CORRUPCIÓ

Conten que temps ençà, en un regne no tant imaginari, hi havia un rei que, buscant les més exquisides sobrietats amb les que deleitar-se, va caure en la temptació de creure en dos no gens mal anomentats savis que li oferiren l'impossible. El poder corromp i crea la necessitat de tenir-ne cada cop més, diuen, i és per això que al noble no li costà gens confiar-los grandioses quantitats d'or a canvi d'allò que no havia vist ni, de fet, veuria mai: l'arxiconegut vestit que li permetria distingir astuts i necis, aquell que només seria vist pels llests de tot el reialme.

Certament féu el fet quan, caient el rei en la trampa dels dos ordidors de mentides (i grans coneixedors del negoci del furt), ni ell mateix ni cap cortesà gosaren sentenciar que no veien res, per por de ser titllats de rucs, començant així l'esperpèntica desfilada de l'absurd i el ridícul davant els ulls de tothom.

Com només passa als contes, on als plebeus els és permès de ficar el nas en els assumptes governamentals: sort del poble, que fou qui destapà l'atzucac, bo i rient-se de l'engany practicat sobre el monarca i de la seva evident estupidesa al ser descobert públicament. Ah, i si us pregunteu què se'n va fer dels lladres, oblideu-vos de forques o d'anys a la cangrí. Ells fugiren, impunes, emparats per vés a saber què en algun d'aquells racons del món on sembla que la justícia hi sigui immune.

Què me'n dieu, us sona, la cantarella?