FOLKLORE NADALENC (ANALITZANT PITARRA)

Amb l'edat, perdo el sentit a aquestes festes. No obstant, malgrat sigui reticent a tanta parafernàlia, defenso els detalls que fan que hom se situi en el calendari perquè sempre són d'allò més sans. Alguns han quedat incrustats tant íntimament a les nostres vivències que costa deslligar-los-en, i resulta inevitable sentir nostàlgia al parlar dels fets de quan aquestes dates sí que tenien una raó de ser, donada la nostra innocència. Quan, de xica, anava a veure els pastorets, segurament no n'entenia un borrall, però les llums, l'escenari i la comicitat d'algunes escenes em delien. Ja més gran, l'angle canvià, i des de darrera les cortines ens maquillàvem, movíem pedres de cartró, vestíem enagos i patíem conjuntament perquè tot anés alhora. L'escalfor d'aquells Nadals i Sants Esteves curulls de gent i tràfec i el contrast amb l'assossec del primer dia de l'any al teatre, tots tacats d'il·lusió, són inesborrables.

I quan parlo d'aquesta tradició tant nostrada com són els pastorets, parlo dels que conec, els de'n Frederic Soler i Humbert, en Serafí Pitarra, els de casa. El bressol de Jesús fou escrit al 1891 i actualment només es representa a tres localitats catalanes entre les quals hi figura Berga. Aquí ens els hem fet nostres: els referents culturals més arrelats de la comarca i que tot berguedà duu al cor hi són presents tothora. Les garrofes, els 44 versos satírics, actuals i rabiosament crítics amb la vil·la que es reciten entremig, tampoc tenen desperdici. Amb tot plegat, digueu-me si és que no en podem presumir, de ser mestres d'aquest art: des del 1900 que hi anem agafant pràctica. I ara més que mai, embranzida.

Tot això està molt bé, direu, alhora que us pregunteu perquè ho narro. Pretenc situar-me històricament per justificar l'afecte que sento per aquesta representació teatral, que de tant en tant en deixa anar alguna com aquesta:

Si, sol no puc
estar. "Per acompanyar-te
-m'he dit- què has de fer? Casar-te?
Val més que et compris un ruc".

Ja no t'agraden les rosses?

Prou m'agraden; però entén
que dona i ruc, igualment,
a qui els manté donen cosses.
Si l'ase que tens no et fa,
te'l pots vendre o bé el canvies;
la dona, no; tots els dies
la tindràs de rosegar!"

Què me'n dieu? Hom, d'entrada, felicitarà la conservació de qualsevol tradició com a senyal inequívoc de la nostra salut cultural, però, sense ànims d'obrir cap debat, justificant tal fet ens trobem amb situacions com aquesta. Què s'ha de fer en aquests casos? En primer lloc, no perdre de vista el bagatge històric del text és bàsic, però voler salvar-lo pel fet que ens l'estimem i l'hem fet nostre, com us deia, em genera controvèrsia i això m'incomoda. Com que mai he sentit cap crítica ni comentari arran de l'exagerada càrrega políticament incorrecta de l'obra i l'abundant ús de la violència domèstica, suposaré que tot es justifica amb la ironia d'en Pitarra i, en aquest cas, sóc jo que tinc la pell fina i la ment obtusa al no saber apreciar tal figura retòrica. Però això no vol dir que la ironia no tingui raó de ser i que, per tant, l'autor no ens està pas relatant res inexistent, sino que estem davant d'un mer retrat exagerat de l'època. Cap cosa bona, però potser no tant lluny de la realitat com ens voldríem imaginar, com confirmen sovint els noticiaris. Cap opció calma la meva inquietud. Només em queda el consol de pensar que els temps van canviant.