dilluns, 30 d’abril del 2012

ABRIL

3. L'anada i la tornada d'una visita, vitals com la visita mateixa, païnt l'essència d'algú encara present tot i que d'una altra forma.

Tenir la naturalitat suficient per anul·lar una trobada (sortir de casa, recórrer uns pocs metres i ficar-se al bar) perquè plou és el què més detesto de les nostres arrels mediterrànies.

Descansar, i fer-ho tant que descansis fins i tot de ser persona, per ser vegetal durant unes hores.

L'home del temps no vol mullar-se i li costa dir que plourà.

Guardaré en flascons les llàgrimes que em féu vessar tots i cada un de vosaltres, per repartir-vos-els quan em tragueu definitivament de polleguera. Us pertanyen, petits diables.

De tant en tant tinc miratges olfactius i sento olors de qui no es troba present. Agraïria tenir esfínters nassals per superar aquests instants de pànic.


7. Dos dies consecutius somnio quelcom que l'endemà, per sorpresa meva, esdevé realitat. Al tercer dia somnio amb monstres. Lluny de creure que he establert dos cops una relació falsa entre fet oníric i real, crec en l'improbable bo i sabent que en el transcurs del dia veuré monstres. M'ho prenc amb calma.


15. Totes sóm una mica com Irene Adler quan comet errors. A totes ens agradaria tenir el què té ella quan no ho fa.


16. Moments femeninament anguniosos al veure passar el temps estúpidament mentre s'asseca l'esmalt de les ungles. És l'exemple més clar de desesperació quotidiana que conec.


17. Guarres no, guerres. Les dones sóm guerra i ens hi va una vocal. Per això sempre anem cansades i ens eixuguem els fronts. Fronts, que en tenim molts d'oberts. Ens hi va un plural.

Al tren tothom llegeix. Com que m'agrada dur la contrària, jo escric.

Sé el què val la pena. Estimar-te. Vas posar un preu massa alt al dolor.

Em vas donar un cop de mà i no vaig saber obrir els ulls, ficant-me de peus a la galleda. Ara vull viure la realitat i estenc les ales.


18. Voldria haver nascut home però afortunadament vaig fer-ho essent dona.


20. Si bé diuen allò de que és millor tenir que penedir, què és millor, tenir el cap buit o tenir el cap ple de pardals?

Vàrem discutir envà. Semblava que hi hagués una paret entre nosaltres.


24. Et conec més del què recordo.

Visc la vida atòmicament: no és que sigui lenta, és que ho analitzo tot àtom a àtom.


30. Devia deixar de fumar sense adonar-me'n, abans de posar-m'hi. O això o no m'explico perquè ho trobo a faltar.

dissabte, 21 d’abril del 2012

TENIM UN PROBLEMA


Què dir que no s'hagi dit ja de l'Albert Pla? Però, i maleïda insistència, què es pot deixar de dir un cop s'ha gaudit d'un dels seus espectacles? És pràcticament impossible veure'l i no experimentar cap mena de sensació, sigui quina sigui. És una llàstima que  justament per aquesta seva capacitat de comunicació hagi quedat apartat de la opinió pública general i de la majoria de mitjans, parlant sempre d'allò que altres no s'atreveixen ni a esmentar.

El Tenemos un problema que es representava dimarts passat al teatre Poliorama era un d'aquells repassos de l'artista que s'han de veure almenys un cop l'any. És un fons d'armari necessari. Un espectacle cuidat, fantàsticament dramatitzat i estudiat fins al darrer detall, lluny del què qui no coneix a l'Albert podria pensar. Dos talents oposats que s'entrellaçen a la perfecció damunt l'escenari: l'art de Diego Cortés i la provocació i simpatia vergonyosa d'Albert Pla, una compenetració que transparenta una admiració mútua realment agradable. Aquest cop s'unia al duo Judit Farrés, compartint complicitat amb els anteriors, adornant les cançons amb la seva veu i muntatges.

Prèviament al concert es va poder gaudir d'un inesperat recital poètic de la mà de la micropoetessa madrilenya Ajo i de la mateixa Judit Farrés. Així doncs, Mujeres Superhadas es representava a mode d'aperitiu d'allò més apetitós. Una gran descoberta que mantenia al públic ben entretingut durant uns ben aprofitats seixanta minuts que desembocaven en el concert pròpiament dit, tot i que  s'hauria agraït una mica més de cohesió entre ambdós espectacles.

S'ha de ser un geni per fer el què fa l'Albert. Per cantar com canta, per cantar el què canta i sobretot per rodejar-se, ja siguin poetes o guitarristes, de qui demostra uns talents excel·lents que ell mateix o no té o (més aviat) els dissimula.




divendres, 20 d’abril del 2012

GALLINES O ELEFANTS

Els còmics d'aquestes contrades s'estan quedant lamentablement sense feina. Els gobernants els hi posen difícil. Ells mateixos es dediquen a retallar sous i a ocupar amb avidesa les posicions d'aquells que suposadament ens hauríen de fer l'existència un xic més amable. Els que ens fan patir també s'han agenciat el negoci de l'humor i en tenen el monopoli. D'aquesta manera, comprendreu, ser còmic desvinculat de cap càrrec polític significa demostrar una afuada astúcia, i un sentit de l'humor immens i punyent alhora que dissimulat. Pocs sobreviuen en el seu art.

Mirant més enllà de la frontera, a mi Dürrenmatt sempre m'havia resultat genial. La destresa amb la qual critica el poder a Ròmul el Gran és innegable. Que el personatge principal de l'obra teatral dugui una vida totalment fícticia, camuflat per deixar passar el temps en l'aprença d'un foll que només sap mostrar un desatent obsessiu per les seves gallines, tan sols per a complir el seu propòsit d'acabar d'enderrocar un imperi que ja està a les acaballes, és una idea totalment dantesca i aberrant. Cap de nosaltres voldria veure els propis caps d'Estat assolint aquesta postura. I, ves per on, sempre arriba el moment en què els mites s'esfondren, i aquest no n'és pas una excepció. Aquests dies els republicans estan d'enhorabona: el monarca de les Espanyes ha decidit actuar talment fos l'emperador de la comèdia dramàtica. Sí: ha arribat un sòrdid dia en què l'absurd de Dürrenmatt està essent igualat per l'estupidesa no fictícia. I, tenint Ròmuls que ens gobernen, ai las, el declivi és una evidència. Ell també s'ha creuat de braços i s'ha convertit en espectador actiu de la caiguda de la seva casta, de l'economia i, en general, de tot plegat, que últimament està de moda que tot vagi avall. Això sí, ha canviat les gallines per elefants, perquè era més vistós, i per dissimular (ja se sap, coses dels drets d'autor, que fan anar de corcoll a tothom...).

Per tot plegat és normal que el poble, tenint uns gobernants tant flamants en matèria d'humor, ens quedem perplexos i ens limitem a esclafir a cor què vols en abundoses riallades cada cop que posem el telenotícies. Veure la professa ineptitud dels que manen ens fa abaixar la guàrdia. Ens creiem més llestos: greu error. No ser nosaltres els que cometem les aberracions no ens fa entesos en la matèria, i en xarrem com si ho fóssim, però no deixem d'estar subjectes a l'adoctrinament del filtre de la informació que ens fa dòcils i no en som conscients. I així, el país sencer es mostra contrari a la caça d'uns animals en un indret on la seva mort no està penada sinó limitada amb permisos. Lluny del mal gust innegable i la repugnància evident de les imatges que s'han vist aquests dies, no sóm coneixedors de la situació del país, cosa que ens inhabilita per opinar sobre aquest punt de l'assumpte en qüestió. 

Això ens hauria de fer dónar compte que malgrat ens creguem opinadors nats i amb principis ferms, no triem la informació que rebem i l'impacte sobre nosaltres, per tant, està desequilibrat. Després de sentir cada dia parlar sobre les matances a Síria o Palestina ens hi hem acostumat i ens esvalotem molt més per la mort d'un elefant i un parell de búfals. Animals que, sense cap mena de dubte tenen el seus drets, però drets que mai passaran per davant dels de cap persona, al meu entendre. La presentació de la informació tergiversa els nostres volàtils principis i romanem immutables perquè, d'això, ni tan sols en som conscients.

Per altra banda, ens enarbora tant l'assumpte que perdem el nord fins al punt que arribem a penjar -ja sigui d'una forma literal o figurada- la bandera republicana al costat de l'estelada que ja teníem de fa temps. Anem a veure, o aquí hi ha una jerarquia d'idees o bé una confusió ideològica greu. Si volem ser independents, està bé que ens preocupem per la política del país veí, però ja vull veure jo si després de la separació quedarem com a amics i ens podrem anar donant consells, o no. O és que primer volem la república espanyola i després, res, si algú se'n recorda i no és massa molèstia (que si ho és, res, eh!), daixonses... ja si de cas demanem la independència? O que volem uns Països Catalans Republicans, cosa que tothom dóna per feta?

Ara ja tenim el caramel i hem patit l'excitació de rebre'l, per tant és hora d'asserenar-nos i fer servir el cap, perquè de seguir eufòrics, encara ens el tornaran a prendre. Sang freda. Què voleu esperar d'una institució carrinclona com la monarquia? Deixem-nos doncs de riue les gràcies a qui comet actes que s'escauen al seu nivell folklòric i recuprerem la concentració posant-nos a treballar perquè els còmics puguin recuperar, pel bé del país, la seva feina. I remarco: pel bé del país, del nostre país.


diumenge, 15 d’abril del 2012

EL MERCADER DE VENÈCIA


D’entrada, la idea d’un Shakespeare actualitzat atrau. D’entrada, una obra d’un autor magistral n’han de sorgir, quasi per força, interpretacions del mateix nivell, ja que l’únic esforç recau en la posada en escena. No obstant, qualsevol dia es comprova que tota proposició feta prèvia assistència a algunes obres teatrals pot ésser refutada. 

Començo amb una embranzida que cal frenar. La representació del Mercader de Venècia no fa que hom surti decebut del teatre però sí amb l’arrufament de celles típic de quan una cosa no va del tot bé. Unes interpretacions al meu entendre correctes salven el conjunt. Però, costa gaire interpretar un text tant dramàticament masegat, un clàssic? Perquè si la gràcia de l’assumpte recau en la suposada innovació del mateix, és aquí on veiem que alguna cosa falla. 

Felicito l’envejable destresa de les actrius al córrer i saltar contínuament per l’escenari amb talons d’agulla i l'escenografia senzilla i funcional. Reprovo les festes de transvestits sense treure cap a res, les disfresses desaprofitades dels fugitius, els horripilants modelets de Bassanio i una càrrega homosexual forçada per intentar situar d'una manera massa fàcil i superficial l'obra en el present, perdent de vista que les coses més subtils són més potents. I, a part de tot això, un distanciament massa gran entre el què entra per la vista i el què les orelles senten, que engloba tot el conjunt. Potser (i remarco la condicionalitat d'aquest adverbi), i posats a innovar, hauria estat bo adaptar el text als temps que córren, i parlar d'accions enlloc de vaixells, d'euros enlloc de monedes antigues i d'e-mails en comptes de cartes, aconseguint una cohesió que faria més païble una obra que, amb alguns detalls més ben cuidats, podria haver sortit més ben parada d'una representació sense excessives complicacions. És una llàstima que amb bons actors i bona escenografia hagi perdut, per manca de cura, el tret que l'hauria distingit d'altres posades en escena del mateix text.

dimecres, 4 d’abril del 2012

ELS MAPES DEL TEMPS

La meteorolgia està a l'ordre del dia i no pas de la forma habitual, quan alguna desfavorable inclemència està a punt d'esguerrar les vacances deixant vacants als hotels i allotjaments de cap de setmana. No: la política (i sobretot l'espanyola) no deixa escapar del seu control gelós un sol detall sobiranista. I amb els mapes del temps de la TV3, en els quals sempre hi han aparegut només les siluetes dels Països Catalans, es veu que ens vàrem passar de la ratlla.

En la meva modesta opinió, es podria abortar aquest assumpte de soca-rel tot deixant d'emetre aquest espai pseudocientífic diari cosa que, posats a fer, ens faria estalviar en els pressupostos destinats a la televisió pública. Sí, sóc radical. Però tinc les meves raons. Digueu-me maniàtica, però no tolero els gràfics sense punts de referència en els quals la mateixa línia tant et pot estar indicant fred o calor, segons l'estació. No em semblen útils les malversants passejades amb helicòpter, que paguem entre tots. No aporten cap informació rellevant i tampoc fan cap favor a la fauna que tant aparenta preocupar-los: els fa molta gràcia veure com córre el bestiar salvatge, imatge que sempre mostren com a bucòlica i totalment casual. A veure, senyors meteoròlegs, m'agradaria veure com correrien vostès si els perseguís un escandalós predador de ferro aeri. I podria afegir també als grans favors del Temps envers el poble els brillants espais educatius que de tant en tant ens regalen: "No camineu mai sobre un riu glaçat", ens alliçonen, en ple hivern i justament des de sobre les plaques de gel d'algun embassament. Bocabadada davant aquestes magistrals intervencions, que ni fetes expressament, fa temps que em qüestiono la verdadera utilitat d'aquest espai.

Comptat i debatut, si trec el cap per la finestra sé quin temps fa i deduiré també què farà al cap d'un parell d'hores. És a dir, la informació útil que obtinc si miro l'espai meteorològic és si demà i demà passat farà sol o plourà, però no m'interessa saber què farà ni a Cadis ni a Moscú sinó a la porta de la meva llar catalana. Si vaig més lluny ja faré ús d'internet. No són aquests costums generalitzats? Perquè nosaltres hem d'incloure tot el mapa de la Península i no és cada autonomia que suprimeix els veïns en la seva televisió?

La vida a la ciutat i les noves tecnologies ens han alienat de la saviesa ancestral que començo a pensar que caldrà recuperar en certa mesura. Així, amb internet, i un ull posat al cel, evitarem rebomboris. Deixarem de ser el cap de turc de totes les comfabulacions espanyolistes que no ens deixen ni seure al sofà en pau i mirar els noticiaris,  alhora que matarem dos pardals d'un tret, estalviant sentir les bajanades dels polítics i dels meteoròlegs.

Dimarts, el portaveu del Govern Francesc Homs comentava que ja tenen altres coses a fer que entretenir-se amb els mapes del temps. Deia això afegint, de passada, divagacions com ara que al Govern li plau l'actual mapa meteorològic (només faltaria!), i tot això després que des de diumenge tothom hagi tingut temps sobrer de deixar anar la seva opinió. Reiterant-se en la insistència sobre el tema, ja aniria sent hora que finiquitéssin l'assumpte i, com molt bé diuen, es posséssin a pencar de debò. Ja està bé de foteses. I com que no paren de furgar, pateixo pel dia en què els nostres veïns s'adonaran de que, ves per on, tenim un Museu Nacional d'Art i fins i tot una ràdio que es defineix tothora com la ràdio nacional del país. Aquell dia ens demanaran que parlem d'un Museu Regional, com si tal cosa tragués importància a les obres que alberga. Aquell dia ens demanaran ensems que tinguem una ràdio regional, com qui parla d'una emissora local que emet les quatre notícies avorrides que passen al poble. Al mal temps bona cara i, qui sap, potser llavors haurà arribat l'hora de dir prou.

diumenge, 1 d’abril del 2012

PEL CAMÍ DEL REPTE (AMB PAUL FUSTER)


Com endinsar-se en un conte. És fosc, t’allunyes del poble i els rastres majúsculs de civilització queden difuminats en l’entorn. Segueixes el camí vora el riu, amb només la teva presència com a única companya, i prompte albires llum i moviment al fons. T’hi aproximes, per distingir al cap de poc un petit habitacle entre la vegetació, integrat en el paisatge. Si no sabessis de què es tracta fàcilment pensaries que allà dins hi habita qualsevol personatge sorgit d’una ment imaginativament privilegiada com la dels Grimm. Tot i que descartes aquesta hipòtesi, sospites que alguna cosa s’hi trama: el bullici que es mou rere els vidres ho fa evident.

Abans d’unir-te a la multitud fas un darrer cop d’ull a l’exterior. Vora la porta del local hi ha estacionada una furgoneta Volkswagen blau cel, talment dibuix icònic sorgit de la mà de qui vol ressuscitar les reminiscències d’una altra època, passada. En Paul ja és dins, enfilat a la tarima, a punt per encetar el recital. Tranquil, mica en mica s’anirà desfent de la vergonya i s’anirà destapant per anar-nos mostrant el seu rostre i les seves composicions. Sembla que alguna cosa dicti que encara no és moment que el conte desemboqui al desenllaç.

D’un concert amb molta personalitat ubicat en un entorn com és la Font  del Balç només en poden sortir resultats embriagadorament plaents. Una comunió ideal entre músic i ambient és sinònim d’una gran i doble descoberta. I qui encaixa en aquest oníric espai? Crec que no l’erraré ni exageraré quan anomeni el protagonista de l’espectacle que us relato. Perquè Paul Fuster té un no-sé-què que embadaleix i encanta. Aquells aires de geni del qui, semblant pres per qualsevol follia, és el que més seny té de tots.

Trobareu tota la informació que vulgueu i que no repetiré d’en Paul fent ús de qualsevol cercador. I veureu que tota crítica, comentari o descripció conflueix en aquesta diferència que professa. La seva guitarra artesana dóna un so únic rematat per l’acompanyament del banjo del genial Xarim Aresté. Tot plegat sense perdre de vista les percussions també artesanes del compositor. Un trio (guitarres, banjo i bateria) amb sonoritats d’arrel americana i amb una aparença majoritàriament falsa d’improvisació musical, abillades amb l’accent característic d’en Paul. De tant en tant, algun comentari, alguna petició, sempre tímida, per fer una pausa forçada pel cafè i el fumar. Mica en mica la complicitat convertia el local en una mena de menjador d’una casa comunitària gustosament compartit entre tots els que decidim gaudir d’aquest escàs tipus d'espais que, com la Font del Balç, ofereixen música -cosa estranya en aquests temps que corren- només per vocació.

Ep, ep, parem el carro. Si és cert allò que una imatge val més que mil paraules, perquè xarro tant? Permeteu-me una llicència: faig punt i seguit, però a partir d'aquí canvio el llenguatge.