CAPVESPRE

El cel es va tacant dramàticament de fúcsies, rosats i blaus pastel més enllà de les rústiques teulades que m'impedeixen de veure l'horitzó sencer. Lentament, d'una xemeneia propera se n'escapa un núvol grisós que dóna moviment a l'espectacle. M'incomoda. Això em recorda que el temps va passant i jo no estic fent res. El capvespre, lànguid, esmorteeix les hores. Ah, quin malbaratament de dramatisme cursi, tanta serenitat i pesantor! Sens dubte, el crepuscle és el pitjor moment del dia, el que, de dolç, embafa. El de totes les preguntes incisives. 

La nit serà millor, em dic per no desesperar-me. La nit serà millor...

FOLKLORE NADALENC (ANALITZANT PITARRA)

Amb l'edat, perdo el sentit a aquestes festes. No obstant, malgrat sigui reticent a tanta parafernàlia, defenso els detalls que fan que hom se situi en el calendari perquè sempre són d'allò més sans. Alguns han quedat incrustats tant íntimament a les nostres vivències que costa deslligar-los-en, i resulta inevitable sentir nostàlgia al parlar dels fets de quan aquestes dates sí que tenien una raó de ser, donada la nostra innocència. Quan, de xica, anava a veure els pastorets, segurament no n'entenia un borrall, però les llums, l'escenari i la comicitat d'algunes escenes em delien. Ja més gran, l'angle canvià, i des de darrera les cortines ens maquillàvem, movíem pedres de cartró, vestíem enagos i patíem conjuntament perquè tot anés alhora. L'escalfor d'aquells Nadals i Sants Esteves curulls de gent i tràfec i el contrast amb l'assossec del primer dia de l'any al teatre, tots tacats d'il·lusió, són inesborrables.

I quan parlo d'aquesta tradició tant nostrada com són els pastorets, parlo dels que conec, els de'n Frederic Soler i Humbert, en Serafí Pitarra, els de casa. El bressol de Jesús fou escrit al 1891 i actualment només es representa a tres localitats catalanes entre les quals hi figura Berga. Aquí ens els hem fet nostres: els referents culturals més arrelats de la comarca i que tot berguedà duu al cor hi són presents tothora. Les garrofes, els 44 versos satírics, actuals i rabiosament crítics amb la vil·la que es reciten entremig, tampoc tenen desperdici. Amb tot plegat, digueu-me si és que no en podem presumir, de ser mestres d'aquest art: des del 1900 que hi anem agafant pràctica. I ara més que mai, embranzida.

Tot això està molt bé, direu, alhora que us pregunteu perquè ho narro. Pretenc situar-me històricament per justificar l'afecte que sento per aquesta representació teatral, que de tant en tant en deixa anar alguna com aquesta:

Si, sol no puc
estar. "Per acompanyar-te
-m'he dit- què has de fer? Casar-te?
Val més que et compris un ruc".

Ja no t'agraden les rosses?

Prou m'agraden; però entén
que dona i ruc, igualment,
a qui els manté donen cosses.
Si l'ase que tens no et fa,
te'l pots vendre o bé el canvies;
la dona, no; tots els dies
la tindràs de rosegar!"

Què me'n dieu? Hom, d'entrada, felicitarà la conservació de qualsevol tradició com a senyal inequívoc de la nostra salut cultural, però, sense ànims d'obrir cap debat, justificant tal fet ens trobem amb situacions com aquesta. Què s'ha de fer en aquests casos? En primer lloc, no perdre de vista el bagatge històric del text és bàsic, però voler salvar-lo pel fet que ens l'estimem i l'hem fet nostre, com us deia, em genera controvèrsia i això m'incomoda. Com que mai he sentit cap crítica ni comentari arran de l'exagerada càrrega políticament incorrecta de l'obra i l'abundant ús de la violència domèstica, suposaré que tot es justifica amb la ironia d'en Pitarra i, en aquest cas, sóc jo que tinc la pell fina i la ment obtusa al no saber apreciar tal figura retòrica. Però això no vol dir que la ironia no tingui raó de ser i que, per tant, l'autor no ens està pas relatant res inexistent, sino que estem davant d'un mer retrat exagerat de l'època. Cap cosa bona, però potser no tant lluny de la realitat com ens voldríem imaginar, com confirmen sovint els noticiaris. Cap opció calma la meva inquietud. Només em queda el consol de pensar que els temps van canviant.

PREDICAR AMB L'EXEMPLE

Avui, tots els que, bo i exercint el seu deure professional, han parlat a les respectives comunitats d'un nen que nasqué mil·lenis ençà en el sí d'una família despiatadament pobra i dissortada, també han celebrat el Nadal. Lògicament, ja que és per aquesta part de la societat que el dia d'avui figura en roig a l'actual calendari. 

Una part d'aquests insignes personatges hauran oblidat, tant bon punt han abandonat el temple, el seu sermó descarnadament cínic en el qual han remarcat la pobresa i humilitat de la família que avui ens ocupa  per abocar-se de ple al què ells diuen pecat. Buits de remordiments, i com si la dissort fos cosa de temps pretèrits, un cop al seu palauet i acomodats en llurs poltrones, els seus paladars hauran copsat els matisos dels millors vins, la seves llengües hauran assaborit la dolçor de mil exquisideses i les seves freixures hauran experimentat un increment en el ja de per sí abundant contingut greixós. 

Mentrestant, el seu cervell, radicalment erm de tota consideració, brutalment àrid de qualsevol signe de coherència (i això és el què m'exaspera), s'anava desinflant, mica en mica, com una bufeta, desfent-se d'un discurs que no val per a tots i que, essent francs, resulta incòmode. 

Ells, si avui s'han ennuegat amb la seva metzinosa abundància, poc els trobarem en falta. A la resta: bones festes.

CORRUPCIÓ

Conten que temps ençà, en un regne no tant imaginari, hi havia un rei que, buscant les més exquisides sobrietats amb les que deleitar-se, va caure en la temptació de creure en dos no gens mal anomentats savis que li oferiren l'impossible. El poder corromp i crea la necessitat de tenir-ne cada cop més, diuen, i és per això que al noble no li costà gens confiar-los grandioses quantitats d'or a canvi d'allò que no havia vist ni, de fet, veuria mai: l'arxiconegut vestit que li permetria distingir astuts i necis, aquell que només seria vist pels llests de tot el reialme.

Certament féu el fet quan, caient el rei en la trampa dels dos ordidors de mentides (i grans coneixedors del negoci del furt), ni ell mateix ni cap cortesà gosaren sentenciar que no veien res, per por de ser titllats de rucs, començant així l'esperpèntica desfilada de l'absurd i el ridícul davant els ulls de tothom.

Com només passa als contes, on als plebeus els és permès de ficar el nas en els assumptes governamentals: sort del poble, que fou qui destapà l'atzucac, bo i rient-se de l'engany practicat sobre el monarca i de la seva evident estupidesa al ser descobert públicament. Ah, i si us pregunteu què se'n va fer dels lladres, oblideu-vos de forques o d'anys a la cangrí. Ells fugiren, impunes, emparats per vés a saber què en algun d'aquells racons del món on sembla que la justícia hi sigui immune.

Què me'n dieu, us sona, la cantarella?

TOT ALLÒ QUE FEM PER DIVERSIÓ

A vegades potser sóm poc crítics amb els nostres actes i ens deixem endur per la facilitat que suposa copiar el què fan la resta de mortals que cohabiten a la nostra ciutat i, en general, al nostre planeta. D'aquesta manera les coses més estranyes s'acaben infiltrant en el nostre dia a dia i nosaltres, impassius, les observem com aquell qui res. I, tot i que hem d'alegrar-nos perquè la qualitat de vida de la que hom pot gaudir actualment fa que disposem de més temps per a nosaltres, potser hauríem de pensar abans com emprar-lo. Sí, l'oci és una part important, i necessària, d'aquest temps que no dediquem a qüestions vitals, però tampoc cal caure en la sordidesa a la que ens arrossega la societat, fent el ridícul, si no coses pitjors, cada dos per tres. Perquè, no m'ho negareu, queda ben palès que hem perdut l'elegància en això de fer passar el temps. 

No cal mirar gaire lluny per veure els estralls d'aquests nous jocs que ara plauen a la quitxalla, induïts per les més capritxoses exigències de l'home modern: de la Bargelona tothom en va ple. Lluny de totes les consideracions i estira-i-arronsa que han promogut els nostres polítics i els seus objectors, jo no sé mirar-me les coses si no és des d'un punt de vista més aviat tècnic. A veure, a manca de dades oficials exactes als mitjans, fem un simple anàlisi de la situació. Prepareu les calculadores.

Estem considerant una pista de gel de 1.200 metres quadrats enmig d'un hivern gens dur climatològicament parlant. Aital artefacte no està aïllat de la temperatura ambient, i això ens fa parlar d'una diferència, tranquil·lament, d'uns 15 graus entre el gel i l'atmosfera durant el dia. Sabent també que tota diferència de temperatures tendeix a equilibrar-se, en un sistema bicomponent aire-aigua la capa superior del gel s'estarà desfent i l'aire que toqui l'esmentat gel s'estarà refredant constantment. D'acord. S'entén, llavors, que per evitar tal efecte que no és del nostre grat cal refrigerar (constantment, no cal dir-ho) el glaç per evitar que se'ns fongui i no acabem tenint una piscina olímpica allà on volíem patinar. 

Tot aquest batibull no em deixa indiferent al pensar que en les indústries els bescanviadors de calor són un tema important, amb les seves superfícies, aïllaments, càlculs i, naturalment, despeses pertinents. Però això sembla no importar massa. La despesa energètica pot passar a un segon pla si és afrontable traduïda en termes econòmics. Tot raonament que vagi més enllà de la matemàtica del diner sembla que s'escapi de l'abast dels que han decidit col·locar enmig d'una ciutat un simple i colossal bescanviador de calor industrial. 

És que ja no tenim imaginació? On s'han perdut, els entreteniments d'antany? Com nens malcriats, sempre demanem la joguina més cara. I, per part meva, que per avui ja he fet ballar prous ordres de magnitud, simplement em resta demanar una petita reflexió final: els humans, fem coses ben estranyes, oi?

L'AIGUA VA CARA

En aquests temps que córren en els que l'economia fa tentines per la corda fluixa i les retallades pressupostàries estan a l'ordre del dia, en aquests temps que corren, deia, comencem a estar ja farts de tot. Estem indignats perquè rebem cops per totes bandes i com a ciutadans amb dret a manifestar-nos repartim la nostra ira en temes molt variats, menys en les urnes.

Sense anar més lluny, divendres passat se'ns era donada una nova notícia al respecte (res estrany, també s'ha de dir, vist el gust que han semblat trobar els que manen a aquest tipus d'anuncis), aquest cop en referència al cànon de l'aigua. L'aigua va cara, companys. En època de vaques magres, ja no només estem parlant d'augments en el preu en qüestions que per un motiu o altre no englobin tota la població, sino que béns vitals i indispensables per la vida (i ja no tan sols la vida diària, dic, la vida), l'aigua va cara. 

Des de la ignorància en el debat de temes polítics, m'agradaria manifestar el meu interès per l'anàlisi d'aquest tema. Des del Govern s'auncien augments del 3% si el consum d'aigua mensual està per sota els 9 metres cúbics, però pagarà un 9% més qui gasti un volum d'aigua superior als 18 metres cúbics mensuals. Vist així, podríem pensar des de la ingenuïtat que el nostre estimat Govern el què pretén és fomentar el consum responsable de l'aigua, és a dir, promocionar una mesura d'estalvi responsable amb el medi ambient mitjançant l'aplicació d'un reforç negatiu com a estratègia d'ajuda per fer reaccionar al poble. Vist així, podríem fins i tot lloar l'habilitat del qui sembla estar instruïnt als seus deixebles sobre l'ecologia i el què podem fer nosaltres per ajudar a la nostra pobra Terra. Bé, no cal dir que l'entusiasme dura poc, i dura precisament el què un tarda a llegir el titular i passar al sumari. Aquí s'hi especifica concretament els milions d'euros que l'Agència Catalana de l'Aigua té previst recaptar amb aquesta mesura. I aquí és on una servidora té la sensació d'estar davant un donatiu forçat. Amb aquestes xifres, sembla obvi que els valors que més importen són aquests segons, a partir dels quals s'hagi fet un càlcul invers per obtenir els primers percentatges. I remarco sembla, perquè, a part del deute evident, fins ara ningú m'ha explicat com van els números en economia.

Pel què fa a les empreses, el cànon de l'aigua resulta una despesa diària molt major del què un es pot imaginar en la qual influeixen paràmetres com ara les condicions d'abocament i on es realitza tal abocament. No són precisament comptades les empreses que han fet aigües (mai més ben dit) per no poder pagar una depuradora que els permetés alliberar els efluents de la factoria sanejats tal i com dicta el decret corresponent, o bé per la multa que han rebut al no complir tals valors. No obstant, no he observat darrerament cap política enfocada a la millora i/o enduriment d'aquestes condicions. Quan dic això ho dic pensant en el model alemany, que es postula simple i clar: allò que entra, ha de sortir igual que ha entrat. Ningú fins ara hi ha parat esment. Els alemanys ens han d'instruïr en moltes altres coses abans d'arribar al seu modèl·lic i ecològic funcionar. Doncs no, com deia, ningú ha parlat d'empreses. L'aigua va cara, companys, i de moment hi va només pels ciutadans.

EL TEMPS I ELS SEUS ZEROS

Dues coses em criden l’atenció d’un dels programes segurament més esperats de la televisió. No, no parlo del futbol o del programa que en aquest moment estigui liderant el share. Parlo del Temps. Sí, aquest espai televisiu durant l’emissió del qual es paren la majoria de converses de sobretaula, aquell que reclama silenci absolut. I parlo concretament del Temps nostrat, el qual si no anem alerta algun dia perdrem de vista per l’esbiaixat cop d’alguna tisorada. Bé, sense entrar en discussions, i anant al gra: sóc incapaç de mantenir l’atenció durant els pocs minuts que dura l’espai dedicat a la meteorologia, per bé que m’interessi, sempre em distrec i he d’auxiliar-me amb fent ús d’internet, però tot i així observo sempre alguns fenòmens que es repeteixen i que em provoquen un cert neguit. Vegem-los.

En primer lloc, l’ús dels diminutius. En excés. El temps és una ciència que s’expressa sense números, punt on el vocabulari entra en joc per seguir el flux comunicatiu. Per tant, una solució necessària, però on les paraules semblen no poder suplir el què un valor pot expressar amb exactitud. Entenc que dir que el cel estarà cobert de núvols en un 47% és massa tècnic, però en comptes d’això, resulta que farà solet. Sincerament, quan sento això no m’ho prenc massa seriosament. 

Després, i també per ordre d’aparició dels mapes i gràfics a la pantalla, hi ha aquell resum final a mode de línia de tendència, on veiem el pronòstic del temps pràcticament per tota la setmana. En un estiu calorós on les temperatures poden arribar als valors de 35ºC o més, veurem la línia a dalt de tot. Alhora, representant una ratxa de bones temperatures en ple gener, de l’ordre dels 15ºC, veurem també que la línia del gràfic s’enfila a dalt de tot. Arribats a aquest punt la meva ment científica no pot deixar de preguntar-se on és el punt de referència, el nostre estimat zero. Em resulta sorprenent que una ciència hagi d’eliminar, si més no visualment, les seves eines bàsiques per infiltrar-se a les llars i ésser entesa per a tothom. Una manca de referències que aproxima el pronòstic meteorològic a una mena de pseudociència, quelcom que acaba resultant poc fiable. 

Un cop acabada la previsió meteorològica, i preguntar-me per enèsima vegada sobre aquests dos punts, sempre concloc culpant a la meva ignorància i precisió científica fets que segurament tenen una raó de ser. Ara bé, reconec que els recursos comunicatius mai deixaran de sorprendre’m.

PROMESES PRE ELECTORALS

"Sabemos que es lo que hay que hacer y lo vamos a hacer. Y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer, y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer."

Parlem en termes generals. No vull dir noms ni partits. Però necessito analitzar aquest discurs perquè avui ha sigut comentat als mitjans i ha arribat a ferir-me les orelles. Bé, ha anat més enllà, i espero que no hagi sigut la única. Fa temps que deia que m'havia cansat de la política. Però és obvi que un tema que afecta el dia a dia de cada ciutadà no pot ser menystingut, i tot i que no em provoca maldecaps, sí que em porta més d'una enrabiada.

No entenc com podem permetre que un polític pronuncii aquestes paraules. No entenc com podem fer-ho a sis dies d'unes eleccions. Perquè, què són els polítics, si els seus ideals són els que semblen professar, buits de significat? No em creuria que una persona que és capaç de parlar tant banalment en públic i no tenir vergonya de fer gala de les seves millors inaptituds tant obertament fos capaç alhora de gobernar un territori, com qui res; no m'ho creuria si no fos perquè ja està passant.

Potser el problema no està en la classe política. Perquè, i descrivint la situació, al final del discurs tot el públic aplaudia. Arribat aquest punt la situació ja assoleix uns aires surrealistes típics de qualsevol programa d'humor. Però és ben real i esgarrifós, el què està passant. M'agradaria pensar que és un sector minoritari de la societat el que se sent més còmode deixant-se portar pels vents que bufin. M'agradaria, però no n'estic segura donat el poc seguiment que té avui en dia la cultura de l'esforç. Tota aquesta gent no creu en el canvi. No creuen que es pot anar més enllà, que un, per més bé que estigui, sempre pot estar millor. I quan parlo de canvis parlo de canvis profunds, aquells que començen per definir el perfil d'un bon polític, d'un líder capaç de guanyar-se a pols els seus adeptes.

CONTRARIS

És cert i lícit que hi ha paraules que no es poden definir per sí soles, inexplicables si no existeix el seu contrari. No és agradable pensar que el fet de fer una cosa ben feta sigui assetjat, sempre, tant de prop pel seu contrari. Sempre hi ha la temptació o la caiguda a l’aguait, fent necessària la negació del valor negatiu per a assolir el positiu. Talment dos antagonistes de la maneta, dos oposats inseparables, units una proximitat que no deixa de ser curiosa, alhora que maliciosa. 

Resulta interessant pensar en els significats dels mots, però és més pràctic divagar amb exemples quotidians: perquè, què és una bona persona? I què fa aquell que no ho és? Sempre he pensat que una mala persona és aquella que preferirà fer mal als altres, quan a qui no se li pot aplicar aquest adjectiu se’l farà abans a un mateix. No obstant, aquesta és una definició molt personal i concisa, alhora que implica l’ús de dos conceptes sinònims, el bé i el mal, lligats íntimament dins l’imaginari popular a imatges bíbliques. El rerefons cristià de la nostra societat fa aquestes associacions, però desenganyem-nos: bona i mala gent n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre i a tot arreu. És, per tant, un tema universal.

A tall d’exemple, m’és d’absoluta obligació il·lustrar el comentari amb una conversa pescada un dia al vol, al carrer, però que ho diu tot. El cas és el següent: una dona gran, acabant de sortir de missa, s’adona que no té el seu ventall, però fent memòria s’adona que se l’ha descuidat al banc. Per no haver de tornar enrere pensa que ja el trobarà l’endemà. Lògicament, si se l’ha descuidat en una església, ningú li haurà robat, entenent que en un temple no hi tenen cabuda aquest tipus d’actes ni la gent que els comet. Doncs bé, què va passar? L’endemà el banc estava buit, sense rastre del ventall. Entenc que en aquesta història els conceptes de bona i mala gent venen definits, tal i com deia, per una doctrina religiosa, però no crec que això impedeixi fer-ne una bona reflexió, en tant que la situació no deixa de tenir una lògica del tot raonable. 

I com que no existeixen els uns sense els altres, crec que sovint són aquells qui no són benèvols amb el seu entorn els que ajuden a perfilar el caràcter dels altres. L’enforteixen, el fan més evident. En aquest cas els bons són els dèbils, sempre maltractats, però amb una recompensa en forma d’una serenor, d’una claredat: potser no sabran, donada la complexitat de la vida, quin camí agafar en una nova situació on hi hagi diverses opcions a escollir, però estic convençuda que sí que sabran quin és el que mai tornaran a prendre. I això, ja és molt.

DIVENDRES

La gran ciutat, la gran desconeguda. Infinits petits racons en una tarda fent-se de nit. Mil llumemetes. La vida assossegada enmig del batibull, de l'anar i venir. De fet, també jo vaig i vinc, però avui amb més calma, amb la calma que proporciona el deler de fer les coses pel gust de fer-les. Mil rellotges. El tren i la seva gent, tantes cares i tantes històries subterrànies, entre crits, nens i bicicletes. Mil històries. Després, la llum, emergint, i jo com una nena petita descobrint el món, embadalida a cada racó on hi ha una mica de color. Ganes de perdre'm, aranyes de cristall i merceries. Mil reflexes. I les coses noves: silenci i paraules, tràfec, coincidències, actors i filòsofs, més rellotges. Mil cançons.

COMPANYIA

I tu, que eres aquella presència cordial en les nits fredes, aquella mà suau i ingràvida, tu, també has marxat. La teva única llar es trobava en l'oníric terreny dels meus somnis i aquesta nit, definitivament, n'has fet les maletes. Sé que malgrat et volia dir adéu (i que et buscava, i no et trobava), he sigut jo qui, severa, ha preferit prescindir de la teva presència reconfortant. Vés, company, fuig allà on t'esperin. I no siguis gelós i deixa vacants els llocs que puguin ocupar d'altres assenyats. Que mal auguiri era, que sempre et somiés marxant.

ETIQUETES

Ja he escrit sobre això, també me n'haureu sentit parlar els que em coneixeu. Però deixeu-me mencionar, un cop més, la meva incomprensió vers un fet que sembla ser vital per a aquells que es mouen al voltant del món de la música: el fet de posar etiquetes. A tot. La imperiosa necessitat de classificar, d'ordenar, de custodiar sota un mateix títol un conjunt d'elements. El més curiós del cas és que, un cop feta aquesta classificació, l'autor en questió segurament no té cap problema de consciència. Doncs bé, que sàpiga que jo el tinc, i se'm remou l'estómac només de veure coses com les de l'imatge. Discs de cantautors, d'ska, de rumba, de mètal... tots sota el títol de "pop-rock català". Podria ironitzar dient que encara gràcies que aquest cop són dos els gèneres que comparteixen la titularitat de tot el què es fa en aquest petit país, però tot plegat ja cansa. Ja n'estem farts, d'aquesta poca predisposició per a entendre les coses. Que el rock català o bé engloba una època ja passada, la del Sant Jordi del 92 (amb grups del moment com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax'n'busto, per mencionar-ne alguns), i tot i així entre cometes, o bé no té raó de ser. Simplement, el rock català no existeix. Què vol dir rock català? Que s'ha creat un nou estil? M'atreveixo a entrar en un camp que desconec totalment (per tal motiu qualsevol crítica serà benvinguda), però entenc que la música és igual a tot arreu en el sentit que l'idioma, el tret que localitza una cançó, només està present en les lletres. Llavors, en tot cas, suggereixo el terme "rock en català", que no és pas nou i algú bé que l'usa. Així doncs, siusplau, que ningú em torni a dir que Obrint Pas fan pop-rock català. Siusplau.

JUST EN AQUELL INSTANT

Me'n vaig, m'esmunyo en el moment precís. Just en aquell instant en el que diria em quedo. Just llavors, perquè és durant aquests segons que es compleix l'encanteri: jo me'n vaig, físicament. Però no m'he mogut del teu cap. Busca'm, pensa'm. Allà em trobaràs, esperan-te. Fes de mi el què vulguis ara que només sóc un cos sense consciència. Juga amb el futur i assaja, si vols, el proper i físic moment.

L'ENDEMÀ

Mica en mica vas endavant. No saps ben bé els motius, els perquès. Tot t'hi empeny, és llei de vida. Mires al voltant i no hi ha res que et sostenti. T'has aixecat sola. I així és com has de seguir el teu camí, així és com has de començar la cerca d'aquest nou món que et comprengui i t'embolcalli les nits fredes de cada hivern que ha de venir. Has crescut alguns mil·límetres, i amb això n'has de tenir prou: alça el cap i mira amunt, encara que no et sentis orgullosa de tots i cadascun dels teus actes. Intenta redreçar les teves passes constantment i prepara't pel moment en què podràs dir que has vençut.

Sona: Assetjat per l'immens buit, Titot i David Rosell

VACANCES DE JO

Aquell delit que consisteix en les immenses ganes de fer vacances de ser algú, dels esforços que això suposa i les incomoditats que genera. Passar a no ser ningú més que un cos més al carrer, fent qualsevol tonteria. Aquell delit que consisteix en la immensa sensació de llibertat que, en aquestes circumstàncies, s'experimenta. Unes vacances de ser jo, per passar a ser una més, i punt.

Sona: Mai pots ser tu, Sangtraït

CERCLES

Intentant existir en aquest fràgil vaivé que remou la vida i no deixa parar l'Univers, vaig endavant, endarrera, ara i adés. La monotonia cíclica dels anys atrofia la capacitat de sorpresa al veure que, un cop més, és primavera: hem crescut i el nen curiós que antany érem s'ha perdut en el camí o ens mira des d'un tros enllà.

I de vegades em pregunto si tot plegat no fa més que girar en espirals. Talment els arbres deixen emprenta dels anys en el seu tronc en expansió concèntrica, també jo, de vegades, m'atanso al passat tot i haver crescut uns anys, dues anelles tocant-se en algun punt. (El passat, indefugible).

El dia en què les meves anelles de creixement deixin de jugar entre elles, entortolligant-se, potser deixaré de caminar en cercles per dirigir els meus passos en una espiral hiperbòlica, i anar enllà, enllà, podent així descobrir les més recòndites lleis de la física.

DE PELL ENFORA

Tinc ganes d'escriure, i quan m'ho dic, m'autoquestiono el perquè no ho faig, en to crític, i obtinc un silenci llarg com a resposta. Callo per no haver d'escriure de pell endintre. De moment escolto i aprenc del silenci perquè sé que és millor esperar a obrir els ulls i usar-me com a mecanisme interpretardor i no interpretable, és a dir, perquè vull escriure de pell enfora.

Sona: Lila, Whiskyn's

MATÍ

El meu dia comença just en el moment que m’inundo en el bany de llum que ocupa el carrer. De sobte tot és blanc i, cegada, puc jugar a imaginar què hi haurà al pròxim pas. El sol em llepa la pell i no deixa de sorprendre’m que pugui rebre un estímul des de tants mil•límetres de distància, arribant l’energia justa que és agradable. Vides més properes no es manifesten (tant). Després d’això, camino tranquil•la: qualsevol bogeria em sembla poca cosa.

Sona: Icebergs i guèisers, Antònia Font

COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS

Sempre he volgut fer la meva. Sempre he defensat el meu jo com a un sol individu lliure de dependències. No és per menys, el meu món és, tot i que millorable, prou còmode. Té uns límits ferms i unes barreres flexibles, però sapigueu que, sempre, hi ha la porta oberta i lloc de sobres.

Sona: Més senzill , Dept

HAWKING

"There was a lady named Bright,

Who travelled faster than light.

She set out one day,

in a relative way,

and returned the previous night."

Per a una millor il·lustració del poema, res millor que Hawking. Si el rellegiu després d'haver-la vist segur que us provocarà un somriure. 90 minuts d'un genial Cumberbatch i encara millor història de superació, i poc més es pot dir en paraules. S'ha de veure.

FUTUR

És potser una qüestió absurda, però sempre he trobat curiós que no sapiguem on serem demà, que fins i to siguem incapaços de conèixer què passarà al cap de cinc minuts. Així, quan m’angoixa la incertesa, penso que al capdavall té la seva gràcia. Demà és sinònim de tot és possible. I moments futurs d’aquests sorpresa, n’hi ha, exactament, infinit.

Sona: Més enllà, Lax'n'busto

AMENAÇA

Uns quants voltors setgen el meu camí mentre jo avanço. Apareixen sempre quan vaig sola i em sobrevolen fent cercles. El meu sender fa pujada, i en poca estona he guanyat alçada i són ells que es troben sota els meus peus, a un tir de pedra. És llavors quan me'ls miro i em semblen ridículs, insignificants.