GENER

5. No engegar el mòbil, no pel fet de no voler ésser molestada pel so impertinent d'una trucada sinó per evitar el silenci debastador de no tenir-la.

21. I ser incapaç de mostrar ni un bri d'odi per ells. Perquè fer tan sols això seria una immensa despesa inútil d'energia.

26. Un petit suïcidi diari, per morir a poc a poc, dissimuladament.

- ...però no t'enamoris de mi.

- Oh, no, tranquil. Com a molt, podria arribar a odiar-te. 

27. M'he encasellat en l'etern paper estúpid de ser insistent, havent de passar sempre per l'humiliant procediment de demanar una segona oportunitat.

28. Mentre escric, escolto Wagner. Això em fa sentir doblement absurda, ja que ni mai havia escoltat Wagner ni el què escric té cap propòsit lloable.

No m’enfado, només remarco la incoherència dels fets.

Està clar que simple és un insult. Només hi ha una lletra de diferència. La x.


31. L'empar dels dilluns, dimarts, dimecres i dijous.

No confondre coherent amb canvi, com tampoc és el mateix seguir un camí i deleitar-se amb la panoràmica que navegar perdut, amb rumb aleatori.

SÓM MODERNS?

Càmeres amb mil megapíxels, internet, vols espacials, microxips i nanopartícules, gratacels a prova de terratrèmols, videoconferències, cirurgia estètica i làser, sincrotrons, trens bala, telèfons multifuncionals, enginyeria genètica, cotxes elèctrics, llibres electrònics, alta definició, roba biomimètica, cases domòtiques, telescopis precisos i microscopis igual de precisos, xarxes socials, infrarrojos i radiofreqüència, neu al tròpic, gespa al desert, transatlàntics, milions de gigues de memòria, ciutats subterrànies, energia verda...

I, tot i així, ens entossudim en treure el paraigües quan plou.

CANIGÓ

D'entrada, que et llegeixin una de les grans obres que ens ha donat el país, sense haver de fer cap més esforç que el propi de tancar els ulls i concentrar-se en la fluència de cada mot, enllà dels llavis del rapsode, és de per sí un privilegi. Si la veu que el recita és, ni més ni menys, que la veu portentosa de Lluís Soler, podem parlar ja d'un plaer exquisit.

L'adaptació del Canigó verdeguerià de la mà d'Antonio Calvo és recomanable principalment per tots els romàntics. Amb una escenografia sorprenentment inexistent, ens centrem obligatòriament en els sons, essent l'oïda la protagonista principal del muntatge. I els versos, convenientment dramatitzats, són interpretats d'una manera que embadaleix: melosos els uns, durs els altres, cantats alguns. El text es presenta còpia de l'original però abreujat: no és supèrflua una prèvia coneixença del poema íntegre per seguir el tempo àlgid de l'espectacle.

La música, per bé que sincopada al llarg del recital poètic, apareix indiscutiblement lligada al text quan aquest precisa d'un suport que ajudi a l'espectador a contextualitzar-se en el marc tràgic de la llegenda. Eduard Iniesta vesteix el poema en veu baixa però potent, amb precisió i domini dels instruments, sense fer abús de cap arpegi i causant una atmosfera crua i misteriosa. En voldries més, però la que hi ha és la justa per mantenir-se en el vital segon pla que li pertoca per no desequilibrar els mots.

Aparcar la quotidianitat per alleugerir l'existència en una deu de gestes èpiques. Somniar, per uns instants, que no hi ha congestes sinó mantells d'ermini sobre les carenes. Redescobrir passions que han quedat obsoletes en les nostres vides frívoles. Una delícia recomanable. I l'ai al cor: d'haver sabut d'antuvi que la tirallonga de versos era recitada de memòria, m'ho penso dues vegades. Quina impressió. M'agenollo davant l'actor. Llarga vida a la memòria. Llarga vida a Mossèn Cinto.

MICRORRELAT ABSURD AMB PRETEXT FOTOGRÀFIC: ODA A LES MACRO OBSERVACIONS

Obro els ulls i, sense imaginar-m'ho, em trobo de sobte enmig d'un paisatge lunar. M'envolten monticles punxeguts amb camins circumvalatoris que duen a algun cim. Geometries d'una matemàtica exacta, cúmul de nombres auris. 

Nebuloses de punts logarítmicament ordenats, disposats en un terreny pulcre on tot camí està marcat, de pèrdues impossibles.
Tot blanc, centíficament immaculat. I una cara fosca.

I, al cap d'una estona, naturalment: s'ha acabat el bròquil. Prenc perspectiva, que també va bé.

LA GRAN MENTIDA

La nit de Reis és la nit de la canalla, les hores en què tothom està pendent dels més menuts i s'esforça perquè tot rutlli. L'engranatge de la gran mentida fa dies que va prenent forma fins la seva culminació, la nit del dia 5 de gener, data en què surt al carrer acompanyat d'un nombrós arsenal de voluntaris que s'hi afegeix per donar vida als principals personatges de la història. Història, però, que té la innocència dels xics com a eix principal, com a raó de ser: imaginem-nos per un instant quina quimera fóra la seva absència. I, per altra banda, mirat des dels seus ulls, qui s'hauria de creure un engany que implica tanta i tanta gent? Sens dubte, quelcom de real ha de tenir tot plegat.

De vegades, aquesta martingala em semblaria una burla si no fos perquè sé que en el fonament de la festa hi rau la bona intenció, esdevé gràcies a aquesta. El delit per veure aquells ullets espurnejants, una alegria pura, sense malícia, com només pot ser la d'un infant. No obstant, no es deixa de jugar amb el desconeixement d'algú, encara que aquest sigui el pretext per, justament, fer-lo feliç. Que en sóm, de recargolats.

Sí, aquell nen és feliç perquè els protagonistes del conte han trascendit les barreres bidimensionals del paper i ara se li planten al davant i, fins i tot, hi parlen. És feliç per una cosa que no és real. Idò, és real, la felicitat? Si calen tants esforços per embadalir a una criatura, potser sempre que sóm feliços, ho sóm enganyats (per un motiu o altre, controlable o no, tant se val). En tot cas, i com que al crèixer les possibilitats de ser-ho minven, fóra curiós alhora que útil avisar als menuts que la closca protectora de la innocència que els embolcalla durant els seus temps primerencs algun dia s'esquedarà fins trencar-se del tot.

I arriba el dia en què tot es descobreix. El nen veu la mentida, la comprèn i això l'apropa un xic més al món dels grans. Ara els rols es canvien i ell és un còmplice més. I, lluny d'enfurismar-se amb qui li ha amagant la realitat any rere any, només se sent desil·lusionat. Potser és l'únic cop en la seva vida en què no s'enfadarà amb qui l'enganya, perquè encara que ell no ho raoni, en el fons sap que només qui l'estima serà capaç de prendre's tanta molèstia de maquillar una història tan insostenible.