XAUXA

No sé on és aquell país del que tanta gent parla, malgrat sempre he anel·lat tenir la sort de poder-hi passar, almenys, unes vacances. Es diu Xauxa, i tot i que ningú me n'ha sabut indicar el camí, tinc la sospita que no cau tan lluny o, si més no, no és difícil tornar-hi. I això és així ja que gosaria afirmar que alguns afortunats que viuen entre nosaltres, alguna o altra vegada hi han estat, han tingut la joia de veure'n els seus esplendorosos fruits i el privilegi d'endur-se'n una mica de la poderosa sort que allà regna cap aquest món ple de desastres i incomprensió. La documentació a les biblioteques és escassa, algun poema i quatre contes per a nens. He hagut de fer feina bruta: dissimuladament, espio tals sospitosos i, sense que se n'adonin, procuro veure si mai duen cap mapa a la butxaca, o si, per casualitat, tenen intencions de tornar.

No obstant, i havent passat anys des de les primeres investigacions, he perdut parcialment la fe en l'existència d'aquest país meravellós. I dic parcialment perquè segueixo pensant que Xauxa existeix, però tanmateix potser no és com ens l'imaginem. Potser no és més que un estat d'ànim, una manera de ser, enlloc d'un país físic. Potser és un no preocupar-se, un anar fent assossegat pels anys, un vaivé que amortigua tots els cops. Una tranquil·litat, una serenor que fa que no pensis en el què vindrà demà, i gaudeixis de l'avui tant i com les vint-i-quatre hores del dia et permetin. Un no mirar endavant més que en el minut següent, una despreocupació pels aconteixements que poden passar a quatre passes del teu cos que impedeix que el propi món s'eixampli més de cinc pams. Una felicitat autoïnduida, però tanmateix falsa i dolça.

JO SÓC UN ALTRE

No sabria explicar ben bé l'argument, però és que potser no en té, potser és l'excusa per explicar algunes històries curioses. Potser, he dit, no ho tinc clar. És cert que li he intentat buscar mil i una dobles lectures, però al cap i a la fi, la única cosa que se m'acut és que estic perdent el temps, ja que n'hi hauria ben bé prou si em quedés amb el què vaig veure: n'hi hauria de sobres.

No és recomanable fer-se una idea de quelcom fonamentada en les crítiques dels altres abans de veure-ho en persona, ja que això condueix, moltes vegades, a la decepció. Aquest cop, i després d'un any d'haver suspès les representacions per afonia, Sergi López tornava a la càrrega amb Non Solum, i com que les expectatives havien tingut temps de crèixer, les entrades per aquest mes de representacions estan a punt d'exhaurir-se si no ho han fet ja. Evidentment, tothom que va a veure l'obra hi va amb la idea al cap que allò serà un espectacle memorable. Ni un bri de decepció: realment, les crítiques estan a l'alçada.

Impecable Sergi López durant 1h i 35min (segons el programa de mà), amb un inici contudent però pujant de to. Un? O tot l'escenari ple? Semblava que en fossin centenars, els veies allà cridant, manifestant-se, "tots sóm un, tots sóm un!" cridaven a l'uníson, mentre discutien quines eren les seves diferències, que al ser tots ells iguals, eren el tret que els unia i els feia ser encara més iguals. Qui era l'actor, l'autèntic? El cadastre, el veí, el llauner que treballava despullat? o el negre, o la dona, o el que fa allioli sense all, o l'home estàtic...? Les possibilitats són infinites i es materialitzen a l'hora. Tot plegat, les preguntes metafísiques sobre què hi fan allà tots els altres iguals, i on són, desemboquen en la història de la dona que dorm dins la caixeta, en divagacions polítiques... dins un horitzó que mai s'acaba ni saps on et durà.

TIGRE BLANC

"(...) els homes es casen amb un altre home en comptes d'escollir una dona. Ho vaig escoltar a la ràdio. Això està arrossegant a l'home blanc cap al declivi. A més a més, els blancs fan servir massa els telèfons mòbils i es fan malbé el cervell. És un fet contrastat. Els telèfons mòbils provoquen càncer cerebral i t'escurcen la masculinitat; els japonesos els van inventar per reduir el cervell i les pilotes dels blancs alhora. Això ho vaig sentir dir una nit a la parada d'autobusos. Fins en aquell moment jo estava molt orgullós del meu Nokia i l'havia ensenyat a totes les noies del centre d'atenció telefònica amb les quals tenia l'esperança d'anar-me'n al llit, però després d'això el vaig llençar immediatament. Si em vol trucar, haurà de ser a una línia de telefonia fixa. No és bo per al meu negoci, però el meu cervell és massa important, senyor: és l'única cosa que té en aquest món un home que pensa."

Aquesta és la història d'un home al qual li falta un bull, com qualsevol ciutadà de l'Índia que ha hagut de deixar els estudis a mitges perquè un familiar es casa i calen diners, però que vol ser un emprenedor. La història d'algú que viu a les Tenebres, la part més pobra i en pitjors condicions del país, i que arriba a Delhi i s'hi acaba corrompent, com el seu amo, malvivint tot empatxant-se amb cadascun dels possibles vicis de la ciutat. La història de qui aconseguiex sortir del Galliner en el que habiten tots els hindús de castes baixes que creuen que algun dia algú començarà una revolució per a ells i els alliberarà dels seus amos esclavistes i maltractadors.

Per al Tigre Blanc totes aquestes situacions són quotidianes i les encaixa amb total naturalitat. És normal que a casa seva la búfala d'aigua sigui la que va més tipa, o que la gent pugui morir a l'hospital esperant una atenció sanitària que no està disponible les 24h del dia. És normal dormir en un soterrani ple d'escarbats o que al nèixer es descuidéssin de posar-te un nom. Per això s'arriben a entendre les raons que duen a Munna, el noi, a pensar com pensa, a actuar com actua... per ser lliure. I això és el què ell pretén que entengui el Primer Ministre Xinès abans que visiti el país en una recepció oficial on tot el què se li mostrarà no és el què els ciutadans hindús han de patir cada dia.

Una lectura àgil, divertida alhora que sorprenent, interessant, amb una intensa crítica social... Realment és un gran llibre. I una bona manera de fer-te una idea de com és l'Índia que no solem veure mai, a més a més, retratada de primera mà pel jove guanyador, al 2008, del premi Man Booker, Aravind Adiga.

UNPLUGGED IN BERGA

Tota la ciutat unplugged. Els carrers lluminosos eren ombres del fil de llumenetes que les construccions marcaven al cel, retallat entre les teulades. Una sensació curiosament reconfortant, veure casa teva a les fosques. Com tancar la llum del menjador, per descansar una estona de tanta artificialitat i assaborir així la intimitat.

I passejant, rumbes acústiques acompanyaven els passos vellutats, silenciosos i protegits per l’esguard, sola i talment un àngel, de la lluna.

El drac no tenia cor, cert, però bategava per la gent, encès almenys de dubtes i curiositat. Com és que tan sols, en tot Berga, hi hagués il·luminat l’ajuntament? Què ho fa que les llums de Nadal, encara als carrers, fossin la única font de claror? De fet, la llum tènue era molt agradable i ens proposàvem si es pogués prolongar el seu ús per tot l’any, amb excuses ecològiques. Una cosa apreníem: tot té el seu costat positiu. Encara hi havia estrelles i llunes als carrers, i encara gràcies que hi fossin.

La nit ens feia més salvatges.

COMPANYERISME

M'havia cregut que en certs esports on la cooperació és important per a la supervivència mateixa no hi ha lloc per a l'egocentrisme, per l'afany de guanyar, per trepitjar els companys o fins i tot pel classisme. Ingenuitat extremadament greu, ja que, com és evident, la necessitat de demostrar-se millor que els altres és innata de l'home. Fins el punt d'oblidar-se de qui t'ha ajudat a aconseguir-ho.

Aquesta reflexió volta per la meva ment des del dia que vaig veure la notícia del sherpa que havia pres part en l'expedició que pretenia fer arribar al cim de l'Everest l'home de més edat que mai hi havia pujat. No en recordo noms ni detalls, però no cal esmentar-los aquí: pefereixo explicar-ho de manera impersonal ja que dubto que aquest sigui l'únic cas que s'ha donat.

Intentant cordar-li els grampons al vell, el sherpa es va haver de treure els guants, acció que el va dur a patir els primrers símptomes de congelació a les mans i dels quals ningú va fer cas. A partir d'aquí, es va anar retrassant, arribant a passar fins a 17 hores enmig d'una tempesta, sol, aferrat al glaç amb els piolets, per arribar al camp base i no ser escoltat quan demanava a l'expedició que li enviessin urgentment un helicòpter, cosa gens estranya en aquests casos. Ignorat, va decidir marxar i va arribar a peu, novament sol, a l'estació que el duria a Katmandú, on no van poder fer res per salvar-li els dits de les mans.

Aquesta brutal història de tirania hauria passat desaparcebuda si no fos pel final relativament feliç que el sherpa va tenir al ser auxiliat per una família catalana, que el va acollir a casa mentre metges d'aquí feien el què podien per reconstuir-li part de la mà.

Em va impactar molt la història per diversos motius. Primer, perquè mai hauria dit que en el món de la muntanya existís aquest esperit esclavitzador, d'aprofitar-se dels més dèbils per acabar mostrant el triomf dels blancs. Una expedició absurda com era la de pujar un home vell al cim més alt podia acabar amb moltes vides, però sembla que aquestes eren poc importants si el nom de l'il·luminat podia figurar al llibre Guiness. La vergonya l'hauria de perseguir sempre més.

En segon lloc, la cara del nepalès se'm va quedar gravada. També la seva veu al explicar les misèries que havia patit. S'ha de ser extremadament dur per aguantar l'esforç físic que suposa l'alta muntanya, i a sobre, com si no fos prou, suportar el rebuig. I un cop a casa dels catalans, es mirava la mà amputada amb dits transplantats, aquell horror, tot feliç, content d'haver recuperat alguna cosa gràcies a la caritat humana que a alguns sembla haver-se'ls borrat.