Intentant existir en aquest fràgil vaivé que remou la vida i no deixa parar l'Univers, vaig endavant, endarrera, ara i adés. La monotonia cíclica dels anys atrofia la capacitat de sorpresa al veure que, un cop més, és primavera: hem crescut i el nen curiós que antany érem s'ha perdut en el camí o ens mira des d'un tros enllà.
I de vegades em pregunto si tot plegat no fa més que girar en espirals. Talment els arbres deixen emprenta dels anys en el seu tronc en expansió concèntrica, també jo, de vegades, m'atanso al passat tot i haver crescut uns anys, dues anelles tocant-se en algun punt. (El passat, indefugible).
El dia en què les meves anelles de creixement deixin de jugar entre elles, entortolligant-se, potser deixaré de caminar en cercles per dirigir els meus passos en una espiral hiperbòlica, i anar enllà, enllà, podent així descobrir les més recòndites lleis de la física.
