AGOST

L'atzar. Ja sé que no sóc el seu tipus.

Faig ulleres perquè no he dormit, perquè t'he estat somniat massa.

Tenir agulletes al cor i les idees de ressaca.

Quan la ciutat quedi deserta, doneu vacances als semàfors.

La tempesta que feia tant que esperàvem va arribar. I va durar just el temps de desestendre'm la roba.

És fotografiar-te la única forma de fer-te quedar una estona més?

Agafar un avió per arribar a la tardor més de pressa.


 

THE WALL

Es poden fer vacances sota l'ombra d'una palmera o bé sota la vigilància de trenta càmeres de seguretat. Escriure a la cafeteria del costat de l'hotel més bombardejat d'Europa t'obliga a prendre partit. En carrers cèntrics plens de filferro espinós, les flors de les cantonades només són allò que ve després de la mort. Per tot això els pubs de vora la frontera tenen un timbre a l'entrada.

Travessar el mur és mirar el terror cara a cara, és sentir la por al cos al saber que la porta, a les set, es tanca. Que les noves generacions pugin jugant sota metres i metres de parets i reixes vol dir que la guerra encara no s'ha acabat. Els problemes s'alimenten d'aquella violència que és rutina. Perquè quan aquestes criatures et reben a pedrades, et descobreixen un odi que no coneixies i que encara ara ets incapaç d'entendre: aquell que es duu a la sang després de segles de lluita armada, sang que encara ara amara de tant en tant l'asfalt de la capital.

Els dependents dels centres comercials t'atenen agraïts i els habitants dels barris et miren fixament, de forma hostil, des del seu jardins, en el context d'una ciutat que no sap encara què és el turisme. I és llavors quan un es queda atrapat per l'atzarosa desconeixença: es fa difícil imaginar què han vist aquells ulls per expressar mirades tan dures, i és aquesta sensació la que duu a definir d'una forma quasi palpable la paraula desesperació. L'horror individual fa que en casos extrems tota escapatòria sigui contemplada com a viable. I a partir d'aquí, racionalitat, democràcia i Europa són paraules que queden buides, per redefinir.

Però no sé quines mirades són pitjors. És impossible deixar la ment en blanc quan, passejant tranquil·lament pels carrers de Belfast, t'observen trenta càmeres de seguretat.

LLITS DE MATRIMONI

Les racions de menjar preparat del supermercat, sempre per a dues persones, indueixen a pensar que no compartir-les és ser un desgraciat. El món està pensat per ser dos, o res. Els restaurants, les vacances, les discoteques i les excursions amb bicicleta. Però el concepte s'ha venut malament i el bombardeig ens ha tornat porcions individuals de vida insípida, de sentiments liofilitzats.

No m'ho pregunteu una altra vegada: viatjar sol és un acte voluntari i no pas la causa de tenir poca paciència. Sentir-se sol és una cosa que no té res a veure amb les distàncies. La mida del nostre espai vital és directament proporcional a l'acceptació de la nostra persona. I això vol dir mirar-se el món amb perspectiva, allunyar-se del melic.

No m'enredeu: tenir parella a vegades no és estimar sinó ser estrictament contrarevolucionari. Realment, la companyia és un problema quan és l'excusa per no haver d'autointerrogar-se. A la gent d'avui la lliguen les normes del segle passat. Que d'un llit doble se'n digui habitualment llit de matrimoni és l'evidència més clara de què tenim un problema.