No sabria explicar ben bé l'argument, però és que potser no en té, potser és l'excusa per explicar algunes històries curioses. Potser, he dit, no ho tinc clar. És cert que li he intentat buscar mil i una dobles lectures, però al cap i a la fi, la única cosa que se m'acut és que estic perdent el temps, ja que n'hi hauria ben bé prou si em quedés amb el què vaig veure: n'hi hauria de sobres.
No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.
Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.
No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.
Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.