El meu dia comença just en el moment que m’inundo en el bany de llum que ocupa el carrer. De sobte tot és blanc i, cegada, puc jugar a imaginar què hi haurà al pròxim pas. El sol em llepa la pell i no deixa de sorprendre’m que pugui rebre un estímul des de tants mil•límetres de distància, arribant l’energia justa que és agradable. Vides més properes no es manifesten (tant). Després d’això, camino tranquil•la: qualsevol bogeria em sembla poca cosa.
Sona: Icebergs i guèisers, Antònia Font
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada