociència, quelcom que acaba resultant poc fiable. 

Un cop acabada la previsió meteorològica, i preguntar-me per enèsima vegada sobre aquests dos punts, sempre concloc culpant a la meva ignorància i precisió científica fets que segurament tenen una raó de ser. Ara bé, reconec que els recursos comunicatius mai deixaran de sorprendre’m.

PROMESES PRE ELECTORALS

"Sabemos que es lo que hay que hacer y lo vamos a hacer. Y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer, y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer."

Parlem en termes generals. No vull dir noms ni partits. Però necessito analitzar aquest discurs perquè avui ha sigut comentat als mitjans i ha arribat a ferir-me les orelles. Bé, ha anat més enllà, i espero que no hagi sigut la única. Fa temps que deia que m'havia cansat de la política. Però és obvi que un tema que afecta el dia a dia de cada ciutadà no pot ser menystingut, i tot i que no em provoca maldecaps, sí que em porta més d'una enrabiada.

No entenc com podem permetre que un polític pronuncii aquestes paraules. No entenc com podem fer-ho a sis dies d'unes eleccions. Perquè, què són els polítics, si els seus ideals són els que semblen professar, buits de significat? No em creuria que una persona que és capaç de parlar tant banalment en públic i no tenir vergonya de fer gala de les seves millors inaptituds tant obertament fos capaç alhora de gobernar un territori, com qui res; no m'ho creuria si no fos perquè ja està passant.

Potser el problema no està en la classe política. Perquè, i descrivint la situació, al final del discurs tot el públic aplaudia. Arribat aquest punt la situació ja assoleix uns aires surrealistes típics de qualsevol programa d'humor. Però és ben real i esgarrifós, el què està passant. M'agradaria pensar que és un sector minoritari de la societat el que se sent més còmode deixant-se portar pels vents que bufin. M'agradaria, però no n'estic segura donat el poc seguiment que té avui en dia la cultura de l'esforç. Tota aquesta gent no creu en el canvi. No creuen que es pot anar més enllà, que un, per més bé que estigui, sempre pot estar millor. I quan parlo de canvis parlo de canvis profunds, aquells que començen per definir el perfil d'un bon polític, d'un líder capaç de guanyar-se a pols els seus adeptes.

CONTRARIS

És cert i lícit que hi ha paraules que no es poden definir per sí soles, inexplicables si no existeix el seu contrari. No és agradable pensar que el fet de fer una cosa ben feta sigui assetjat, sempre, tant de prop pel seu contrari. Sempre hi ha la temptació o la caiguda a l’aguait, fent necessària la negació del valor negatiu per a assolir el positiu. Talment dos antagonistes de la maneta, dos oposats inseparables, units una proximitat que no deixa de ser curiosa, alhora que maliciosa. 

Resulta interessant pensar en els significats dels mots, però és més pràctic divagar amb exemples quotidians: perquè, què és una bona persona? I què fa aquell que no ho és? Sempre he pensat que una mala persona és aquella que preferirà fer mal als altres, quan a qui no se li pot aplicar aquest adjectiu se’l farà abans a un mateix. No obstant, aquesta és una definició molt personal i concisa, alhora que implica l’ús de dos conceptes sinònims, el bé i el mal, lligats íntimament dins l’imaginari popular a imatges bíbliques. El rerefons cristià de la nostra societat fa aquestes associacions, però desenganyem-nos: bona i mala gent n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre i a tot arreu. És, per tant, un tema universal.

A tall d’exemple, m’és d’absoluta obligació il·lustrar el comentari amb una conversa pescada un dia al vol, al carrer, però que ho diu tot. El cas és el següent: una dona gran, acabant de sortir de missa, s’adona que no té el seu ventall, però fent memòria s’adona que se l’ha descuidat al banc. Per no haver de tornar enrere pensa que ja el trobarà l’endemà. Lògicament, si se l’ha descuidat en una església, ningú li haurà robat, entenent que en un temple no hi tenen cabuda aquest tipus d’actes ni la gent que els comet. Doncs bé, què va passar? L’endemà el banc estava buit, sense rastre del ventall. Entenc que en aquesta història els conceptes de bona i mala gent venen definits, tal i com deia, per una doctrina religiosa, però no crec que això impedeixi fer-ne una bona reflexió, en tant que la situació no deixa de tenir una lògica del tot raonable. 

I com que no existeixen els uns sense els altres, crec que sovint són aquells qui no són benèvols amb el seu entorn els que ajuden a perfilar el caràcter dels altres. L’enforteixen, el fan més evident. En aquest cas els bons són els dèbils, sempre maltractats, però amb una recompensa en forma d’una serenor, d’una claredat: potser no sabran, donada la complexitat de la vida, quin camí agafar en una nova situació on hi hagi diverses opcions a escollir, però estic convençuda que sí que sabran quin és el que mai tornaran a prendre. I això, ja és molt.

DIVENDRES

La gran ciutat, la gran desconeguda. Infinits petits racons en una tarda fent-se de nit. Mil llumemetes. La vida assossegada enmig del batibull, de l'anar i venir. De fet, també jo vaig i vinc, però avui amb més calma, amb la calma que proporciona el deler de fer les coses pel gust de fer-les. Mil rellotges. El tren i la seva gent, tantes cares i tantes històries subterrànies, entre crits, nens i bicicletes. Mil històries. Després, la llum, emergint, i jo com una nena petita descobrint el món, embadalida a cada racó on hi ha una mica de color. Ganes de perdre'm, aranyes de cristall i merceries. Mil reflexes. I les coses noves: silenci i paraules, tràfec, coincidències, actors i filòsofs, més rellotges. Mil cançons.

COMPANYIA

I tu, que eres aquella presència cordial en les nits fredes, aquella mà suau i ingràvida, tu, també has marxat. La teva única llar es trobava en l'oníric terreny dels meus somnis i aquesta nit, definitivament, n'has fet les maletes. Sé que malgrat et volia dir adéu (i que et buscava, i no et trobava), he sigut jo qui, severa, ha preferit prescindir de la teva presència reconfortant. Vés, company, fuig allà on t'esperin. I no siguis gelós i deixa vacants els llocs que puguin ocupar d'altres assenyats. Que mal auguiri era, que sempre et somiés marxant.